Papi estat

Fins i tot el més descregut resa a santa Bàrbara quan trona i l'ateu demana en el seu interior «que tot vagi bé» a no se sap qui o què quan se li apropa una possible desgràcia a ell, ella o els seus. És allò de «jo no hi crec però per si de cas...» o «jo som prou fort i espavilat per fer les coses tot sol i no necessit la tutela de ningú, però quan van mal dades tot ajut és poc...».

I tots hem conegut algun fillet que va de sobrat, però que quan la cosa es complica corre al pare a plorar: «Papi, que me volen pigar aquests fillets tan grossos». O un poc més grandet: «Papi, dona’m doblers que me va molt malament». I el pare treu la cartera, «però fill, t’has de saber administrar, no volies viure tot sol i sense el control de la família? I ara tornes com a fill pròdig, a demanar ajuda? Si ets prou adult per a una cosa, també ho has de ser per a les altres».

Hi ha empresaris ultraliberals que despotriquen de qualsevol intervenció de l’estat en l’economia, abominen dels impostos i qualifiquen tota administració que provi de regular la seva activitat de dictatorial, comunista i veneçolana. Quan els hi va bé, no diuen «teniu, ajuntament, consell, aquests milers d’euros perquè els empreu en millorar la vida de la gent, infraestructures, serveis... És que aquest any he tingut uns beneficis molt més grans de l’esperat i, mira, estic content. I ara me’n vaig a repartir una paga extra als meus treballadors i invertir en adaptar l’empresa pel que pugui passar en un futur».

No, però si va malament, sigui per factors incontrolables, imprevistos, per competència d’altres o incompetència pròpia, alguns emprenedors modèlics i defensors del lliure mercat, després d’aprofitar per apujar preus, van corrents a plorar a papi estat perquè els ajudi, que tenen moltes despeses i no han pogut estalviar ni una miqueta. I no només açò, sinó que amenacen amb fer sofrir tota la família si el papi no apoquina…

Qui no plora no mama, però la mamella és de tots i no ha de servir només perquè callin els més cridaners.

 

Franco i el centre

Quan un no sap de què xerrar, xerra del temps, i darrerament sembla que el clima és més extrem, passam de l’estiu a l’hivern i quasi no fa primavera ni tardor. I els estius s’allarguen molt, especialment l’any passat, en què vas nedar fins i tot en novembre. A veure què passa amb aquest hivern.

Igual que amb el clima, l’actual és època de postures extremes en molts aspectes, com la covid, amb partidaris acèrrims de restriccions i afusellar si fa falta els no vacunats, i els defensor fins a la mort (potser a l'UCI) de les llibertats individuals. I quant al franquisme, per exemple, les posicions a les bandes són cada vegada més irreconciliables i sembla que inexplicablement el temps agreuja encara majorment l’enfrontament entre les parts.

I parlant de franquisme, Franco Battiato, mort ara fa mig any, cercava un centre de gravetat permanent en una de les seves primeres cançons que el van fer famós. Che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente. Tu no vas saber mai prou de què es tractava, però per si de cas també el buscaves... i no saps tampoc si l'has arribat a trobar.

Per aquest home sí que et proclames franquista i admets haver cridat per única vegada a la teva vida Franco Franco Franco!, al carrer, davant la Catedral de Barcelona a unes festes de la Mercè de ja fa massa anys. 

Et van captivar des del primer moment les seves lletres i melodies, encara que no t’acabessin de fer els arranjaments musicals, especialment en una primera etapa dominada per un tecno pop que tal vegada no estava a l’alçada de la poesia del missatge. El seu aspecte de professor de mates d’institut tampoc no el feia gaire atractiu com a estrella del... rock?

Quan un no sap de què rallar, tal vegada seria millor callar… o fer un escrit intrascendent sobre el Franco que buscava un centre i que, agradi més o manco, no va deixar dos bàndols eternament antagònics.

 

Viatge tràgic

Viatjar és una de les activitats que més aspectes positius t’ha aportat, que més t’ha enriquit i més satisfaccions t’ha procurat. T’aporta coneixements, il·lusió per viure i t’amplia horitzons. És una de les accions, com la lectura o el cinema, que donen una dimensió extra a la teva vida, normalment emmarcada en un hàbitat laboral, familiar i social no especialment ampli. 

