Cabres i galls dindis

Es veu que sobren cabres a Menorca, i ara també sobraran galls dindis, ja que no es podran, almanco legalment, sacrificar.

I es veu que les cabres se les pot matar d’un tret, però la defunció d’un gall dindi -de 400 exemplars- s’ha de fer segons les normatives de benestar i higiene. Les aus han de ser atordides prèviament i penjades sense fer-los mal als turmells... No van tenir tants miraments en autoritzar l’òbit de qualsevol manera dels remugants de Mongofra. No sembla aquesta forma violenta de morir acord a la normativa.

Quan era petit matàvem el gall dindi a la cuina de casa, el dúiem d’algun lloc on l’amo mos el tenia reservat de feia mesos, dins una caixa de cartó ficada al cotxo que acabava plena d’excrements del pobre animal regirat. Li fermàvem les potes, jo li agafava les ales ben fort i mon pare li tallava el cap amb un guinavetot. Després s’àvia i mumare l’escaldaven per plomar-lo escampant una olor repulsiva per tota la casa. Però la mort de l’ocellot no mos resultava gaire traumàtica, ja que ensoldemà mos el menjàvem al forn amb patates sense cap remordiment.

Des de l’any passat els animals, especialment les mascotes, són considerats per llei éssers sentints, és a dir, capaços d’experimentar dolor, ansietat, sofriment físic. I més prim que filaran encara a partir de la Llei de Benestar Animal que se suposa que s’aprovarà prest. Potser la solució seria amollar els 400 galls dindis uns dies per Mongofra, a veure si així abans de Nadal ja els poden recollir per ficar al forn.

 

Massa crítica

Aquí mos queixam molt, res mos sembla bé i sempre envejam coses de l’illa major o la península. Comparam i ploram. No renegam del que mos distingeix en positiu, no volem renunciar a cap avantatge de viure a un paratge tan privilegiat, però també volem tot el dels altres. Ho volem tot… tal vegada feim poca feina i massa crítica.

Per cert, massa crítica és allò que mos falta i que causa la majoria de les mancances. En sociologia, és ‘una quantitat mínima de persones necessàries perquè un fenomen concret tingui lloc’. O també ‘el nombre crític de personal necessari per afectar la política i fer un canvi com un cos influent’.

És el mínim perquè una manifestació sigui notícia, per tenir prou serveis, bons i barats, oferta cultural, equips esportius a categories superiors, instal·lacions, prou hospitals i professionals sanitaris, policies i bombers... per tenir prou representants polítics perquè se mos tengui en compte, perquè se mantenguin negocis tot l’any, per ser competitius i perquè puguem gaudir d’ofertes a preus ajustats, transports públics nombrosos i barats...

I si fóssim molts més? Ja estaria aclarit? Aquest estiu ha crescut un poquet la població flotant (res comparat amb altres zones de la mateixa superfície) i ja hem sentit xerrar d’aglomeració, massificació, sobreocupació, col·lapse, invasió... Per tenir tot allò que veim a altres llocs, envejam i exigim -de vegades amb poca reflexió prèvia i arguments puerils (jo també, jo també en vull)-, fa falta arribar a la massa crítica.

I ara, ja podeu criticar, ja...

 

Ho saps o ho creus?

Ja de ben petit t’arriben informacions de totes bandes, per exemple t’aconsellen no atracar-te al foc, perquè crema i te faràs mal. Tu tal vegada t’ho creus i ho respectes, però és boni segur que un dia poses un dit damunt una flama i sents que, efectivament, crema i fa mal. A partir de llavors, ho saps. 

Però com en aquest món no ho pots experimentar tot personalment, has de delegar, i per açò la majoria de coses que coneixes no les vius en primera persona, sinó que t’arriben d’altres, oralment, per escrit, a l’escola, a ca teva, al parc infantil, a ca s’àvia o per televisió. 

A partir d’aquí obtens informació, en un volum i a una velocitat espatarrant durant tota la vida, dades i interpretacions sobre el món a través, entre d’altres, de científics, psicòlegs, capellans, periodistes, advocats, coaches, polítics...

I de tot aquest caramull de coneixements, dades, conviccions, has de triar allò que te creus o no, allò que pots donar per cert i dir que ho saps, per molt que no ho hagis viscut, i diferenciar-ho d'allò que creus tu personalment, subjectivament, però que no has de tractar ni pots afirmar com una realitat absoluta. Cadascú té els seu criteri i passa pel seu sedàs les suposades veritats que li tracten de vendre abans d’acceptar-les.

