dimecres, 7 de juliol de 2021

Doblers i felicitat

No sé si els doblers són el principal component de la felicitat, però està clar que no tenir-ne en aquesta societat causa bastant infelicitat. Tenir diners serveix principalment per no haver-se de preocupar dels diners, perquè resulta que hi ha gent, més dels que es podria pensar, que en tenir un capital que els deixaria dormir tranquils, no paren fins aconseguir que desapareixi, ja sigui fonent-lo en luxes més enllà de les seves possibilitats, o, més habitual, volent invertir en negocis de dubtosa rendibilitat en els quals no són precisament experts i que no els aporten més que maldecaps. Total, que moltes vegades es queden sense doblers i sense negoci.

No serà aquí on informem de quin és el millor destí per als cabals de cadascú, només es tracta de sentit comú, tenir-ne prou perquè no representin el principal tema en la majoria d’assumptes i converses del dia, i emprar-los pel que més feliços ens faci. O no utilitzar-los i ser feliç acumulant petites o grans fortunes.

Una manera de saber què fer o no amb el teu capital és veure si et fa més content desembutxacar una quantitat per obtenir béns d’una certa qualitat, o estalviar fent una despesa menor i rebaixar el teu nivell de vida. Ets més feliç amb una tele intel·ligent de 50 polzades o amb una tele petita i antiga i una capsa de sabates plena d’euros?

Entre el que malbarata tot diner que passa per les seves mans i qui no encén ni un llum per no gastar, tenint-ne prou, hi ha d’haver un terme mig per no malviure pendent del metall.

De tota manera, qui té doblers, que faci el que vulgui amb ells, el que és obscè i intolerable és que aquí i avui hi hagi al mateix temps qui no arribi a cobrir les seves necessitats més bàsiques.

 

 

dimecres, 23 de juny de 2021

Santa paciència

Tenir paciència, aquella capacitat d’un individu de suportar una determinada situació adversa amb fortalesa i sense alterar-se, sol evitar moltes equivocacions a la vida, permet pensar abans de parlar, reflexionar abans d’actuar, i fa que no t’hagis de penedir de tantes coses al final del dia.

Com més adverses les circumstàncies, com més mal dades van les coses, més valuosa és aquesta virtut germana de la prudència, però més mala de mantenir. I en temps com els actuals, veiem a diari exemples d’impaciència en diversos aspectes, com el desfici per obrir comerços, la frisança per llevar-se la mascareta, la urgència per gaudir de l’oci, perquè venguin turistes o per sortir a rodar món...

En el plànol de relacions personals, ser pacient pot evitar molts enfrontaments, encara que de vegades es pugui confondre amb inactivitat o indolència. Però més val pecar per falta d’acció que per un excés de precipitació. A part, sembla que els impacients han de patir més per força a la vida, és un hàndicap afegit als desavantatges que cadascú arrossega per aconseguir un mínim de felicitat. La paciència en les petites coses et permet enfrontar-te amb més serenitat a les grans adversitats i amb menys precipitació a les dificultats importants.

Que no ens falti la paciència quan ens telefonen a l'hora de dinar per oferir-nos una meravellosa oferta audiovisual o una assegurança en unes fabuloses condicions. Que abundi quan haguem de cridar a alguna companyia per donar de baixa colque servei contractat...

Que aquestes línies facin reflexionar una mica sobre el comportament, si qualcú ha tingut la paciència de llegir-les.

 

 

dimecres, 9 de juny de 2021

Bicis i patinets

Les normes que dicta una acadèmia de la llengua solen anar bastant endarrerides en relació a la situació de la parla en un moment donat, ja que precisament la seva tasca és fixar i adaptar la normativa als canvis que experimenta un idioma. 

També, molts aspectes que fins el present no feia falta que estiguessin gaire controlats s’han de regular quan hi ha massificació que podria atemptar contra la seva sostenibilitat, com pot ser la pesca o la construcció en algunes zones...

Però hi ha assumptes en els quals les senyories assegudes als seus escons s’haurien d’avançar a la situació actual per preveure i evitar mals majors, com quan perilla la integritat física d’alguns dels seus estimats súbdits. 

