dijous, 21 de desembre del 2023

Vida de qualitat

Sempre has sentit a dir que els dies (feiners) s’haurien de dividir en tres parts, vuit hores de feina, vuit de descans o son, i vuit d’oci o assumptes particulars. Els temps de treball i de descans solen coincidir amb aquesta durada, però les vuit hores d'oci inclouen habitualment feines domèstiques, transport, compres per a casa, cura de fills, o de pares, i altres obligacions quotidianes per al bon funcionament d’una existència mínimament aclarida i organitzada. I quin temps queda per al que t’agrada i relaxa, que et fa desconnectar dels teus deures? Depèn de les teves circumstàncies personals, si tens parella, ajuda en el manteniment de la llar, si tens fills, mascota. I si la feina que tens te dona satisfaccions més enllà de la pecuniària.

Si lleves el temps que passes en tasques de la llar, transport, dur el ca al veterinari, anar al súper, posar gasolina, anar a metges i mecànics, i tantes cosetes més, la teva vida pròpia i feliç es redueix a unes poques hores diàries.

I la qualitat de vida depèn d’aquests moments de satisfacció. Tenir una casa gran, un cotxe luxós o molts doblers al banc no és res si no ho pots gaudir. El luxe més gros és el temps. Començar la feina a les vuit i poder sortir de casa a les set quaranta. Estar trenta minuts per arribar a la platja, quedar per sopar i ser-hi en un quart d’hora… I açò aquí és possible, sempre que reservis temps per fer-ho.

Però tot és relatiu. Si no, com explicar les grans ciutats plenes de gent que passa gran part de les hores del dia al metro, bus, tren o en cotxe anant i venint?

 

dimarts, 5 de desembre del 2023

La tele i els pressupostos

La televisió mos transmet molts de valors. A sèries i pel·lis surten herois que fan bandera de la sinceritat, la valentia, l’honestedat, la lleialtat, que sempre guanyen als dolents perquè representen allò més bo de l’esser humà... deixen comoditats per arriscar-se i aconseguir els seus ideals, ajuden els necessitats, diuen la veritat, s’enfronten als poderosos malvats i estan al costat dels més febles, defensant sempre la justícia. Són els que vencen al final i tothom els admira.

Açò és el que passa a les produccions de ficció, perquè a la vida real sembla que no funciona exactament així la cosa. A la mateixa pantalla podem veure els noticiaris, on mos informen de com va per aquí i a d’altres bandes la situació, política, econòmica, bèl·lica... i aquests valors i virtuts dels herois de cine sembla que no tindrien èxit ni gaires possibilitats de sobreviure al món que mos presenten els telediaris.

Per exemple als pactes necessaris per formar governs, o acords per aprovar els pressupostos. Que per cert es paguen amb doblers meus i teus, dels impostos directes o indirectes, i que s’haurien de gestionar de la millor manera possible pensant en els governats. Però sembla que són més que res moneda de canvi, per interessos personals i de partit, que serveix per intercanviar favors entre formacions i estranyes aliances.

I tot açò és pel bé de la comunitat i els seus moradors? Bono..., a alguna sèrie que emeten per la tele tal vegada sí.



dimarts, 7 de novembre del 2023

Sense complexos

Quan veus les obsessions que tenen alguns pel seu aspecte, per la seva apariència o pel que opinen els altres d’ells, penses que tens sort de ser una persona sense gaires complexos, i no perquè consideris que estàs molt ben fet, o te creguis perfecte física i mentalment, sinó perquè penses que cadascú és com és, que no es pot fer res per evitar les teves singularitats i que les teves virtuts no són mèrit teu, ni són culpa teva ni del teu llinatge les imperfeccions.

Tens aspectes a polir, defectes del teu caràcter a millorar, i un físic bastant lluny de la perfecció. Però trobes que no tens grans obsessions per algun apèndix massa gros o massa petit, per ser alt o baix, gras o prim, guapo o lleig; ni per ser simpàtic, introvertit, intel·ligent, avorrit, xistós, o tot el contrari... Ets com has sortit, i punt.