Algunes decisions preses a partir del que admetis com a cert poden ser vitals per a la teva existència, altres no tindran conseqüències greus, però paga la pena, en aquesta època d'informació excessiva i descontrolada, vigilar i qüestionar-se totes les afirmacions que te vas trobant mentre vius, per molt que t’ho digui el cunyat que en sap de tot i molt.

 

Intermediaris

Els intermediaris serveixen per posar en contacte l’oferta i la demanda. A vegades paga la pena i a vegades surt més cara la salsa que el peix. Del valor final se’n solen endur una bona part, però en molts casos sense la seva intervenció no es podrien haver produït algunes operacions beneficioses per a tots els participants.

Els productes, mercaderies, negocis o contractes circulen i arriben a bon port a través d’un mitjà que comunica diferents llocs, empreses o persones, i que s’enduu, com és normal, la seva comissió en diners o espècies. El mateix que succeeix amb els productes de consum -que s’encareixen cada vegada que intervé un intermediari-, també ocorre amb l’energia, més cara i minvada com per més mans passa..

En el cas de l’electricitat, una part es perd per la resistència del cable que la transporta. I en el cas dels vehicles elèctrics, els avantatges no estan gaire clars, sobretot si no hi ha acumulacions de trànsit a nuclis urbans amb una contaminació alarmant, perquè mentre l’energia no s’obtengui de forma neta i renovable, tant se val si el fum surt d’una central que funciona amb fuel o del motor de cada vehicle, i així no fan falta els escassos i (sembla que) deficients punts de recàrrega, a la vegada que s’optimitza el rendiment de cada litre de combustible -en no haver intermediaris-, contaminant el mateix.

Així com als anys setanta creien que als 2000 aniríem tots en cotxos voladors, la revolució dels vehicles elèctrics tal vegada serà més lenta del que mos semblava fa una dècada.

 

El club dels 50

Sorprèn la quantitat de conductors que van a 50 quilòmetres per hora per les carreteres. Tant si la velocitat màxima és 20 o 90 Km/h. De vegades són turistes amb cotxo llogat i por al possible rigor en l’aplicació de sancions per excés de velocitat al país que visiten -per si de cas, a 50 i sense problemes-. Altres són, per exemple, senyores d’una certa edat, però també homos relativament joves i de l’Illa. I els automòbils poden ser petits, vells, nous o prou potents.

Es veu que 50 Km/h és un clàssic de la prudència, ni 40 ni 60, que no solen superar per res. També és una prova per a la paciència dels conductors que van al darrere. I tu te demanes si aquesta actitud de xano xano i a pinyó fix la deuen aplicar a les altres facetes de la seva vida, a la feina, a les relacions… personals. Si deuen mantenir el mateix tempo i tranquil·litat, la mateixa parsimònia i ritme al marge de les diferents circumstàncies, felices i tràgiques, que travessam al llarg del temps.

De totes formes, segurament provoquen manco accidents que els que superen amb molt la velocitat permesa, cosa que mai no podrem comprovar, ja que ens informen del positiu en alcoholèmia del conductor responsable d’un accident, però en comptades ocasions sabem a quina velocitat es calcula que anava, cosa prou important a la vista de l’estat en què queden alguns vehicles sinistrats.

En fi, a veure si ara el transport públic de franc, a més de servir perquè una persona que cobra, posem per cas, 1.000 euros al mes pagui el bus a qui en cobra 2.000, també serveix per reduir el nombre d’accidents pels camins de Menorca.

 

Eternament as Milà

L’abocador des Milà ha estat notícia aquests dies. Es veu que hi han llençat restes animals que havien d’haver estat incinerades, i sembla que hi ha hagut nombroses irregularitats en la gestió d’aquests residus entre l’empresa del femer i els escorxadors de Maó i de Ciutadella. Total, una qüestió prou greu que s’ha d’investigar i controlar perquè les coses es facin bé.

Però tu, en veure les fotos que s’han publicat, més que les restes animals abocades -cap de vaca tirotejada inclosa-, allò que t’ha cridat l’atenció és la quantitat de plàstics que hi ha amuntegats, t’han impressionat més les bosses verdes que no les vísceres que contenien. Un plàstic que allà quedarà, sembla, per molts d’anys; de 10 a 100 una bossa, o més de mil anys un bòtil de PET (politereftalat d’etilè), com la majoria de recipients que empram. Si s’enterren, malament, i si es cremen, els fums tòxics generats deuen ser importants.

Els residus càrnics abocats on i quan no tocava poden suposar una falta molt greu, però cadàvers escampats n’hi ha per tot a la natura, segueixen el seu cicle, són aliment per altres éssers, i es descomposaran com ha succeït tota la vida. Les vísceres evolucionaran de manera natural; no així les bosses que les contenen.

