Vida de qualitat

Sempre has sentit a dir que els dies (feiners) s’haurien de dividir en tres parts, vuit hores de feina, vuit de descans o son, i vuit d’oci o assumptes particulars. Els temps de treball i de descans solen coincidir amb aquesta durada, però les vuit hores d'oci inclouen habitualment feines domèstiques, transport, compres per a casa, cura de fills, o de pares, i altres obligacions quotidianes per al bon funcionament d’una existència mínimament aclarida i organitzada. I quin temps queda per al que t’agrada i relaxa, que et fa desconnectar dels teus deures? Depèn de les teves circumstàncies personals, si tens parella, ajuda en el manteniment de la llar, si tens fills, mascota. I si la feina que tens te dona satisfaccions més enllà de la pecuniària.

Si lleves el temps que passes en tasques de la llar, transport, dur el ca al veterinari, anar al súper, posar gasolina, anar a metges i mecànics, i tantes cosetes més, la teva vida pròpia i feliç es redueix a unes poques hores diàries.

I la qualitat de vida depèn d’aquests moments de satisfacció. Tenir una casa gran, un cotxe luxós o molts doblers al banc no és res si no ho pots gaudir. El luxe més gros és el temps. Començar la feina a les vuit i poder sortir de casa a les set quaranta. Estar trenta minuts per arribar a la platja, quedar per sopar i ser-hi en un quart d’hora… I açò aquí és possible, sempre que reservis temps per fer-ho.

Però tot és relatiu. Si no, com explicar les grans ciutats plenes de gent que passa gran part de les hores del dia al metro, bus, tren o en cotxe anant i venint?

 

La tele i els pressupostos

La televisió mos transmet molts de valors. A sèries i pel·lis surten herois que fan bandera de la sinceritat, la valentia, l’honestedat, la lleialtat, que sempre guanyen als dolents perquè representen allò més bo de l’esser humà... deixen comoditats per arriscar-se i aconseguir els seus ideals, ajuden els necessitats, diuen la veritat, s’enfronten als poderosos malvats i estan al costat dels més febles, defensant sempre la justícia. Són els que vencen al final i tothom els admira.

Açò és el que passa a les produccions de ficció, perquè a la vida real sembla que no funciona exactament així la cosa. A la mateixa pantalla podem veure els noticiaris, on mos informen de com va per aquí i a d’altres bandes la situació, política, econòmica, bèl·lica... i aquests valors i virtuts dels herois de cine sembla que no tindrien èxit ni gaires possibilitats de sobreviure al món que mos presenten els telediaris.

Per exemple als pactes necessaris per formar governs, o acords per aprovar els pressupostos. Que per cert es paguen amb doblers meus i teus, dels impostos directes o indirectes, i que s’haurien de gestionar de la millor manera possible pensant en els governats. Però sembla que són més que res moneda de canvi, per interessos personals i de partit, que serveix per intercanviar favors entre formacions i estranyes aliances.

I tot açò és pel bé de la comunitat i els seus moradors? Bono..., a alguna sèrie que emeten per la tele tal vegada sí.