Una sèrie de factors s’han reunit per fer-te així. Ni tan sols els teus avantpassats són responsables, ni tenen la culpa ni el mèrit de la teva bellesa o de la teva antipatia. L’atzar, la casualitat t’han format i te van modelant. O, si hi ha colque entitat superior creadora, deu ser ella la responsable de virtuts… i defectes.

I no estàs acomplexat perquè tens dos principis que creus fermament: que les coses són com són i no com voldries que fossin, i que els esdeveniments no són importants per ells mateixos sinó en la mesura que t’afecten, o permets que t’afectin.

Canvies allò que pots i te conformes amb el que és inevitable. Amb calma i bona voluntat. I sense complexos.

 

dimecres, 25 d’octubre del 2023

Problemes on no n’hi havia

La quantitat de residus que generam a les nostres societats és impressionant. Embolcalls de productes, bosses de la compra i envasos de menjar pertot, la majoria de plàstic, ofereixen avantatges com la conservació dels aliments i la facilitat de transport, però també provoquen problemes greus quan arriba el moment de recollir-los i reciclar-los. Problemes que no existien no fa gaire.

A algun país del primer món que respectam -tal vegada massa- per les seves comodidats i nivell de vida, com els Estats Units, es posa de moda -ja fa temps- envasar qualsevol producte, fins i tot en porcions individuals, i adoptam per força aquell model, segurament còmode per al consumidor, però catastròfic per al medi ambient.

Feia falta? No. Aquí sempre s’havien tornat el envasos, s’havia comprar llet i altres productes a granel duent el contenidor de casa i al cap de l’hortet de la majoria de cases hi havia un femer on amuntegar els residus orgànics, i a moltes galliner.

Que és còmode per als rics i vessuts tot envasat en petites dosis? Idò que paguin un bon recàrrec per al seu reciclatge. Perquè amb tot plastificat, tenim un desafiament amb els envoltoris, entre d’altres residus que generam en abundància.

I ara, la recollida porta a porta -per acabar de complicar les coses- serà la manera de reciclar eficaçment? Ja se veurà… De totes maneres, com a molt serà la solució a un problema que noltros mateixos mos hem creat sense cap necessitat.

 

dimecres, 27 de setembre del 2023

Una fina retxa

Una persona surt de la seu de Creu Roja, te sona, la tens vista. Continues el camí. La imatge te torna a la ment i te demanes si deu ser del voluntariat, si deu tenir algun càrrec o si hi deu haver anat per colque tràmit… Però també te planteges si podria ser allà per demanar colque ajuda, personal o per a un altre. Ara no saps com pot acabar ningú, la inseguretat s'ha instal·lat a les nostres vides. Abans passaven penúries econòmiques sempre els mateixos, que no milloraven mai gaire, però la classe mitjana, i els treballadors amb un mínim de recursos, no acostumaven a veure’s amb necessitats, almanco d’un dia per l’altre. Tens la sensació que ara és més bo de fer acabar en una situació desesperada i que és més prima la línia que separa el benestar de la pobresa.

Hauríem d’exigir un mínim d’estabilitat i dignitat per a tots, però també saber viure feliçment sense un consum extremat i continu. A unes imatges, gent a Brasil amb pocs recursos -es nota- es refresquen dins una espècie de safareig, tothom somriu i molts ballen. A una foto d’un poble que noltros consideraríem miserable, a Índia, adults riuen i fillets juguen alegres. Tal vegada felicitat i riquesa material no són tan directament proporcionals.

En fi, que tot és relatiu, sobretot allò que cadascú considera necessari per a la seva felicitat. Avui ets ric i demà tal vegada pobre, ara desgraciat i després potser feliç, o tot a la vegada, o res de tot açò, i aquests diferents estats i situacions estan separats només per una prima línia.