Tots produïm residus i imatges com aquestes n’hi ha per tot el món, però et serveixen per recordar la importància d’utilitzar alternatives als plàstics no reutilitzables perquè no siguin els protagonistes eterns a qualsevol abocador.

 

Regalets i descomptes

No sé quan va començar ni per quin motiu, però esteim acostumats, trobam normal i fins i tot exigim la gratuïtat en molt d’allò que consumim.

La música i les pel·lícules, els diaris i tot allò que es pot obtenir per internet, legalment o no, tot ho volem de franc.  No esteim disposats a pagar per res i no se sap com s’espera que visquin els professionals que elaboren tots aquests productes.

I ara tenim una sèrie de mesures per les crisis de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i altres mals endèmics que patim. Tots esteim contents de l’autobús de franc, dels tíquets de compra gratuïts o descomptes en la benzina i transport aeri. Tothom se n’alegra i pocs es demanen d’on surten els doblers invertits en aquestes mesures, quines altres partides s’hauran de retallar, fins quan hi haurà doblers per fer-ho o si pujaran els impostos.

Els pares (i mares) de fillets petits celebren la gratuïtat de 4 hores d’escoleta, però n’hi ha que exigeixen tot l’horari de franc. I ara hi ha qui vol posar preu màxim als productes bàsics.

Per a la sanitat i l’educació públiques, i per a uns mínims perquè tothom tengui una vida digna -és a dir, ajudes per a qui les necessiti- no me sap cap greu que s’emprin els meus doblers encara que jo no ho amortitzi mai. Però per a regalets i descomptes que ara es van repartint a tothom com si haguessin arribat els reis (mags)... aquí ja tenc dubtes de si vull que es faci amb els meus impostos.

 

Raors i xancletes

Aquest estiu continua donant lloc a converses. Altra vegada devora la mar al migdia o fosquet, xerres i sents converses sobre si hi ha plenes a la mar que arriben dalt dels molls, i de vegades colque seca. 

Diuen els entesos de la cala que són coses pròpies del mes d’agost, sobretot de la segona meitat, i diferents de les rissagues del port de Ciutadella.

També sents a dir que fins dia 1 de setembre, avui en dia res de pescar raors. Que abans ja n’agafaven per Sant Jaume, però ara no deixen perquè primer han d’haver criat.

Un diu que s’agafen millor amb un ham tort, un altre contesta que, clar, que els hams han d’estar torts, i riu... No -aclareix el primer-, vull dir amb la punta mirant cap a un costat. I un que sembla que en sap del tema diu que amb aquests hams s’agafa tot el peix millor.

I per acabar aquesta crònica de gent gens jet set, que per sort també existeix enguany a pesar de tot, es va produir una conversa fascinant sobre les xancles, sandàlies i altres sabates d’estiu. Uns opinen que tot el calçat obert que fa que guaitin els dits dels peus és només adequat per a la platja, piscina o sortir de la dutxa; no per anar pel món, a la feina o al restaurant. 

Un no hi està d’acord, altres diuen que depèn del tipus de sabata, i n’hi ha que troben que és diferent si es tracta d’un homo que mostra els seus ditots o una joveneta amb uns peus ben fets, pedicura i ungles pintades... La dona d’un d’ells considera aquesta conversa un poc masclista i canvien de tema...

En fi, sembla que encara queda estiu i el que veiem i escoltem ho contarem.

 

Baldritja i perol as forn

L’estiu dona peu a temes de conversa que no sortirien en altres èpoques de l’any. Al costat de la mar al fosquet quan el sol comença a pondre’s i l’oratge es fa més suau, l’aigua està més plana, el cel violeta i la calma sembla cobrir-ho tot, recordes l’olor a perol as forn que solies notar en arribar a la caseta després de nedar tot el capvespre, i algú comenta que el perol ha de dur per força patata i tomàtic, però que no li va gens malament un poc de carn de be o colque sípia o uns peixets.

Un altre dia expliques que quan tornes de la platja al migdia penses en l’ensaladilla que te solia esperar, feta a l’estil illenc, o almanco així ho preparaven a ca teva; amb una maonesa amb prou all, pebre vermell escalivat damunt el foc amb les esgrelles (pobre cuina, com quedava!) i de vegades albergínia també torrada. Una bomba de sabors extrems per a qui ho provava i no hi estava acostumat, però per a noltros era d’allò millor de la temporada, com els musclos fets amb el seu propi vapor, o la caldera i peix frit, amb serrans, vaques i colque esparrall acabats de pescar.

