dimarts, 4 de setembre de 2018

Good news, no news

Existeixen notícies bones i dolentes, absolutament positives o terriblement negatives, amb poc marge per a la tergiversació. Però n’hi ha moltes en què la conclusió i reacció del lector dependrà principalment de la manera com se li presenti.

Un mitjà pot dir que la meitat d’un sector tindrà menys augment de negoci que l’any passat, o dir que l’altra meitat tindrà igual o més guanys.

Un diari pot presentar una enquesta dient que un de cada tres entrevistats creu que tal assumpte a partir d’ara anirà pitjor o dir que dos de cada tres creuen que anirà igual o millor.

No suposa el mateix que es publiqui de títol d’una notícia que molts pacients esperen un temps excessiu per ser operats i de subtítol que la llista d’espera per a especialistes es redueix, que invertir els termes.

I és curiós que quan no hi ha altre remei que treure una informació en principi positiva, s’hi afegeixi habitualmente un però… amb alguna dada nefasta que contraresti d’arrel l’alegria generada inicialment, no sigui que els lectors ens esvalotem massa.

Per tant, la dita no news, good news ha canviat en tot el contrari, les bones notícies no interessen, no són vàlides per competir en el món periodístic actual.

No saps si és una estratègia global per tenir el poble compungit i atemorit, o només per augmentar la tensió informativa, però és el que hi ha, s’ha de generar expectació per part dels usuaris, s’ha d’aconseguir el màxim de vendes d’exemplars de paper, moltes visites als digitals i rècords d'audiència a teles i ràdios.

Tots els mitjans de comunicació ho fan. És la tendència actual i potser no existeix una alternativa.

On hem arribat? Aquest és ja el límit o encara es pot anar més enllà? Creus que sí, que encara arribaràs a veure més aberracions periodístiques. El temps ho dirà…




dimarts, 21 d’agost de 2018

Com si fossis un vell

Ja fa bastants anys que has passat del mig segle, però et sorprèn i de vegades molesta que tenguin cap a tu una deferència excessiva, una manera de tractar-te massa protectora i didàctica.

El metge descriu les teves dolències amb gestos i dibuixets com si tinguessis sis anys, o noranta -no sé què és pitjor-, i les infermeres et fan recitar la llista de tots els teus medicaments -no t’equivoquis en un nom o la seva funció, que posen mala cara-.

Si t’has de fer una prova encara que senzilla i habitual, t’ho expliquen tot com si fossis un fillet de primària. Molt amables tots ells, pero molt paternalistes. Perdoni, que no som tan gran, i tenc estudis!

Al carrer, una mare li diu a la seva filla “lleva d’enmig, deixa passar aquest senyor”. Tens certs problemes de mobilitat, cert, però no n'hi ha per tant...

A la farmàcia demanes una capsa de tal, per una afecció a la pell. “Bono, tranquil, esperi, ara ho mirarem. Recorda el nom, segur? Ho ha mirat bé? Ara ho comprovaré, no se preocupi, tal vegada ara té una altra cosa”.

Sí, segur, sé de memòria els símptomes i el nom de la pomada, a més ho he confirmat a internet. Si açò li ho diu un jove de vint-i-cinc anys, el farmacèutic no dubta.


Et volen ajudar a aixecar-te del seient si veuen que et costa un poc,  al súper et deixen passar davant si no hi ha molta coa i et veuen cansat i carregat. Fins i tot nens et volen pujar les bosses de compra al teu pis...

No arribes als seixanta i pertot on vas et tracten com a un vell, amb una condescendència desmesurada.

Excepte a l'INSS, de la Seguretat Social, que si hi vas perquè notes algun problema, troben que estàs fet un xaval, sa i fort com un cavall i sense cap motiu per no continuar treballant mooolts anys més.




dimarts, 7 d’agost de 2018

Dies de platja (i II)

Mare i fills. «No agafeu caragols ni pijallides, que està prohibit». «Però si ho hem fet sempre, i si no els agaf jo els agafarà un altre… No vols una tapeta antes de dinar?». «Bono, però pocs, eh?»

Un home a uns joves. «Si us clavau pues de vogamarí, us posau una pell de sobrassada i surten totes soles». 


«Si pescau, no passeu es peix amb aigo dolça, que es farà malbé totd’una».

Fillets. «Si quan veus un bòrn que s’atraca no respires, sa picada no te fa mal, i si te toca, pixes damunt sa ferida i ja està».