Aquest acte que creus necessari, imprescindible, ara, en temps de pandèmia, és per una banda urgent i per una altra arriscat… Què has de fer, sortir ja per fi de l’aïllament i viatjar, ja que consideres més grans els beneficis que els riscos? O esperar encara més, fins que la major part de viatgers i habitants dels destins estiguin vacunats i el perill hagi minvat significativament?

Una de les coses que canviaries a la teva vida és precisament no haver viatjat prou, sobretot de jove, mancança que voldries ara compensar, però potser no és el moment més adient, a pesar dels bons turístics, que sembla que mos regalen, però que en realitat pagam tots per tal que viatgin i es beneficiïn uns quants. Tampoc veus gaire clar aquesta carta blanca al turisme britànic quan proliferen a ca seva noves variants de coronavirus i altres països propers ja els hi han restringit l’entrada. 

I els creuers, seran la desitjada font d’ingressos per a l’economia local o una nova font de contagis?, com ha passat amb el primer que hem vist des del començament de la pandèmia per aquestes terres, a l'illa veïna, que només s’ha atracat per desembarcar cinc tripulants positius de coronavirus. Imagines si s’escampa entre els més de 1.400 membres de la tripulació que duu, tots allà tancats en un espai reduït...

En fi, que rodar pel món sempre ha estat una aventura -recordau les peripècies de l'amo en Xec-, però ara amb més motiu pot esdevenir un viatge tràgic.

 

Menorca fashion horse path, moda i camí de cavalls

La relació entre moda i cavalls no només la podem trobar en esdeveniments com les curses a Ascot i més modestament al Hats & Horses menorquí, sinó que també ha arribat al nostro nostrat Camí de Cavalls.

Darrerament realitzes petites incursions per aquesta via que volta l’illa, trams curts i senzills, i has vist de tot -manco cavalls, per cert-: gent a peu, en bicicleta, corrents, amb cans, en família, fins i tot un caminant amb una guiterra i una cussa coixa... i poques mascaretes.

Però una cosa bastant freqüent, diries que de cada vegada més, és la tendència a vestir-se minuciosament d'acord amb la disciplina que -més a la lleugera o més seriosament- s’està practicant, de manera que veus gent pel camí amb un equipament digne del circuit de l'Annapurna o de l'escalada del Kilimanjaro, o qui per fer una volteta en bici va vestit de cap a peus com en Contador.

A tu no te sembla malament aquesta moda. T’agrada que l’equipació acompanyi, forma part de la litúrgia. Tota la parafernàlia que envolta una activitat, la vestimenta, els estris i aparells de cada disciplina, fan que et sentis més professional i que et dediquis a la pràctica de la teva afició amb més entusiasme.

Sembla també que el propi Camí de Cavalls està més de moda que mai, aquest hivern suau i ara la primavera han propiciat que sobretot dies festius i de vacances s’ompli de caminants diversos, la majoria ben disfressats per a l’ocasió. 

Poca broma, que açò de la moda no és cosa nova ni passatgera i té tothom embolicat, vulgui o no vulgui.

No?

Idò qui estigui lliure d'influències de la moda, que llenci la primera sabatilla Salomon Speedcross 5...

 

Il·legal és il·legal

Les coses il·legals són les contràries a la llei establerta en el temps i espai on et trobes. Es tracta d'una qüestió jurídica que no ha de coincidir necessàriament amb la teva ètica o conviccions.

Matar, violar o robar, per exemple, trobes sense gaires dubtes que són actes que generen un dany a qui els rep i que han d'estar prohibits per perjudicials en totes les legislacions de les diverses èpoques i cultures.

Però també és il·legal fer-se un xaletàs i dir-li casa d'eines, passar de dur mascareta correctament en plena pandèmia, fer un dinarot amb quinze amigots estant en nivell 4 de prevenció, pescar o caçar quan no toca o allà on no es pot, tenir una caseta massa vora el mar, amagar guanys per no pagar impostos...

I anar sense permís a cercar-se la vida a un altre país, ajudar algú a morir dignament (fins ara) o ocupar una casa deshabitada per la cara...