Un tema que ha omplert la xerradeta d’un altre capvespre a la platja ha estat l'espècie a la qual pertanyia una au marina que rodava aquest dies per damunt els molls. Que si era una gavina jove encara amb el plomatge primerenc, o si es tractava d'una baldritja, que té colors més foscos. I després un altre deia que de gavines n’hi ha diferents varietats, amb el bec vermell o groc, i tal i tal. Total, que quan vam voler tornar a mirar l'animal, ja no hi era... Sort que avui en dia tothom té una càmera a mà amb els mòbils.

En fi, esperem que la calor doni almanco uns dies de treva i en el que queda d’estiu vegem i escoltem més coses, i les puguem contar.

 

Dessalats... i un poc estrets

L’aigua dolça escasseja aquest estiu i hi ha qui planteja noves dessaladores. Si també hi manca territori per excés de visitants, podem afegir formigó al mar o envoltar-nos d’illes artificials estil Dubai. Tot per tal de créixer... en quantitat sobretot. Sempre una fugida cap endavant. Les conseqüències ja se les trobaran les generacions venideres.

Al pas que anam, idò, mos dessalaran l’aigua. Com també dessalam la nostra parla per donar pas a una modalitat més universal amb els que arriben de fora; servilisme diran uns, cultura diran altres... Però sembla que prest ja no s’exigirà cap nivell B o C, que tant enerva alguns, sinó domini del castellà castís i  d’altres idiomes que duguin els nous conqueridors a la recerca de terres verges i indígenes ximples. La colonització ara arriba amb jet privat i talonari, però és tan agressiva i traumàtica com sempre i mos desposseeix d’allò que és més nostro.

El consum s’ha disparat en tots els àmbits i ja veurem fins quan resistim. La demanda desorbitada d’aigua, electricitat i places turístiques, l’ocupació al límit de carreteres, aparcaments, bars i restaurants, i la proliferació mai no vista d’esdevenimens més o manco culturals omplen aquest estiu d’una pressió que ja se veurà si paga la pena per als qui som aquí tot l’any i rebem els danys col·laterals. Esperem que no sigui allò que venen de fora, munten la paradeta, l’espremen tot el que poden, se’n van amb els beneficis a altra banda i aquí mos deixen la merda.

Però no passeu pena, ara toca absorbir tot el que arriba, sigui com sigui, de qualsevol manera. Dels problemes que se generin a llarg termini, ja s’encarregaran els nostros nets.

Polígon Industrial des Murtar

Aplicant el sentit comú, poques vegades t’equivoques. A qualsevol aspecte de la vida. Potser també convé tenir coneixements sobre alguns temes per trobar una solució definitiva i adequada, però només aplicant la lògica, almanco no ho espatllaràs més, encara que no ho arreglis del tot.

A una illa que afirma que viu del turisme, el sentit comú et diu que no hi hauria d’haver un polígon industrial a l’entrada de quasi cada poble, bastarien un o dos mancomunats per a tot el territori. Tampoc sembla gaire lògic que a segons quines poblacions hi hagi edificis abandonats enormes i/o sense acabar que siguin allò primer que veus quan arribes. El sentit comú tampoc no te recomana construccions avantguardistes als centres dels poblets, sales polivalents tant de moda, que solen consistir en un bloc de formigó antagònic amb l'entorn.

Tampoc és de lògica a una illa turística tenir zones urbanitzades a la costa que fan ganes de córrer, amb hotels i blocs d’apartaments espantosos que des de la mar, sobretot, destaquen horriblement, i ara afegim la nova cosa de Fornells… Tampoc sembla de sentit comú permetre segons quines reformes i nous edificis a llocs com la façana del port de Maó, que desentonen amb l’espai i destrossen tot el conjunt.

La lògica també te recomana tenir unes carreteres en condicions a un lloc on el trànsit a l’estiu augmenta considerablement, sobretot en cotxes i motos de lloguer -amb gent que a ca seva a l’hivern potser quasi no condueix-, autobusos i darrerament bibicletes.

No fa falta ser especialista en cap d’aquests assumptes per veure que no és gaire lògic voler turisme, i de qualitat, i tenir-ho tot així (i les obres que no acaben o que comencen ara a l’estiu).

Després necessitarem entesos en cada matèria per concretar les accions a desenvolupar, pero almanco no fem les coses de qualsevol manera, com ens passen pel cap o per guanyar quatre vots.

Si no, acabarem amb una sala polivalent ultramoderna a l’entrada des Grau o un polígon industrial a Cala Molí...

 

Un estiu massa estiuenc

Aquests dies s'inaugura un estiu que trobes ja massa estiuenc. La calor va arribar fa dos mesos i els turistes una mica després, i el fet ens va agafar -com quasi tot- desprevinguts. Tant de temps demanant desestacionalització i quan arriba no hi ha res preparat, amb obres diverses, falta de transports i d’altres recursos i serveis.

