Il·legal és il·legal

Les coses il·legals són les contràries a la llei establerta en el temps i espai on et trobes. Es tracta d'una qüestió jurídica que no ha de coincidir necessàriament amb la teva ètica o conviccions.

Matar, violar o robar, per exemple, trobes sense gaires dubtes que són actes que generen un dany a qui els rep i que han d'estar prohibits per perjudicials en totes les legislacions de les diverses èpoques i cultures.

Però també és il·legal fer-se un xaletàs i dir-li casa d'eines, passar de dur mascareta correctament en plena pandèmia, fer un dinarot amb quinze amigots estant en nivell 4 de prevenció, pescar o caçar quan no toca o allà on no es pot, tenir una caseta massa vora el mar, amagar guanys per no pagar impostos...

I anar sense permís a cercar-se la vida a un altre país, ajudar algú a morir dignament (fins ara) o ocupar una casa deshabitada per la cara...

Algunes de les accions esmentades les consideraràs justificables i trobaràs que és injust que siguin il·legals. Si et sembla que una prohibició no és justa, pots cometre deliberadament l'acte vedat i fer el possible perquè no t'enxampin, o muntar un grup de pressió, recollida de firmes o un partit polític que defensi la legalitat d'aquesta conducta.

Però mentrestant, si realitzes algun acte que va contra les lleis actuals, tant si ho fas perquè ets un miserable o perquè ets un altruista, estàs cometent una acció il·legal, perseguible i punible. I la justícia, no sempre justa, actuarà en conseqüència.

 

 

Normalitat

Normalitat ve de normal, que ve de norma. Si cercam, trobam que es qualifica com a normal tot allò que es troba en el seu medi natural, el que es pren com a norma o regla social, és a dir, allò que és regular i ordinari per a tothom.

Normal també és un terme estadístic, que fa referència a la mitjana, al més freqüent.

Les tres accepcions es refereixen al que és no anormal, rar o socialment no acceptat, cosa que no vol dir necessàriament que sigui el més adequat, o bo, o convenient.

És normal com es fan les coses avui? O el normal era com es feien abans? 

A una certa edat sembla que consolidam el que per a noltros serà el que considerarem normal, el que hem vist a casa, allò que ens han inculcat els pares, el que s’estilava a la societat del moment... i a partir d’aquí, jutjam el que és normal i no, i per açò moltes vegades ens sembla millor el temps passat, quan érem joves, i remugam de tot el que és nou, sobretot si és bastant diferent.

Fins ara aquí ha estat normal que governi un partit en solitari, i hi ha qui considera anormal i monstruós que hi hagi governs de coalició. Però a democràcies més consolidades que la nostra es donen les dues situacions i no sembla que sigui la fi del món...

Benvinguts els canvis i novedats si són per bé i que el que no continuï igual sigui perquè va a millor. I que els drets personals i socials conquerits que han arribat a ser normals no es converteixin en excepcions.