 

dimarts, 12 de setembre del 2023

Més ases que un banc

Una coa de persones espera l’autobús de les 15.30 hores a l’andana correspondent a l’estació de Maó. Arriba el vehicle i canvia el cartell que anuncia el destí per un altre diferent. Els passatgers de la fila s’inquieten, demanen informació al conductor, a un altre, el taulell de l’estació està tancat. Ningú no atén els passatgers, a cap lloc avisen de res. Diuen que el pròxim serà a les 18.30 hores. La gent s’indigna -un poquet-, un telefona per saber què passa i li contesten que el responsable no hi és…

La coa es desfà. Una dona crida el seu marit perquè la dugui al destí, un altre agafa un taxi, altres esperen tres hores… Remugant remugant, cadascú cerca una solució, el cas no transcendeix, no arriba cap escrit a la premsa, ni cap queixa al director insular corresponent, ni molt manco cap denúncia va als tribunals. No hi ha revoltes ni cremen res.

La fruita de la majoria de comerços no és comestible, és verda, insípida, i les verdures fan plorera, i tot cada vegada més car, però la gent ho compra i calla. «Ho és flac tot», és el màxim que diuen fluixet.

El nivell dels programes de televisió que tenen més audiència és pèssim, i de la música que més es consumeix… millor ni rallar-ne. I el mateix passa amb tantes coses que la llista no acabaria mai.

Tot mos ho enviam, ho acceptam i callam, cada vegada mos conformam amb manco i pagam més.

Un poquet més d’exigència i dignitat no aniria malament. De vegades, de tan bona gent com som, semblam ases.

dimarts, 22 d’agost del 2023

Sí que mos representa


M'agradi o no, vulgui o no vulgui, me senti més o manco identificat i a gust en la comunitat on habit i que figura al DNI i passaport, les autoritats d’aquest país, nació o estat me representen, i m’ofèn i avergonyeix si colcuna actua de manera poc adient faltant al respecte i demostrant poca educació en públic, sobretot quan aquests ambaixadors nostros són observats en un acte d’abast internacional transmès a tot el món. Allà, al senyor o senyora en qui hem delegat tots noltros li exigesc que es comporti i sigui un digne model del que som, o aspiram a ser.

No me serveix, davant l’actitud poc adequada d’un personatge que assumeix un càrrec públic, polític, artístic o esportiu, dir allò de «a jo no me representa»... Desgraciadament, per cafre, cretí o neandertal que sigui el seu comportament, sí que mos representa i mostra la nostra forma de ser davant la resta del món.

Pens que quan un individu exerceix una funció oficial, afegeix una nova pell damunt la seva personal, i tot ha de canviar, començant per com se l’anomena públicament; ja no hauria de ser en Txiqui, na Susi o en Dolfo, per ser el senyor José María, la senyora Susana... i si fa falta il·lustríssima o excel·lentíssim se li posa, perquè ha passat de persona particular a ser un símbol que representa una comunitat.

De vegades es compleix allò que esperes dels teus representants i de vegades et deceben... I ara per acabar-ho d’adobar, a la final d’un mundial arriba un d’aquests mandataris i esdevé el paradigma de tot allò que no ha de fer un representant d’una comunitat important com és el cas del futbol espanyol.

Es veu que aquest senyor ja apuntava maneres quant a la forma paleolítica de comportar-se des que va arribar al càrrec de president de la federació nacional. I ara, tocant-se l’entrecuix en públic i besant en la boca una jugadora, s’ha llicenciat en inconveniència i poc sebre estar.

Que se’n vagi, que mos representa a tots, mos avergonyeix i no mos el mereixem.

 

dimarts, 1 d’agost del 2023

La por que mos acompanya

Les pors mos acompanyen en el transcurs de la vida. En algun moment -o en molts-, mos trobam acovardats i no gosam fer colque cosa per temor a les seves conseqüències. Hi ha qui és poruc per naturalesa i tot l’espanta i tem sempre pel que pot succeir, un altre és molt agosarat, li fot pes dret i li sembla que no li pot passar mai res. N'hi ha de prudents, insensats, covards o massa valents. La qüestió seria trobar l’equilibri i preocupar-se només per allò que s’ho mereix.