Els turistes que venen darrerament sembla que tenen més nivell adquisitiu, i els que compren cases i altres propietats a l’illa també. Tant de temps demanant turisme de qualitat i ara que arriba, ens queixam de com han pujat la compra i lloguer d’habitatges i que Menorca serà només per als rics… No era el que volíem? Si aquí ha de ser com a Montecarlo, els preus també ho seran. Qui vulgui preus assequibles, que renunciï a viure al paradís de moda.

A Ciutadella troben que en passaran un fum per Sant Joan, però tot ve d’allà mateix, s’ha promocionat molts anys, ara està de moda i açò no hi ha qui ho aturi.

I rallant de turisme de qualitat i pel bé de la imatge de bona conservació i de pobles idíl·lics que hauria de donar l’Illa, l’abominació que s’està construint a primera línia de mar a Fornells s’hauria d’aturar i enderrocar, i el monstruós edifici a l’entrada de Sant Lluís (com es va permetre la seva construcció?) hauria de tenir el mateix destí, seria la millor manera d’emprar els doblers públics que ha costat la seva compra. 

Mos espera un estiu exagerat, extremat, i sembla que no només per les temperatures. 

 

El consens és cosa de vells

Tornes vell i en cert sentit ‘conservador’, cada vegada te deixes veure manco pels extrems i trobes que les coses s’arrangen millor xerrant que a base de confrontacions. Però, clar, com que açò només ho entenen els vells, és impossible que la humanitat algun dia arribi a aplicar-ho, a no ser que només quedin ancians en aquest món.

Quan ets jove creus fermament que les teves idees són les bones i les defenses amb totes les forces, i així quan un pot fa unes coses i desfà allò que ha fet el que hi era abans… incapaços d’arribar a un acord, en res, malbaratant els doblers i incomodant la gent a la que pretenen servir.

Cada vegada que canvia un govern, local, illenc, autonòmic, canvien els criteris sobre un munt de qüestions. La carretera general, amb els ponts post apocalíptics i les retxes grogues que te limiten absurdament la velocitat sense que hi hagi cap element diferent a una carretera sense obres, n’és un exemple; que l’acabin ja, que hi hagi un acord i que no es pateixi més per fer una misèria de trajecte. 

Els canvis de circulació i trànsit a les poblacions, el nom oficial de Maó, Mahó, Mahón, ascensor i escales mecàniques al port... basta que un triï una cosa perquè l’altre ja no ho vulgui, i mirau que podrien ser complementaris. Uns decideixen la pacificació de centres de pobles on no hi ha hagut mai ni cotxos ni vianants… i quan governin els altres ho canviaran.

Sembla imprescindible el consens quan es decideix i es tria un model, amb el compromís de tots els possibles governants de respectar el pacte. Però vindran els joves de la següent generació i…

 

Amb filtre o sense

Sempre t’ha agradat l’art; algunes disciplines més, pintura, literatura… i unes manco, ballet, escultura… però sempre has valorat i de vegades provat d’interpretar el món de forma artística. 

El que més vas practicar fa un temps, a part de la pintura en el neolític -ja tens una edat- i colque incursió breu en l'escriptura, va ser la fotografia (perquè volies emprar les fotos com a base per a obres mixtes, tipus collage, que mai no vas concretar, potser millor així), i sobretot perquè ja no feia falta dedicar tanta atenció als aspectes tècnics -revelats, positivats-, amb les càmeres digitals, i et podies centrar més en la faceta creativa, o almanco era el que creies. 

Però reflectir la realitat amb pretensió artística és dificil en la fotografia. Entre el món real i el resultat final, a part dels filtres que dugui l’objectiu de la càmera, ultravioleta, polaritzador… hi ha d’haver un filtre en la ment de l’artista per dotar de sensibilitat una instantània captada per un aparell que té avui en dia una qualitat extraordinària fins i tot en automàtic, o en un modest mòbil. Distingir-se de la majoria de milers de milions d'imatges generades a diari arreu del planeta i anar més enllà de la típica postal o retrat d’estudi o cartell publicitari, convertir-ho en una obra distintiva i personal dotada de components de categoria, és molt complicat. No basta un filtre a l’òptica de la càmera, ni vint filtres de photoshop. 

I entre que allò més típic que proves de fer quan comences ja ho havies fet i repetir-ho t'avorreix, i que les obres artístiques úniques i originals no t’acabaven de sortir, vas deixar la disciplina de pintar amb la llum, i ara només fas colque foteta, de tant en tant, a un aniversari, a algun viatge o pel carrer, amb càmera o mòbil, amb filtre o sense...