Com passa des de fa ja un bon temps amb les bicicletes i patinets, elèctrics o no, que circulen per carrers i carreteres de pobles i ciutats. Si van per la voravia són un perill per als vianants, si van per la calçada el perill és per a ells, envoltats de cotxes i camions. 

En aquest cas no es pot esperar a veure com evoluciona la cosa per legislar, i s’han de fer infraestructures adequades per aquest tipus de transport. No es pot incentivar l’ús de vehicles amb energies netes (bé, netes… el fum el deixen a altres bandes) sense haver creat carrils per on puguin circular els transports més vulnerables amb seguretat per a ells i la resta de gent.

Mentrestant, tal vegada s’ha de restringir i si fa falta prohibir a molts llocs aquests aparells.

Senyories, sortiu al carrer, observeu el panorama i trobeu solucions -açò si no heu estat abans atropellats per una bicicleta o un patinet.


dimarts, 25 de maig de 2021

Viatge tràgic

Viatjar és una de les activitats que més aspectes positius t’ha aportat, que més t’ha enriquit i més satisfaccions t’ha procurat. T’aporta coneixements, il·lusió per viure i t’amplia horitzons. És una de les accions, com la lectura o el cinema, que donen una dimensió extra a la teva vida, normalment emmarcada en un hàbitat laboral, familiar i social no especialment ampli. 

Aquest acte que creus necessari, imprescindible, ara, en temps de pandèmia, és per una banda urgent i per una altra arriscat… Què has de fer, sortir ja per fi de l’aïllament i viatjar, ja que consideres més grans els beneficis que els riscos? O esperar encara més, fins que la major part de viatgers i habitants dels destins estiguin vacunats i el perill hagi minvat significativament?

Una de les coses que canviaries a la teva vida és precisament no haver viatjat prou, sobretot de jove, mancança que voldries ara compensar, però potser no és el moment més adient, a pesar dels bons turístics, que sembla que mos regalen, però que en realitat pagam tots per tal que viatgin i es beneficiïn uns quants. Tampoc veus gaire clar aquesta carta blanca al turisme britànic quan proliferen a ca seva noves variants de coronavirus i altres països propers ja els hi han restringit l’entrada. 

I els creuers, seran la desitjada font d’ingressos per a l’economia local o una nova font de contagis?, com ha passat amb el primer que hem vist des del començament de la pandèmia per aquestes terres, a l'illa veïna, que només s’ha atracat per desembarcar cinc tripulants positius de coronavirus. Imagines si s’escampa entre els més de 1.400 membres de la tripulació que duu, tots allà tancats en un espai reduït...

En fi, que rodar pel món sempre ha estat una aventura -recordau les peripècies de l'amo en Xec-, però ara amb més motiu pot esdevenir un viatge tràgic.

 

dimarts, 11 de maig de 2021

Fora panxa

Primer vas deixar de fumar, després vas deixar gairebé de beure, i ara quasi estàs sense menjar, i tot per viure millor (?), açò diuen, sobretot a una certa edat.

Deixar pràcticament de menjar és l’única manera efectiva que has trobat per perdre pes. De res serveix fer molt d’exercici, caminar o córrer, si ingereixes més calories de les que cremes. Només una petita concessió amb un producte prohibit, i no et bastarà el dia sencer d'activitat per eliminar l’aportació extra.

Abaixar de pes és evidentment un avantatge per a la salut, vas més lleuger, el cor no passa tanta pena, fas menys alens quan puges escales, et pots acotar a fermar les sabates sense ofegar-te, les articulacions no suporten tanta pressió, a la dutxa veus que el cos continua més avall de la panxa… També hi ha la part estètica, llueixes un poc més, la roba et cau millor, et diuen que et conserves molt bé...

Ho has provat moltes vegades i ho has aconseguit poques. Vas perdre vint quilos en uns set mesos, i en vas recuperar més de la meitat en un any, i ara ho tornes a intentar. 