I quina seria la manera de saber el que mos hauria d’aporuguir, pel que hauríem de passar pena i anar alerta? No tenim altre sistema, si no volem recórrer a mètodes sobrenaturals, que l’estadística. Els percentatges són l’única informació fidel per saber si compensa tenir por. Pot estar justificat el temor a tenir un accident de cotxo, naufragar, que te caigui damunt un piano de coa, ser atropellat, tenir una malaltia greu, que t’atraquin pel carrer, que t’assassinin…? Mirau les estadístiques i decidiu.

Hi ha coses que espanten a molts i en canvi suposen un risc baixíssim: que te fulmini un llamp (una possibilitat entre tres milions) o un accident aeri (0,006 morts per cada mil milions de quilòmetres recorreguts).

Però els temors tenen poc de racionals i mos supera la superstició, el patir per patir, el pessimisme innat. Quantes coses que faríem... però tenim por.

 

dimarts, 4 de juliol del 2023

Amb la suor del teu front

Fa un temps, bastant, la feina era una altra cosa… Consistia en estendre la mà des de la cabana i agafar una taronja, una pinya, un coco… obrir-los i menjar-se’ls.

Hi havia un temps que treballar era encalçar un pollastre, tòrcer-li el cap, plomar-lo i torrar-lo. La feina era rentar-se al riu, adobar quatre desperfectes a la cova o la petita llar de fang i palla i, de tant en tant, fer el possible per reproduir-se. Quan el treball consistia en això, el treball era la vida.

Però avui la feina és una activitat, per a la majoria, a part de la vida. Vius i estones has de deixar la teva vida per anar a fer feina. Treballar per poder viure, dues coses diferents. En pocs casos hi ha algun afortunat que la seva vida i la seva feina coincideixen, però en general els treballadors protesten, exigeixen drets, augments de sou, jornades més curtes, es creen sindicats, patronals… Tot perquè el treball és considerat una maledicció, que ens roba temps de la nostra vida. Com més hores treballam, manco hores vivim. Per açò volem fer poca feina, cobrar molt i tenir més temps per a noltros.

Quan mos vam especialitzar -jo faré sabates, tu sembraràs melons-, quan vam voler augmentar la productivitat natural de cada persona a base de ser expert en alguna tasca, vam tornar més eficients a base de perdre hores de llibertat i despreocupació.

Tal vegada en més d'una ocasió arribes a casa després de la jornada laboral tan esgotat que te fa vessa fins i tot pelar una taronja... i pensar que pelar una taronja era potser l’única feina que feia en tot el dia un dels teus avantpassats...

dimarts, 20 de juny del 2023

Quatre anys és poc

Quatre anys no han bastat per preveure tots els escenaris possibles per acordar un pacte a alguns municipis, es veu que quatre anys és poc temps per a algunes formacions per tal de valorar totes les combinacions probables de regidors a un ajuntament i la postura a prendre depenent del nombre d’escollits de cada banda. 

Una batlia, unes quantes tinències d’alcalde, algunes dedicacions exclusives, les àrees a repartir, qui serà el caixer batle a les festes o qui figurarà al proper lliurament de claus de pisos de l’Ibavi... Sembla ser que quatre anys no basten per tenir-ho programat i els darrers dies abans de la possessió de càrrecs i constitució d’ajuntaments hi ha d’haver reunions fins a les tantes de la nit, anades i vingudes de la seu d’un partit a la de l'altre, semidesmentits i mitges afirmacions, i sorpreses de darrer moment, desencontres, qualque emprenyada, envits, farols i decisions contra natura.