 

Que llegeixis, te dic

Recordes un homo ja gran (bé, t’ho semblava llavors, tal vegada tenia l’edat que tens tu ara) que deia que a la seva vida havia tingut moments dolents i altres de bons, alegres i tristos, però que allò que dominava la seva existència amb molta diferència eren els moments avorrits. 

I per no arribar a aquest resum de la vida sembla convenient tenir una feina que no resulti excessivament desagradable, unes relacions familiars almanco correctes, bons amics i algunes aficions. I un dels entreteniments freqüents sol ser la lectura. Però no te sembla que sigui l’únic, ni el més important de l’univers ni imprescindible per tenir una vida plena. 

Açò és el que opines tu, encara que des que a 7è d’EGB vas llegir «Les Mines del Rei Salomó» a sa Graduada, sempre hagis estat un bon lector.

Però és que hi ha qui li agrada tant la lectura que opina, i ho diu i repeteix sempre i per tot, que tothom ha de llegir per força, que és el millor que hi ha. Tu no dubtes de la seva bondat, com tampoc dubtes dels beneficis de la pesca, molt entretinguda i que afavoreix a qui la practica… Com sembrar un hortet, criar canaris o col·leccionar mussols. Tota dedicació que t’ompli t’ensenya i et fa millor…

«Si a prop de la biblioteca teniu un jardí, ja no us faltarà res», diuen que deia Ciceró. En tost de jardí podem posar hort, barqueta... i en tost de biblioteca, caseta de vorera, agència de viatges, cinema o qualsevol cosa que ens faci sentir bé. Però alerta, que sortirà aquell amb la cançoneta «sí, sí, però que llegeixis, te dic!».

 

Si xales, ja està

Cada any que passa estàs més desfasat i t’és més difícil adaptar-te a les noves tendències. Si mentre encara eres jove o un ‘poquet’ madur, de la generació que ‘dominava’ el món, ja hi havia situacions que no comprenies, no vegis ara.

En art, música, moda, disseny, de roba o d’altres objectes, o manera de moure’s dins la realitat que t’envolta -i ja no parlem de temes tècnics-, tot evoluciona i tu vas a un altre ritme, xano xano, mentre t’avancen nous estils, pràctiques i hàbits a tota pastilla.

Com més gran, més difícil adaptar-te a novetats que apareixen cada dia al món. Però una cosa és no entendre-ho tot i una altra no poder-ho disfrutar. Pots sentir, gaudir. Pots fer servir el que està al teu abast mentre et satisfaci.

Més d’una vegada demanes a algú si li agrada allò que veu, escolta o llegeix i et contesta me pens que sí, però no ho entenc…

Tu tampoc no entens què diuen als cants gregorians, a les cançons en diversos idiomes que no domines, ni a un mantra tibetà, una òpera alemanya… però te pot agradar. O pots admirar les obres plàstiques de darrera generació que et desperten sensacions positives sense tenir ni idea del seu significat. Tampoc fa falta entendre com funciona un aparell, posem per cas un ordinador o un forn microones, per emprar-lo i gaudir-lo.

Sempre hi haurà coses que no entenguis, siguin de la teva època, d’abans o de les últimes tendències, però si et fan xalar, ja està, no fa falta res més.

 

Ocupar-se i preocupar-se

Tota situació negativa relacionada amb tu o els que estimes et preocupa, és normal que sigui així. Tota desgràcia preocupa, dol i provoca pena, a vegades molt profunda. Però una vegada fas tot el que pots per resoldre o millorar un assumpte, t'has d’ocupar d’altres coses que et duu la vida.

Hi ha gent que s’ocupa de les preocupacions dels altres, la seva professió o vocació és tractar les pors i problemes espirituals, mentals, físics o econòmics de la gent. I així el que per a tu és una preocupació, per a un altre és una ocupació. Hi ha qui creu que tractar d’ajudar la gent en els seus problemes té més mèrit si es fa de manera despresa, sense que sigui una feina remunerada. Altres pensen que no hi ha res millor a la vida que poder fer de la seva vocació de servei una professió i dedicar-hi així el major temps possible.

Potser també depèn de les creences de cadascú i d’allò que consideri servei, feina, negoci, sacrifici, redempció...

I per provar de solucionar una qüestió, o almanco millorar-la, primer s’ha d’entendre. Per exemple quan hi ha una agressió a persona, grup o país, darrere hi ha uns motius, que expliquen, encara que potser no justifiquin, per què s’ha donat el conflicte. Qualsevol conflicte, a qualsevol lloc del món, no només els que surten cada dia pels mitjans.

Per solucionar un problema s’ha d’entendre la causa, i s’ha de diferenciar allò que pots millorar d’allò que no. I actuar en conseqüència.

La resta és qüestió de fe i esperança.

