Horror vacui

Sembla ser que hauries de fer net. Fer un repàs de tot allò que tens per ca teva i decidir què et quedes i què llences.

Però se't fa tan difícil. Mires al teu voltant i totes aquelles coses que la gent creu que són trastos per a tu són quasibé éssers vius.

Què és útil i què no, com ho pots saber? Qui t'assegura que no ho necessitaràs qualque dia?

Com et pots desprendre d'allò que per als altres són fems i per a tu petits tresors? Com és que no ho entenen?

Els objectes que guardes des de fa tant de temps són una extensió de tu i molts van pertànyer a persones estimades que ja no hi són. Com els podries regalar o tirar sense que fos una falta de respecte cap a elles?

Ja saps que no pots convidar ningú a la teva casa de tan atapeïda com està. Costa travessar el passadís sense tropissar amb alguna caixa, és complicat trobar res a prestatges o calaixos perquè vessen plens de tot.

Recordes el que passava quan encara venien amics, es trobaven incòmodes, et miraven alarmats i els senties comentar fluixet no sé què de síndrome, de transtorn...

I per açò vius tot sol i no et visita mai ningú, t'és igual si sempre ha de ser així i no t'importa gens si pensen que estàs malalt, amb aquesta casa tan plena i caòtica... El que faci falta per tal de no haver-te d'enfrontar al buit que t'horroritza.

I si t'ho paguen?

Hi ha tasques que et semblen fastigoses, comeses que penses que no faries mai, que et superen, que t’estimaries més morir que fer-les.

Potser sí, però hi ha un espai intermig de feines que d’entrada no creus que fossis capaç de realitzar però que molta gent fa sense pensar-s’ho gaire. Esporàdicament o com a professió...

Què canvia? Que són activitats pagades. Quan cobres per fer-ho ja no és el mateix...

Accions que no faries per raons ètiques, morals, per fàstic, per higiene o per vessa, per massa esforç físic, per excessiva dedicació mental... i si t'ho paguen?

Netejar vàters, tenir cura de malalts, enganar la bona gent, torturar ancians, matar nens...
  
Tot barata si cobres una bona quantitat per fer-ho. Les coses es veuen d’un altre color. Allò tan horrible ja no ho és tant i la línia que separa el bé del mal es torna relativa.

És cert que tothom té el seu preu? T’has plantejat quin seria el teu límit?

Què estaries disposat a fer tu per doblers?

I per moooolts de doblers?