Provar-ho està bé, teòricament tot són bondats -si lleves el mal humor, la buidor a la panxa i el cervell torbat-. I per a qui venera la cuina i creu el menjar és un dels grans plaers de la vida, per a qui considera que sense uns bons àpats no paga la pena l’existència, la dieta és un suplici. 

Però estalvies, açò sí, en restaurants, productes delicatessen i roba, per exemple, ja que la que tenies retirada perquè no te cabia te la pots tornar a posar.

Ara bé, l’experiència et recorda que a la vida tot són cicles i etapes, que res no és etern i que més val guardar la roba XXL per no haver-ne de cercar desesperadament als comerços locals o virtuals quan la panxa torni a aparèixer.

 

dimecres, 28 d’abril de 2021

El virus muta, la Terra tremola

El virus que assola la Terra des de ja fa uns quants milions d'anys, ha sofert fa poc un bon atac en forma del SARS-CoV-2 per part de l'organisme que el pateix; semblava que es debilitaria, però prest tornarà a estar preparat per continuar amb la seva multiplicació i extensió. El virus humà muta i el seu hoste tremola.

La humanitat, atacada els darrers temps pel coronavirus, ja s'està vacunant massivament, falta poc perquè retorni a les seves activitats nefastes per al planeta. 

El virus humanitat mutat frisa per omplir de nou tots els cels del fum i renous de milers d'avions que connectin tots els punts possibles del món i que duguin gent per amunt i per avall, faci falta o no; torna a estar a punt per consumir més i més territori en detriment d'altres espècies animals i vegetals, comprar béns i serveis sense pausa i consumir més i més electricitat i combustibles fòssils fins que s'esgotin, llençar més i més plàstics al mar i mercuri a l'atmosfera o als rius...

Després d'una treva del maleït homo virus en què la Terra s'ha recuperat lleugerament de les conseqüències de les accions humanes -aquesta vegada per mor dels anticossos que ha llançat en forma de coronavirus, una de les tantes maneres en què Gaia prova de desempallegar-se d'aquesta malaltia que la destrossa, com ho ha intentar periòdicament amb erupcions volcàniques, glaciacions, terratrèmols o diverses epidèmies-, el virus humà tornarà prest a estar en forma i el planeta que el conté i nodreix tornarà a patir els seus catastròfics efectes en la seva màxima esplendor.

Benvinguda, nova normalitat!

 

dimecres, 14 d’abril de 2021

Justícia o pau

És difícil fer justícia i aconseguir alhora la pau, per molt que sigui un objectiu més que loable i el lema d'una associació catalana de renom.

Si dones un regal o un dolç a un fillet, pel seu aniversari o per altre motiu justificat, en presència d'altres germans o amics, aquests consideraran que també n'han de rebre, per molt que en ocasions anteriors ja els hagi tocat a ells el present i ara correspongui a l'altre que encara no n'havia rebut.

La resta de fillets també en volen i si no en reparteixes a tothom es queixaran, s’enfadaran, ploraran i cridaran que no és just.

L'adult que vol fer justícia només hauria de donar un regal a qui no en van tenir abans, però l’adult experimentat el que farà és donar-ne a tots perquè hi hagi pau, encara que això pot provocar novament un sentiment d'injustícia en alguna de les parts implicades.

Açò passa amb els nens i també moltes vegades amb adults. Com per exemple amb un tema tan delicat com la guerra civil i les víctimes de cada bàndol, homenatges i memòria històrica. No voldria ser jo qui hagués de decidir què fer sobre aquest assumpte tan espinós. Facis el que facis, algú ho trobarà injust. Tant si ara compenses les víctimes del bàndol perdedor que no van tenir honors en el seu moment, com si fas homenatges a ambdós... o si no fas res a ningú.

A vegades s'aconsegueix la pau a base d'injustícies. A vegades les decisions de la justícia fan impossible que hi hagi pau. Es veu que és complicat aconseguir a la vegada la justícia i la pau.

 

dimarts, 30 de març de 2021

Menorca fashion horse path, moda i camí de cavalls

La relació entre moda i cavalls no només la podem trobar en esdeveniments com les curses a Ascot i més modestament al Hats & Horses menorquí, sinó que també ha arribat al nostro nostrat Camí de Cavalls.