Algunes de les accions esmentades les consideraràs justificables i trobaràs que és injust que siguin il·legals. Si et sembla que una prohibició no és justa, pots cometre deliberadament l'acte vedat i fer el possible perquè no t'enxampin, o muntar un grup de pressió, recollida de firmes o un partit polític que defensi la legalitat d'aquesta conducta.

Però mentrestant, si realitzes algun acte que va contra les lleis actuals, tant si ho fas perquè ets un miserable o perquè ets un altruista, estàs cometent una acció il·legal, perseguible i punible. I la justícia, no sempre justa, actuarà en conseqüència.

 

 

Terraplanistes i llunàtics

Quan uns fets empíricament verificables no interessen, quan una realitat és incòmoda per a les convencions, creences, manera de viure o sistema d’economia d’alguns, aquests neguen l’evidència.

Són els terraplanistes, negacionistes de la teoria de l’evolució, de l’holocaust, de l’anada a la Lluna, del benefici de les vacunes, del canvi climàtic i de tantes altres coses més o manco demostrades i que ells neguen per convicció i sense proves.

Açò del negacionisme pot fer gràcia, és una postura extravagant i divergent sobre les conviccions quan tracta de la planicitat o esferitat de la Terra o de si l’arribada a la Lluna era un muntatge a un plató de Hollywood. No sembla greu per a la humanitat, només impedeix potser un accés voluntari al coneixement, anar més enllà de les pròpies creences, sortir d’un món limitat ple de pors i conspiracions, no gaire nociu ni per al qui ho proclama ni per a la resta, només un punt de vista anecdòtic i un poc friqui.

Ara bé, també hi ha altres postures, com anar en contra de les vacunes, negar el coronavirus, la seva perillositat i l’efectivitat de les mascaretes o veure en cada mesura adoptada pel govern corresponent una conspiració contra la llibertat dels ciutadans o una ocasió per implantar-nos microsistemes de control a l’organisme. Aquests negacionismes no fan gaire gràcia i sí poden resultar perillosos per a la salut pròpia i dels altres.

Tu, en aquests temps d’incertesa, t’estimes més pecar d’ingenu i ser excessivament prudent que desconfiar de tothom i no prendre mesures en temes en què podries jugar-te la vida.

 

Pregàries ateses

Aquells que pressionaven perquè s’obrissin sí o sí ports i aeroports i que arribés el desitjat visitant que ens havia de salvar la vida. Aquells i els seus amics mediàtics, matxacant i criticant governs perifèrics i central una i altra vegada als mitjans amb el "dogma" que a Menorca tots vivim del turisme i que han de venir ja!

Tots ells van obligar a prendre decisions massa improvisades a governants massa insegurs i bastant indolents.

I aquests mateixos que tant exigien són els que ara ploren per les mesures i restriccions que s’han hagut d’adoptar degut a aquesta obertura precipitada i sense control de l’illa a l’exterior.

I ploren perquè països més sensats desconfien -amb motiu- de la nostra pretesa seguretat.

Per voler-ho tot, deveres i corrents, ara es queden -ells i de rebot tots- sense res, i amb una taxa de contagis que no es mereixen els menorquins que han complert, encara que hagi significat tenir manco feina i ingressos.

Tots els sectors pateixen les conseqüències d’aquesta pandèmia, però -quina casualitat-, amb virus o sense, sempre ploren els mateixos.

 

 

Festival de mascaretes

Les mascaretes s’han fet imprescindibles i sembla que la cosa va per llarg. Sorprèn la varietat de models que desfilen pels carrers, de tot material i color, estampades o fins i tot amb banderes o missatges més o manco ocurrents.

Mascaretes egoistes, amb vàlvula, que protegeixen qui la duu i faciliten la respiració, però que poden contagiar els altres, mascaretes altruistes (més bé de beneit si no en duu tothom), que eviten que empaltis la resta però que no et protegeixen a tu, mascaretes segures, filtrants, ffp2 o n95, més cares i poc estètiques, les úniques que protegeixen qui la duu i qui està al costat, mascaretes xapuceres fetes a casa de qualsevol manera…

Algunes ben col·locades, ajustades, altres duites amb desgana només per evitar la sanció, sense convicció, amb el nas que guaita, o davall la barbeta, penjada d’una orella, amb un cordó com si fossin ulleres, al colze…

Ara es van imposant les mascaretes multiusos, alguna promet 50 rentades sense perdre les seves presumptes propietats antivirals -provades per un institut portuguès de medicina molecular!-, encara que després avisi que no es tracta de cap sepi o producte mèdic…

En fi, que no saps per on tirar. Per tot veus centenars de tipus de mascaretes, amb filtre, sense, reutilitzables o no, i segurament només una petita part d’elles són efectives davant el coronavirus, però açò s’ha transformat en un gran negoci, tothom vol fer l’agost venent qualsevol producte que dugui la paraula covid-19 encara que no sigui gaire adequat.