«Si plou no nedis, que te surtiran grans. I si nedes de nit, també».


«
Te poses oli per tot es cos i pots estar dins la mar tot es temps que vulguis».

«Ui quina set que tenc!». «No, jo més, no veis que quan escup sa meva saliva és blanca i amb espuma?»

«Alerta que li arrabassaràs una pata en es cranc!». «No passa res, li tornen a sortir».

Una jove a un jove. «Es sol és bo, té moltes vitamines».

Al·lots. «Si xucles aigo pes nas i la treus per sa boca te fa net tot es sistema respiratori».

«I si vas descalç te fa mal si vas poc a poc, si corres ja no».

«Si escopiu saliva as vidre de dins de sa careta no s’entela i ho veus tot ben clar».

Una dona que me veu dubtar a la vorera. «Si no fa sol, trobes s’aigo freda».

Aquestes són més frases sentides en els meus pocs dies a la platja. Cadascú que tregui les seves conclusions. O que les ignori i faci el que li sembli.


dimarts, 24 de juliol de 2018

Dies de platja (I)

Dues joves: «Ui, que freda que està s’aigo!». «Sí, però només as principi, després està estupenda. I quan surts estàs de bé…»

Una dona de fora i una d'aquí:
«Quina calor!». «Ai sí, no és sa calor, es sa humitat de s’illa, que s’aferra i mos ofega». «Ah, idò que bé que deveu estar a l’hivern, fresquets». «Bono, no, perquè és un fred humit, no com es fred sec de sa península, que te tapes i ja està, es fred d’aquí t’entra per tot, fins ets ossos».

Mares a fills: «Neda, que s’aigo de la mar ho cura tot, i s’aire que ve de la mar és saníssim, duu iode que és molt bo, ensuma, ensuma, mira quina olor d’alga…».

«No nedis encara, que fa poc que has dinat, dues hores mínim o t’agafarà un tall de digestió».

«No te quedis amb es traje de bany banyat, que te refredaràs. Eixuga’t es cap, que no és bona sa humitat pes cervell».

«S’aigo de la mar fa venir gana, i sa saladura és bona per sa pell i ets ossos, no te dutxis ara just arribis a sa caseta».

«Surt ja, que duus dues hores en remull, no veus com tremoles i tens es dits ben arrugats?». «No-o-o ma-a-a-ami, que e-e-e-estic mo-olt  be-e-e-é».


Un home gran a uns joves:
«Si teniu fongs, agafau closques d’escopinyes gravades i les ompliu as vespre de suc de llimona. Ensoldemà sa pasta que hagi format vos l’escampau per tota sa pell afectada i despareixeran».

«Si anau a pescar amb barca i hi ha un poc de mar no mengeu formatge, que llavor tindreu oi i arrojareu».


Aquesta és la primera part d'algunes de les frases, moltes habituals, típiques i repetides cada estiu i d’altres més sorprenents, que he sentit en els meus comptats dies a la platja. 
Cadascú que tregui les seves conclusions. 

O que les ignori i faci el que li sembli.



dimarts, 10 de juliol de 2018

La llengua i els analfabets

Si en temps de l’Imperi romà, posem per cas, a totes les ciutats, províncies i zones ocupades hagués existit una educació general bàsica -tothom a escola cada dia fins una certa edat, estudiant gramàtica, ortografia llatina i practicant l’estàndard d’aquella llengua-, possiblement encara rallaríem amb petites variants el llatí.

Però com que l’educació era -com ha passat sovint i encara avui en certa manera- per a les elits, el poble ras xerrava d’oïda i es menjava sons, canviava paraules i es deixava influenciar per altres parles que sentia o per la que havia estat la seva llengua mare. I sortien coses noves.

Molt més tard i com sempre, degut a guerres, invasions o tractats, arriben llengües a indrets conquerits. Però una altra vegada la majoria del poble que la parla queda al seu albir sense tenir formació i sense saber-ne res de normes i ortografies, només ralla i es fa entendre. No l’escriu perquè no sap com, o l’escriu com li sona. La xerra i la va transformant amb el temps.

I si es tracta d’un lloc petit i aïllat on després s’imposa un altre idioma oficial -que sí s’estudia, escriu i llegeix-, encara més va canviant cosetes de la llengua que ha duit o li han llegat els seus ancestres, lleva fonemes mals de pronunciar, simplifica les paraules, canvia l’accentuació, incorpora mots de la llengua dominant… i genera amb el temps una parla amb trets diferents.

