dimecres, 27 de setembre del 2023

Una fina retxa

Una persona surt de la seu de Creu Roja, te sona, la tens vista. Continues el camí. La imatge te torna a la ment i te demanes si deu ser del voluntariat, si deu tenir algun càrrec o si hi deu haver anat per colque tràmit… Però també te planteges si podria ser allà per demanar colque ajuda, personal o per a un altre. Ara no saps com pot acabar ningú, la inseguretat s'ha instal·lat a les nostres vides. Abans passaven penúries econòmiques sempre els mateixos, que no milloraven mai gaire, però la classe mitjana, i els treballadors amb un mínim de recursos, no acostumaven a veure’s amb necessitats, almanco d’un dia per l’altre. Tens la sensació que ara és més bo de fer acabar en una situació desesperada i que és més prima la línia que separa el benestar de la pobresa.

Hauríem d’exigir un mínim d’estabilitat i dignitat per a tots, però també saber viure feliçment sense un consum extremat i continu. A unes imatges, gent a Brasil amb pocs recursos -es nota- es refresquen dins una espècie de safareig, tothom somriu i molts ballen. A una foto d’un poble que noltros consideraríem miserable, a Índia, adults riuen i fillets juguen alegres. Tal vegada felicitat i riquesa material no són tan directament proporcionals.

En fi, que tot és relatiu, sobretot allò que cadascú considera necessari per a la seva felicitat. Avui ets ric i demà tal vegada pobre, ara desgraciat i després potser feliç, o tot a la vegada, o res de tot açò, i aquests diferents estats i situacions estan separats només per una prima línia.

 

dimarts, 12 de setembre del 2023

Més ases que un banc

Una coa de persones espera l’autobús de les 15.30 hores a l’andana correspondent a l’estació de Maó. Arriba el vehicle i canvia el cartell que anuncia el destí per un altre diferent. Els passatgers de la fila s’inquieten, demanen informació al conductor, a un altre, el taulell de l’estació està tancat. Ningú no atén els passatgers, a cap lloc avisen de res. Diuen que el pròxim serà a les 18.30 hores. La gent s’indigna -un poquet-, un telefona per saber què passa i li contesten que el responsable no hi és…

La coa es desfà. Una dona crida el seu marit perquè la dugui al destí, un altre agafa un taxi, altres esperen tres hores… Remugant remugant, cadascú cerca una solució, el cas no transcendeix, no arriba cap escrit a la premsa, ni cap queixa al director insular corresponent, ni molt manco cap denúncia va als tribunals. No hi ha revoltes ni cremen res.

La fruita de la majoria de comerços no és comestible, és verda, insípida, i les verdures fan plorera, i tot cada vegada més car, però la gent ho compra i calla. «Ho és flac tot», és el màxim que diuen fluixet.

El nivell dels programes de televisió que tenen més audiència és pèssim, i de la música que més es consumeix… millor ni rallar-ne. I el mateix passa amb tantes coses que la llista no acabaria mai.

Tot mos ho enviam, ho acceptam i callam, cada vegada mos conformam amb manco i pagam més.

Un poquet més d’exigència i dignitat no aniria malament. De vegades, de tan bona gent com som, semblam ases.

Un gran polític

Diuen que era un bon polític, que transmetia una sensació de tranquil·litat, de serenitat. La seva mirada indicava sempre que tot duia un bo...