De petit, el menorquí, la teva llengua materna, era l’únic ‘idioma’ que es sentia a casa, i el que empraves amb quasi tothom que t’envoltava. I si no, a l’escola, per la tele o segons amb quines persones, la relació era en castellà.
Però un bon dia vas ser conscient que hi havia gent que xerrava o escrivia en una cosa que li deien català. Després d’un temps d’analitzar aquella parla i de profundes meditacions, vas concloure que era una mescla de menorquí i castellà. En tost de ‘es cotxo’ deien ‘el cotxe’, per dir ‘es moix’ deien ‘el gat’, en lloc de dir ‘jo cant’ deien ‘jo canto’… i clar, sense haver vist res semblant a l’escola, per a tu el català era un menorquí mal rallat, ple de castellanades.
Encara que no vas tenir oportunitat d’aprendre la teva llengua a EGB ni a BUP, per iniciativa pròpia primer i als estudis superiors després, vas anar coneixent un poc el que és l’estàndard d’un idioma, les variants dialectals i quan utilitzar cada nivell, col·loquial, culte, tècnic... que són els diferents registres usats per parlar o escriure, segons cada context de la comunicació.
I ara consideres que jutjar les coses sense haver-les estudiat és com a mínim un acte arriscat.
I així com no empraries l’estàndard o literari per parlar amb un amic o enviar un wasap al teu germà, tampoc no escriuries un article o pronunciaries una conferència d’un cert nivell en una variant dialectal o col·loquial.
Suposes que és el que succeeix en qualsevol lloc i llengua… però aquí som diferents.