Crea variants, dialectes, corrupcions de l’original, llengües noves? Haurien de ser els especialistes els que diguin en cada cas fins a quin punt s’ha arribat.

Però està clar que els analfabets en una llengua són els que, sense ser conscients, la fan evolucionar i mutar en noves variants. Per bé o per mal.




dimarts, 26 de juny de 2018

Ma non troppo

El tempo en terminologia musical fa referència a la velocitat amb què s'ha d'executar una peça. En les partitures d'una obra el tempo se sol representar a l'inici de la peça sobre del pentagrama.

Per executar la peça vital que és la teva existència també segueixes un tempo, el teu. I cadascú deu seguir el seu, suposes.

Pero tendim a qualificar la resta de persones segons com de diferent del nostre ritme veim el dels altres, i així qualcú pot considerar que aquell executa adagios, és lent, sempre endormiscat i sense sang a les venes, i que per força ho ha de fer tot tard i malament. 

Un altre pot trobar que aquella va a tempo prestissimo, accelerada, que sembla que no té temps per a res perquè ho vol fer tot, deveres i corrents, que sempre va atabalada i tot ho fa ràpid i malament.

I creus que cadascú ha de fer les coses respectant el seu tempo, ràpid o lent, per eficiència en les seves tasques i per mantenir una certa serenor, una tranquil·litat que ens mantengui sans física i mentalment.

Però les circumstàncies ens empenyen i no podem manejar sempre els nostres assumptes de la manera que voldríem, amb el ritme adequat.

La velocidad i els temps són magnituds relatives i tots les tenim i les feim nostres, que és com mos agrada actuar a la nostra existència i que és la que ens va bé. 


I tu per poc que puguis, hauries de respectar el tempo en el pentagrama de la teva vida, no deixar que variï per pressions externes; és la manera perquè la simfonia, sonata o  suite vital que executes en aquest món no grinyoli, no es descontroli, i soni més o manco com ets tu, allegro... ma non troppo.



dimecres, 13 de juny de 2018

Psicosomàtic

Hi ha qui té mal d’esquena i li diagnostiquen com a causa estrès o nerviosisme. Hi ha qui pateix de mareig i vertigen, i li diuen que és conseqüència de depressió o ansietat. 

Fins i tot s’ha arribat a dir que mals molt més greus depenen de l’estat de la ment. Tu, sempre poc disposat a acceptar afirmacions que no estiguin científicament ben confirmades, suposes que uns sí i altres no...

De tota manera, està clar que de la mateixa manera que les malalties físiques influeixen en el nostre estat d’ànim i ens causen temor, por o preocupació, molts problemes psicològics ens provoquen símptomes físics.


I et preguntes si no deu passar el mateix amb el pobles, comunitats, països…


Per tant, així com recomanen per no sufrir malalties psicosomàtiques reduir l’estrès tot el possible a través de teràpies, realitzar activitats relaxants i fer tot allò que produeixi benestar, a l’hora d’elegir la nostra ment col·lectiva, trobes que quan hi ha comicis, hauries de tenir en compte com influirà la tria en el nostre cos comú, la comunitat formada pels ciutadans i el seu medi.


Un ajuntament depressiu, amb ansietat i estrès, pot provocar que la ciutat que regeix pateixi símptomes equivalents a hipertensió, malalties coronàries, asma, grip, fins i tot càncer? Un govern amb problemes psíquics pot ser responsable d’una nació amb úlceres d’estòmac, síndrome de l’intestí irritable, cefalees, dolor crònic, contractures musculars, impotència?


Maldem perquè no sigui així. Votem en consciència a totes les eleccions com si en açò ens anés la salut i la vida.



dimecres, 30 de maig de 2018

Maig, obres i gent

Cada mes de maig notes un fenomen que seria curiós i sorprenent si no fos pel que té de repetitiu. Els turistes ja han arribat i les obres no han acabat.

A les carreteres, a l’interior de poblacions, percebs una major volum de gent i vehicles. És clar, penses, ha començat la temporada. Però simultàniament et sembla que augmenten les obres, a carrers, a edificis, i les que duen una eternitat fent-se no pareix que arribin a la seva fi.

Tot té la seva explicació, et dius. El bon temps atrau ja els turistes i també és quan es poden realitzar actuacions que la pluja i el vent fins ara impedien.

A més, les obres públiques depenen de unes partides de doblers que arriben quan arriben i que s’han d’aprofitar.