 

 

Papi estat

Fins i tot el més descregut resa a santa Bàrbara quan trona i l'ateu demana en el seu interior «que tot vagi bé» a no se sap qui o què quan se li apropa una possible desgràcia a ell, ella o els seus. És allò de «jo no hi crec però per si de cas...» o «jo som prou fort i espavilat per fer les coses tot sol i no necessit la tutela de ningú, però quan van mal dades tot ajut és poc...».

I tots hem conegut algun fillet que va de sobrat, però que quan la cosa es complica corre al pare a plorar: «Papi, que me volen pigar aquests fillets tan grossos». O un poc més grandet: «Papi, dona’m doblers que me va molt malament». I el pare treu la cartera, «però fill, t’has de saber administrar, no volies viure tot sol i sense el control de la família? I ara tornes com a fill pròdig, a demanar ajuda? Si ets prou adult per a una cosa, també ho has de ser per a les altres».

Hi ha empresaris ultraliberals que despotriquen de qualsevol intervenció de l’estat en l’economia, abominen dels impostos i qualifiquen tota administració que provi de regular la seva activitat de dictatorial, comunista i veneçolana. Quan els hi va bé, no diuen «teniu, ajuntament, consell, aquests milers d’euros perquè els empreu en millorar la vida de la gent, infraestructures, serveis... És que aquest any he tingut uns beneficis molt més grans de l’esperat i, mira, estic content. I ara me’n vaig a repartir una paga extra als meus treballadors i invertir en adaptar l’empresa pel que pugui passar en un futur».

No, però si va malament, sigui per factors incontrolables, imprevistos, per competència d’altres o incompetència pròpia, alguns emprenedors modèlics i defensors del lliure mercat, després d’aprofitar per apujar preus, van corrents a plorar a papi estat perquè els ajudi, que tenen moltes despeses i no han pogut estalviar ni una miqueta. I no només açò, sinó que amenacen amb fer sofrir tota la família si el papi no apoquina…

Qui no plora no mama, però la mamella és de tots i no ha de servir només perquè callin els més cridaners.

 

Sortida, cor i fons

A qui l’importin un rave els perfums i només vulgui fer oloreta o dissimular altres efluvis manco agradables, li pot semblar fàcil triar una colònia; vas a la botiga i en cerques una d'amable i adient per a tu, fresqueta per anar discret per la vida o més dolceta per destacar un poc. O per regalar-se-la a ella...

Ara bé, qui sigui detallista i primmirat, en un perfum trobarà molts aspectes a tenir en compte. Si té una nota cítrica o floral, afustada o especiada, si és més per a hivern o estiu, per a dia o nit, informal o per dur en ocasions més especials. Si fa olor de ric, si és més per a la feina, per a després de la dutxa o per per seduir, impressionar, lligar…

I així com passa amb moltes coses, que semblen senzilles i resulta que no ho són, no basta amb la primera impressió. L’olor que es percep al començament -la sortida- poc tindrà a veure amb el que evolucionarà en les hores següents -el cor- i probablement serà molt diferent de com acabarà olorant més endavant -el fons.

Les notes de sortida solen ser cítriques, frutals, aromàtiques, verdes i herbàcees, per donar pas a un cor de flors, espècies o llenyes, i acabar després i durant hores amb molsa de roure, vainilla, resines, mescs...

Així, amb el pas del temps i de l’evolució en la pell de cadascú, els perfums es fan complexos i canviants. Per encertar en la compra, és important provar-ne alguns i dur-los unes hores per fer-se una idea de l’aroma en el seu conjunt.

No deixem que la primera impressió ens condicioni a l’hora de conèixer i jutjar una colònia, una persona o el que sigui; invertim temps si volem apreciar les coses i els éssers en profunditat.

 

La felicitat dels altres

Et preocupa que qüestions que abans no et preocupaven ara et preocupin. Unes les trobes importants i lògiques: major preocupació per la salut, per aprofitar millor el temps, per un mínim de solvència econòmica, pel benestar dels teus, per la pau al món... Però ha sorgit també una inseguretat incipient que va avançant en diferents àmbits. Por a deixar el llum o el gas obert, si has tancat bé la porta, por que t'estafin per internet o telèfon, que et robin, por a perdre les claus o el mòbil... i una cosa nova en la teva forma de ser, preocupació pel que fan, diuen o pensen els altres.

Surt una música rítmica i ballable d'una casa per on passes. T'alegres d'aquest senyal de bon humor i estàs content pels habitants d'aquella casa? No. En tost d'açò remugues i penses què dimonis fa aquesta gent a les deu del matí d'un dimarts. No tenen feina o res millor que posar música a les totes, Que són hores de fer altra cosa i no de ballar i fer festa.