Darrerament realitzes petites incursions per aquesta via que volta l’illa, trams curts i senzills, i has vist de tot -manco cavalls, per cert-: gent a peu, en bicicleta, corrents, amb cans, en família, fins i tot un caminant amb una guiterra i una cussa coixa... i poques mascaretes.

Però una cosa bastant freqüent, diries que de cada vegada més, és la tendència a vestir-se minuciosament d'acord amb la disciplina que -més a la lleugera o més seriosament- s’està practicant, de manera que veus gent pel camí amb un equipament digne del circuit de l'Annapurna o de l'escalada del Kilimanjaro, o qui per fer una volteta en bici va vestit de cap a peus com en Contador.

A tu no te sembla malament aquesta moda. T’agrada que l’equipació acompanyi, forma part de la litúrgia. Tota la parafernàlia que envolta una activitat, la vestimenta, els estris i aparells de cada disciplina, fan que et sentis més professional i que et dediquis a la pràctica de la teva afició amb més entusiasme.

Sembla també que el propi Camí de Cavalls està més de moda que mai, aquest hivern suau i ara la primavera han propiciat que sobretot dies festius i de vacances s’ompli de caminants diversos, la majoria ben disfressats per a l’ocasió. 

Poca broma, que açò de la moda no és cosa nova ni passatgera i té tothom embolicat, vulgui o no vulgui.

No?

Idò qui estigui lliure d'influències de la moda, que llenci la primera sabatilla Salomon Speedcross 5...

 

dimecres, 17 de març de 2021

Vells indòmits

Ens hem domesticat com a espècie i ens han domat com a individus per ser bones peces de la societat. Passam la infantesa i joventut ensinistrant-nos per comportar-nos com a ésser domats. Després a l'etapa adulta transitam servils tal com esperen que ho fem els que controlen, i així la majoria solem ser bones persones a la llar, a la feina i per tot.

Amb el temps, però, n'hi ha que els deixa d'importar l'opinió dels demés, comencen a passar de tot, ja no tenen sentit del ridícul, els importa un rave el que diran els altres i van més a la seva.

Sembla que n'hi ha que amb l'edat perden la domesticació i tornen a l'estat salvatge. I veus gent gran vestint o actuant de forma estrafolària, o sense arreglar, o negant-se a efectuar rutines que havien fet tota la vida.

Per una banda podem pensar que és perquè ja caduquen, que comença a fallar colque neurona, però tal vegada hi hagi un retorn als orígens, a la llibertat de la criatura sense domar.

Aquest anar a la seva i perdre part de la doma a la que els han sotmès tota la vida els pot fer més egoistes. O més idealistes. Els pot agafar per protestar, exposar les idees pròpies, potser sortir a una manifestació amb més de 60 anys, cosa que no haurien fet als 40 ni borratxos.

Però també els pot donar per dedicar-se més a ells i passar dels altres. Abans invertien en ajudes, estaven subscrits a diverses ONGs, però a partir d'ara l'ésser en perill d'extincio són ells, física i econòmicament, i són la seva pròpia oenegé.

Dels canvis físics que es van experimentant en complir anys, ja en xerrarem en una altra ocasió, o tal vegada millor no.

 

 

dimecres, 17 de febrer de 2021

Bo i barat, car i flac

La relació entre qualitat i preu dels productes o serveis que compres, llogues o contractes -en definitiva, que pagues- pot variar molt.

Car i bo és un binomi lògic, els bons materials, la funcionalitat, gran inversió en I+D, elegància i bon disseny són aspectes que s’han de pagar. 

També és coherent un producte barat i dolent; si el preu és baix, totes les característiques mencionades anteriorment davallen i obtenim coses flaques, de baixa qualitat. 

Barat i bo és el que tothom cerca i és mal de trobar, quan consideres que et corresponen prou i de més pel preu pagat. 

Allò car i dolent és el súmmum de la infàmia i bastant freqüent; una marca  que té un nom i res més, perquè està de moda o té molta publicitat darrere, però que no correspon a les expectatives que tenim pel capital invertit. De vegades es pot considerar una autèntica presa de pèl, o una estafa.