Però de tota manera et molesta que sigui sempre així i que les coses no es puguin fer d’una altra manera. Hi ha llocs de molt més mal temps, amb pluja tot l'any, i bé que deuen fer obres.

A d’altres zones turístiques passa el mateix? A tot el món els viatgers es troben amb carrers aixecats, carreteres mig fetes i parkings a mitges, rius pudents, depuradores i dessaladores sense acabar, quan arriben al seu destí a començament de temporada? No hi ha alternativa?

O existeixen llocs on es preocupen més del seu mitjà de vida i procuren aclarir les coses abans i millor? No ho saps, però recomanaries als responsables d’aquests assumptes que, ja que solen viatjar bastant, observin, aprenguin i apliquin mesures per no tenir cada any un maig -i juny, i juliol...?- ple de turistes i d’obres.



dimecres, 16 de maig de 2018

El procés

Agafar un full en blanc, omplir-lo de ratlles i colors. Dibuixar, pintar sense projecte ni intenció, tan sols abocar gestos i esclats.

De sobte apareix una forma que et du a continuar. Et suggereix, et provoca afegir més colors i ratlles, sense pensar, anant a veure el que surt.

Frenèticament, impulsiu, cerques allò que no trobes, busques plasmar el que és al teu cap, no saps exactament què.

Pinzell, llapis, pintura o tinta, estendre colors, perfilar, difuminar… formes que surten del no-res, tot agafa sentit, una ombra aquí, una lluentor allà.

T’emociones. Un poc més de verd, un traç més gruixat destacant el perfil d’aquesta figura, ara mesclar aquests colors per obtenir-ne un altre diferent.

Corregir açò, tapar un poc allò, que sigui més figuratiu, o més abstracte, o expressionista, no saps per on anar per acabar l’obra. N’esborres una part, n’afegeixes un tros nou.

Total, que el resultat és un full empastat d’una taca d’un color fosc indefinible que va a parar directament a la paperera.

Trobes que és mal de fer açò de pintar, cagontot! Però et consoles pensant que l’important no és el resultat sinó tan bé com ho has passat durant el procés.


dimecres, 2 de maig de 2018

Citius, altius, fortius

Per tranquil que sembli tot, per bona cara que et faci la gent que trobes pel carrer, per bé que et sentis a la feina o per harmònic que consideris el teu entorn, tot és lluita i carreres per ser el més fort, per superar-se, per véncer l’altre.

El prat més plàcid, el jardí més tranquil, que ens transmet pau i benestar, és en el fons un camp de batalla on tots els éssers vegetals lluiten per ser més alts i obtenir més llum -a poder ser tapant-la als més petits i febles fins que es morin- i estendre més les seves arrels per aconseguir més aigua i nutrients, i igualment matar de set i fam els seus competidors.

Als oceans i a les terres més properes o exòtiques, animals i vegetals de tota classe lluiten per imposar-se a la resta, és la llei del més fort, de supervivència o selecció natural…

I a ca nostra el mateix, als llocs més sagrats per als ciutadans, on hauria d’imperar la voluntat de tots, que som els que votam i pagam, tothom cerca el punt feble de l’altre, per mantenir-se, per créixer per damunt de la resta i per sobreviure a qualsevol preu...

I l’honestitat, la credibilitat, l’amor propi o la vergonya? Fer feina per al poble? Açò és una altra història.



dimarts, 17 d’abril de 2018

La vessa, que ens pot

La vessa és un fenomen que ens marca en aquesta illa, com la tramuntana, la humitat o la introversió. Potser és una manera d’estalviar energies a un indret amb pocs recursos naturals.

La mandra ens domina i no som capaços de fer allò que havíem projectat… acabar una carretera, invertir en millores als nostres negocis -turístics o no-, decidir d’una vegada què, on, a qui i quan es pot llogar, dur doblers propis a un dinar de feina...

Sempre pensam en grans iniciatives i canvis, però, ai!, la vessa no ens deixa consumar els objectius.

La síndrome del vessut la duim des de jovenets. Ens la passen les mares amb la llet i els pares amb el passotisme manifest de la seva conducta. De petit ja escoltes «bo!, si encara queda temps…», «ja ho miraré passat festes», «quiet!, poc a poc, ja ho farem», «avui no, ja ho veurem demà», «tranquil, no passa res, eh, no t’esvalotis»…

Però, per altra banda, segur que aquesta mandra ha evitat enfrontaments, baralles i ves a saber si fins i tot tragèdies.