A partir d’ara hi ha una altra peça a la vestimenta perquè cadascú expressi la seva forma de ser, sense oblidar, però, que el més important és la seguretat pròpia i dels altres.

Torna el cangueli

Al teu darrer viatge encara gaudíem de la vella normalitat, però ja s’anava acabant. A finals de febrer ja es veia alguna mascareta i es sentia parlar del coronavirus a Europa, sobretot a Itàlia. 

Aquells dies vas passar per tres aeroports d'anada i de tornada, vas agafar quatre avions i dos aves, un d’ells ple a vessar a causa d’un accident -amb mort inclòs entre Sevilla i Còrdova- que va fer que els passatgers de dos trens es concentressin en un. Vas pujar i baixar la Giralda i la Torre del Oro, acompanyat de cents de persones més, multituds que també trobares a la catedral de Sevilla i la mesquita de Còrdova, entre d’altres indrets. I sempre sense mascareta ni rentar-te les mans més de l’habitual. 

Tot açò, sabent ara que el virus ja es passejava per aquelles terres, t’esgarrifa. De fet vas estar unes tres setmanes després del viatge esporuguit, mirant de detectar símptomes de la nova malaltia, comptant els dies d’incubació. Sabies que estaves en mans del destí i que podia passar qualsevol cosa. 

A partir d’aquells moments la situació es va anar controlant. Mascaretes, quarantenes, guants, confinament, estat d’alarma, tancament de ports i aeroports i altres mesures semblava que aconseguien frenar un poc la pandèmia. Sense estar del tot tranquil, vas tornar a sentir una mica de seguretat. Sobretot residint a una illa on els casos de nous contagis van arribar durant un bon període a ser inexistents.

Però ara, amb la circulació massiva d’avions i vaixells amb mínims controls sanitaris i l’augment de casos actius i sospitosos a ca nostra, estàs més alarmat que mai. Quan acabarà el malson? Quan posarem d’una vegada la salut per damunt de qualsevol altre interès? Torna el cangueli.

Viatgem i beguem

A la nova normalitat serem un poc més susceptibles, quasi sempre amb mascareta i mans ben netes, sospitant de cada tossida. A poc a poc, ja una mica més relaxats però prudents, sembla que arribarem a ser millors persones.

Açò en teoria, perquè a la pràctica es veu que ara a la nova societat dominen, encara més, els interessos particulars damunt els comuns, els negocis i doblers per sobre de la salut, i la festa i la bulla per damunt de tot.

Un món amb bars i restaurants oberts i escoles tancades, amb carrers plens de terrasses i d’impediments per a la mobilitat, tant de vianants com de vehicles. I on toca viatjar per força, obrint tots els destins sense els mínims controls sanitaris. Sense feina i malvivint de la caritat de l’Estat.

I per acabar-ho d’adobar, quan es suspén una festa, i no surten cavalls per evitar gernacions, es continuen produint aglomeracions, sense mascaretes ni distància de seguretat. Encara que es tracti de la festa més festa de totes les festes, i sota la protecció del sant precursor, el virus no entén de tradicions i sort tindrem si no provocam un rebrot entre unes coses i altres.

Total, que si la vida són quatre dies i ja n’hem passat tres, en vista que açò de la covid-19 pot esclatar en qualsevol moment i veient els interessos reals de la munió de governs que mantenim, viatgem i beguem, omplim bars i restaurants, oblidem les escoles i la feina i anem a totes les festes de poble suspeses.

Açò sí, a peu o en bicicleta perquè la circulació motoritzada cada dia està més complicada. Si ens hem de morir d’un mal virus, que sigui amb els pulmons nets de contaminació i ben en forma de tant de caminar.