Després alenes fort, et relaxes un poc i penses que tu no n'has de fer res de la vida dels altres i que no saps absolutament res dels que ocupen aquell habitatge i de la raó d'aquella música. Senzillament t'ha molestat la seva alegria.

Passa el temps i tens nous maldecaps, desconfiances i cabòries, ho admets, però tens un nou i greu problema si et molesta la felicitat dels altres.

Per damunt dels nostres cadàvers

Algun dia potser circularan damunt dels nostres cadàvers, com ara noltros ho feim damunt de l’asfalt fet de restes d’éssers vius de fa milions d’anys, que també cremam per obtenir energia.

Semblava que sí, però es veu que encara no. Les fonts sostenibles algun dia substituiran la combustió dels nostres avantpassats. 

Açò ho sents a dir des que eres petit. Però aquí, en tost d’augmentar aquestes energies renovables, sembla que van minvant.

En aquesta illa del vent, que hauria de ser capdavantera en producció d'energia eòlica amb tant d’aire que sol bufar -potser la tramuntana és massa potent-, només hi ha quatre molins a punt de jubilar, la meitat del temps aturats o espatllats. I amb tants de dies de sol, els parcs solars són mínims i tot són pegues per desplegar-los.

Res, que del pas que van les coses, tal vegada sí que ens empraran a noltros, els éssers que actualment habitam aquest planeta, per obtenir energia i també formarem part de les calçades del segle X.LVI.XXI, quan siguem biomassa feta petroli, carbó, gas, quitrà... 

I encara es debatrà on instal·lar les plaques perquè no facin malbé els marcs incomparables i si els molins són molt dolents per a la fauna avícola.   

I mentrestant, les centrals elèctriques de combustió continuaran cremant-nos, en molts sentits, sigui en aquesta illa o a la del costat.

 

Ni pensar-hi

Pensar abans de fer o dir qualque cosa sol ser de bastant utilitat, evita molts errors, de paraula i d’obra, i molts penediments posteriors. I és que després d’una reflexió, tot es fa amb més eficàcia.

Pensar abans de fer automàticament el que et diuen, raonar abans de viure com t’han dit i rumiar-t’ho abans d’actuar com te demana el cos i l’instint sembla bona idea. També qüestionar-se les formes de veure el món i triar, no necessàriament com ho fan altres o s’ha fet sempre.

Però un excés de teoria no ha d’impedir la praxis, perdre temps en raonaments no ha d’evitar sentir experiències. Paga la pena fer cas de vegades al que surt del ‘cor’, dels sentits i sentiments, i no escoltar sempre el cervell, tan prudent i reflexiu, tan propens a donar voltes a les coses mentre la vida va passant i els cabells van caient.

El terme mig diuen que sol ser l’encertat. Si fas sense pensar, pots ofendre qui t’envolta, fer mals negocis, haver de tornar enrere o desitjar fer-ho sense poder. La vida pot ser un desastre sense reflexió. I si penses massa, no faries res. No compraries un cotxe o una casa, no tindries fills, potser ni mascotes, no viatjaries... i en aquests moments de pandèmia, els dubtes que surten en múltiples aspectes són infinits.

Escoltar les recomanacions de qui és especialista en el tema i després prendre una decisió pròpia deu ser la millor forma d’actuar en cada assumpte…

Però no me feu cas, he escrit tot açò sense pensar-m’ho ni un minut.

Natura, però no massa

La natura ens atrau, ens agrada tenir contacte amb els regnes vegetal, animal i mineral que ens envolten, però fins un cert punt.

En un entorn de pedra, formigó, vidre, asfalt, metall... volem natura en forma de plantes, però dins una pastereta, jardinera o test. Tolerar la seva existència, però que no ens aclapari ni demani gaire atenció.

I si és animal, a una gabia o amb una corretja, que tengui clar qui comanda i que no suposi massa feina ni preocupació.

On la natura es manifesta amb esplendor, massa vegades ens estressam davant les manifestacions del vessant salvatge de tot allò que és viu. S’ha de tallar l’herba. Açò està molt descuidat. Tot està ple de mosques i escarabats…

A la ciutat deixam espais sense asfalt  perquè es pugui desenvolupar la vegetació, però sempre controlada, cuidada i prèviament dissenyada.

Després de tenir contacte amb l’hàbitat que ens envolta, correm a llevar la taca verda d’herba dels calçons o la terra de les sabates, ja que qualsevol senyal de la relació amb l’entorn la consideram brutícia.

Tal vegada sigui bo per a la salut, física i mental, aquest control i contenció del món silvestre, però sembla que cada vegada necessitam més vacunes, medicaments i psiquiàtrics.