I gràcies a la vessa no tenim tota la costa formigonada, la desídia ha fet que molts llocs només siguin insuportables certa temporada, i segurament fa que la gent no sigui tan obsessiva com podria ser i no doni curs als actes passionals que té en ment, perquè a tots la vessa mos fot.

I després d’aquest esgotador discurs, me’n vaig a jeure una estona...


dimarts, 3 d’abril de 2018

La closca que et cobreix

Sempre has pensat que l’important és el que hi ha dins, l’essència. Que les apariències enganen i la bellesa més preuada és la interior.

La forma ens pot dur a anàlisis equivocades i tota cosa i persona té dret a ser valorada pel que és i no pel que sembla.

Però passam tant de temps en vestir-ho tot, en adornar-ho, que sembla que massa vegades perdem el sentit primordial i només ens dedicam al que és aparent i superficial.

Aquests complements que s’incorporen a la vida sempre t’han semblat prescindibles, farragosos i falsos, que distreuen del que és bàsic.

Però tu qui ets per opinar si quasi no has sortit de ca teva, poc temps, a pocs indrets i en mode turiste? Tu no pots tenir així un criteri vàlid.

I comences a pensar que tot allò que consideres que sobra deu tenir el seu valor, de vegades imprescindible, en certes circumstàncies i maneres de concebre la vida, i decideixes que miraràs d’entendre i de valorar, a part de l’essencial de les coses, la closca que ho cobreix.

I ara ja no saps si posar-te unes bambes daurades amb una americana estreta, si samarreta imperio amb uns texans aferrats, rapar-te el cap i dur una gorra o tenyir-te de ros, dur parka o caçadora vella, deixar-te barba o mostatxos, anorak The north face o Slam, perfum Eau sauvage, Antaeus, CK One o Light blue… I així passes hores i hores cercant l’embolcall que et defineixi.


dimarts, 20 de març de 2018

Un shih-tzu és un ca

"El shih-tzu és una raça de gos summament antiga (les primeres dades trobades sobre aquests daten del segle X aC) originària del Tibet. No hi ha una opinió generalitzada sobre el seu origen, però se sol acceptar la hipòtesi que descendeixen dels gossos tibetans Lhasa Apso, amb els quals tenen similitud", llegeixes a la Viquipèdia…

La shih-tzu que passeja per casa al seu aire i que et mira indolent dubtes que sàpiga que ella és un ca, en concret una cussa, per com es comporta.

I, per la manera que tenen de tractar-la, et sembla que moltes persones tampoc no la consideren com a tal.

Els que estan al seu voltant, a la mateixa llar, al veïnat, els amics, no veus que parlin d’ella com d’un animal -de companyia sí, però irracional- sinó que sembla que xerrin d’un fill, o fill d’uns amics, amb un interès per les seves gestes, salut, o fent conjectures sobre un possible estat gravídic que per a tu no és normal, tractant-se d’un ca.

I, com et sol passar en molts casos, no saps si açò és bo o dolent, o tu ets molt poc sensible o els altres ho són massa.

El que sí pots constatar és que de vegades és més real del que sembla allò que diuen que un gos pot ser un altre membre de la família, en ocasions el més important...

Total, que un shih-tzu -o un representant de qualsevol altra raça- pot arribar a ser bastant més que un ca, o més que tu...


dimecres, 21 de febrer de 2018

Fanatismes

Cada dia et molesten més els fanàtics i els fanatismes. Polítics, religiosos, esportius, lingüístics, d’aquells que només veuen la vida des del seu punt de vista. 

Detestes els intransigents, inquisidors, encegats per una sola concepció de la realitat, defensors a ultrança d’allò que creuen que és el millor, un pensament que consideren superior al dels altres.

Personatges que es fan cansats, monotemàtics que només xerren i escriuen sempre allò mateix, que ja ho han dit mil vegades. Obsessius, maniàtics, que et volen convèncer que tenen la raó absoluta, que no suporten alternatives a la seva manera d’entendre les coses.

Gent curta de mires, de profundes conviccions immòbils, incapaços de reconèixer que en açò o allò van errats…

I, més que molestar-te, et sap greu quan es tracta d’algú que coneixes o admires per les seves formes o intel·ligència en la majoria de facetes de la seva vida. Gent assenyada que de sobte rallant d’un tema determinat perd els papers, es transforma i ja es fa impossible cap mena de raonament lògic.