S’ha de compensar la despesa en béns i serveis. Tant si es tracta d’un mòbil, un dentista, uns pantalons o un lampista. Però també han de ser satisfactoris els serveis públics pagats amb els teus impostos. 

Ha de compensar el que gastes en comprar un cotxe o anar a la perruqueria, l’advocat o el mecànic, pero també ha de ser un bon negoci pagar per la feina d’un diputat, regidor o conseller, o les despeses per unes bones carreteres o la neteja dels carrers. 

Per tant, seguint el mateix criteri que quan compres una cafetera, quina nota poses a la qualitat-preu dels serveis públics locals, autonòmics o estatals sufragats amb els teus doblers?

 

dimecres, 3 de febrer de 2021

Pop amb peres

Quantes vegades no has menjat sípia amb pebres o perdiu amb cranca? No me diguis que ta mare no te feia de petit llengua amb figues, ratjada amb salsa d'ametlles o pilotes as forn amb patates. I segur que has cuinat per a la família o amics més d'una vegada caldera d'ànec, oliaigua amb fesols o sardines farcides as forn...

No, clar que no. A no ser que siguis una ànima inquieta, ésser extraordinàriament creatiu o fanàtic de la cuina i que estiguis bastant avorrit, no crec que se t'hagi acudit fer aquestes provatures.

Tanmateix, són plats possibles i no gaire extravagants, no és molt descabdellat fer combinacions com les anteriors, producte de la interacció de preparacions típiques de la cuina tradicional d'aquí o de prop, menjars comuns i habituals que es transformen en creacions mai no vistes si intercanviam els noms i llinatges, és a dir, el producte principal i mètode de cocció o acompanyament. Tan acostumats que estem a una manera de fer cada aliment tota la vida, sorprendria alguna variació.

No goses de fer-ne uns quants? Has de cuinar sempre el menjars com ho han fet els pares, avis i besavis, i així eternament? Tal vegada t'enduries colque petit disgust, uns quants fracassos, però segur que també més d'una alegria per haver parit noves creacions i donat a conèixer els productes de sempre amb tractaments innovadors.

Seran qualque dia al teu menú els carabassons en escabetx, la panadera de caragols, els calamars amb col o la llagosta amb tàperes? I el pop amb peres?

 

dimecres, 20 de gener de 2021

Il·legal és il·legal

Les coses il·legals són les contràries a la llei establerta en el temps i espai on et trobes. Es tracta d'una qüestió jurídica que no ha de coincidir necessàriament amb la teva ètica o conviccions.

Matar, violar o robar, per exemple, trobes sense gaires dubtes que són actes que generen un dany a qui els rep i que han d'estar prohibits per perjudicials en totes les legislacions de les diverses èpoques i cultures.

Però també és il·legal fer-se un xaletàs i dir-li casa d'eines, passar de dur mascareta correctament en plena pandèmia, fer un dinarot amb quinze amigots estant en nivell 4 de prevenció, pescar o caçar quan no toca o allà on no es pot, tenir una caseta massa vora el mar, amagar guanys per no pagar impostos...

I anar sense permís a cercar-se la vida a un altre país, ajudar algú a morir dignament (fins ara) o ocupar una casa deshabitada per la cara...

Algunes de les accions esmentades les consideraràs justificables i trobaràs que és injust que siguin il·legals. Si et sembla que una prohibició no és justa, pots cometre deliberadament l'acte vedat i fer el possible perquè no t'enxampin, o muntar un grup de pressió, recollida de firmes o un partit polític que defensi la legalitat d'aquesta conducta.

Però mentrestant, si realitzes algun acte que va contra les lleis actuals, tant si ho fas perquè ets un miserable o perquè ets un altruista, estàs cometent una acció il·legal, perseguible i punible. I la justícia, no sempre justa, actuarà en conseqüència.

 


 

Doblers i felicitat

No sé si els doblers són el principal component de la felicitat, però està clar que no tenir-ne en aquesta societat causa bastant infelicita...