En fi, que, ben mirat, en una cosa o una altra possiblement es salvarien poquetes de les persones que coneixes… i, sincerament, en més d’una ocasió no et salvaries ni tu mateix. 



dijous, 8 de febrer de 2018

Ara som amics, ara ja no

Creus que no ets persona de sentiments extrems, la gent et cau bé o no tant, però ni odies ni idolatres ningú.

Amb persones congenies i et sents atret, les tens en compte i les fas cas, t’agrada la seva presència i fer coses junts. Altres no tenen amb tu tant en comú i potser no els pares gaire atenció. Però procures ser correcte i amable dins de les teves possibilitats amb tothom, encara que de vegades siguis massa sincer.


Proves d’entendre les mostres d’afecte efusives que trobes exagerades, et costa respectar les actituds de clar rebuig a algú que no ens acaba de fer el pes, però sobretot no entens que els dos estats es produeixin pràticament a la vegada i en poc temps.


T’indignen aquelles persones que consideren algú el millor amic, company, confident o col·lega un temps i de sobte resulta que és el pitjor element del món i no el poden veure, que el tracten avui com un compare i demà giren la cara en trobar-lo pel carrer.


Aquest comportaments et provoquen tristor i sobretot ràbia pel que tenen d’injustos.


De tota manera, l’efusió exagerada i el rebuig excessiu no t’haurien d’estranyar ni amoïnar ja que els extrems es toquen. Són conseqüències d’una manera de ser de gent per la que no paga la pena preocupar-se gaire.



dimecres, 24 de gener de 2018

De Gutenberg a Lumière

Has llegit molts de llibres, tants, que són la teva manera d’entendre la vida i formen un filtre dens entre tu i la realitat. Tot ho passes pel sedàs literari i cada situació en què et trobes et suggereix un passatge imprès, per cada decisió recorres a la frase adequada d’alguna publicació.

Afirmes que tota la veritat està escrita en algun lloc, que sol estar amagada, dissimulada entre milers de toms, i munts de paràgrafs intranscendents, però que la veritat és allà, en una frase, una cita que es transmuta en revelació i fa que ho entenguis tot.

Per la teva llarga trajectòria de lector ferotge i compulsiu gaudeixes d’un bagatge intel·lectual important, però pot acabar sent un desavantatge a l’hora de relacionar-te amb altres elements, sobretot humans.

Has llegit infinitat de llibres, i bo que deu ser, però també pots sortir de tant en tant al carrer, despullat de l’armadura literària i provar de comunicar-te senzillament només amb el que sents, sense el farcell que sempre t’acompanya ple de frases cèlebres, i tractar d’endinsar-te, nu i autèntic, dins del món real.

Un dia ho proves. I et resulta una experiència extraordinària. Coneixes gent que et fa descobrir el món del setè art i ara, després d’un considerable aprenentatge, és magnífic tenir el talent de fer front a qualsevol situació mitjançant el coneixement adquirit en visionar repetidament les més grans pel·lícules de la història, que és on, assegures, es troba amagada tota la veritat.



dimarts, 9 de gener de 2018

Només faig la meva feina

Molta gent, tal vegada la majoria, fa feina perquè no té altre remei. I d’aquesta gent, molta fa el que no li agrada per doblers, per obligació o per no morir-se de gana. Té una feina i procura fer-la bé.

Però hi ha alguns oficis que consisteixen en incomodar la gent, treure el pitjor de l’ésser humà, posar en evidència les seves debilitats i misèries, o fins i tot martiritzar i destrossar amb ganes els altres.

I quantes vegades no hem sentit aquests professionals -es veu que molt zelosos del seu treball- justificar els seus abusos i molèsties dient “perdona, però jo només faig la meva feina”, com si aquesta fórmula els eximís de tota responsabilitat.

La majoria d’aquestes tasques es fan per vocació, i si a algú no li agraden les conseqüències de les seves accions, pot canviar simplement d’ocupació. Si moral o èticament no està d’acord amb allò que se li encomana, que no ho faci. I si li entusiasma o excita la seva dedicació, que ho reconegui i ja està; hi ha gent per a tot. O que expliqui que si no ho fa l’acomiaden…


El que és lamentable és que davant reprovacions per una conducta, una persona, que com tothom hauria de ser conseqüent amb els seus actes, només pugui donar l’excusa, com si fos el seu destí, la seva missió a la terra, que ho fa perquè és la seva feina.


Good news, no news

Existeixen notícies bones i dolentes, absolutament positives o terriblement negatives, amb poc marge per a la tergiversació. Però n’hi ha mo...