Tot perquè es veu que no han tingut prou temps amb un quadrienni per decidir què farien arribat el moment. Si en aquest lapse no poden tenir el possibles acords boni embastats, quants anys no necessitaran per trobar solucions als problemes del municipi, preveure entrebancs i pensar com arranjar-los? Tasques bastant més complexes i alhora més transcendents per a la població que el
repartiment de cadires i càrrecs.


dimarts, 6 de juny del 2023

El nivell de la mar

Una notícia publicada aquests dies mos informa que el nivell de la mar va pujant. Ho sabíem, però sembla que la cosa va en augment. No és per ara alarmant, ja que es diu que l’augment va ser a un ritme d’1,6 mil·límetres/any fins al 1993 i de 2,8 mil·límetres/any entre el 1993 i el 2019. És a dir, que no mos trobarem casetes de platges ni apartaments als ports plens d’aigua, algues i pops, almanco en els propers mil anys, quan hauria augmentat a aquest ritme uns tres metres.

Els científics troben que l’ascens es deu a l’escalfament de les aigües, que produeix la seva expansió, i sobretot a l’augment de la massa d’aigua, presumiblement originat per la fusió dels gels de Groenlàndia i l’Antàrtida. «Aquesta pujada del mar tindrà efectes greus, com el retrocés de la línia de costa i pèrdua de platges»,  indiquen.

Desapareixeran les casetes de vorera, aquestes i altres edificacions que l’administració considera il·legals/al·legals, també construccions abominables a la costa que fan mal d’ulls i destrossen el paisatge, i Los Bucaneros ja no serà un maldecap per a ningú. I altres edificacions, ara terra endins, dependran de Costes, que decidirà el seu dret a existir… potser ca sa tia, l’ajuntament d’algun poble,

un institut de secundària, tal vegada el saló de ca teva...

Seria interessant -i trist també- veure aquests fenòmens i les seves conseqüències. Però no els contemplarem i esperem que tampoc les generacions venideres. Tant de bo la natura no es comporti com preveuen aquests estudis i els habitants del futur trobin la manera de no accelerar, prevenir o evitar aquesta catàstrofe.

 

dimarts, 25 d’abril del 2023

No ho feim millor perquè no volem

Els preus no pugen tot sols, no es tracta d'un fenomen natural com que arribi un anticicló. L'augment del cost dels articles de primera necessitat, de l'habitatge, dels combustibles -especialment en temps de pandèmies i guerres, amb gent passant-ho malament i amb manco poder adquisitiu- és una decisió d'unes persones determinades. Algú s'aprofita de la situació per mantenir o augmentar els beneficis a costa d'agreujar les desgràcies de la majoria, sense cap remordiment.

«Si no ho faig jo, ho farà un altre», o «si pugen el blat, jo apujaré el pa». Lògic, però pervers. Si ningú no comencés la pujada quan sap que té estoc d'algun producte que tindrà molta demanda, si fos més important ajudar els altres en temps de crisi que millorar els seus propis beneficis...

No ho feim perquè no volem, només pensam en noltros, els més propers, i prou. Tot és predicar i bones paraules des de plataformes polítiques, des de púlpits i oenegès, però ni s’ha fet, ni es fa, ni sembla que es tengui intenció de fer mai.

Hi ha prou recursos i és possible. Falta voluntat. Uns no ho fan perquè no els interessa, no podrien enriquir-se mitjançant les penúries d’altres… i la resta no ho fa per un motiu encara més repugnant, perquè els hi és indiferent tot allò que no els afecti directament.

Només mos importa allò que mos fa sentir malament. Si mos preocupés qui viu a l’altra punta del món tant com els nostres fills, la Terra en general tant com la nostra llar, els animals d’una jungla llunyana tant com el nostro ca. Si estiméssim els altres tant com a noltros mateixos -frase tan pronunciada com poc practicada-, no hi hauria problema que no es pogués resoldre.

Però surten els instints primaris de supervivència i només esteim per noltros. Mai no hi haurà solució per a la fam i pobresa, ni feina per a tots, ni un planeta més net ni tot allò que mos faria millors, perquè no volem.

 

dimarts, 14 de març del 2023

Viure en el metavers

Fins fa poc creies que açò d’internet, xerxes socials, videojocs, pantalletes, ciberespai, realitat virtual -ara metavers- i altres coses així, mos havien impactat i havien creat múltiples addictes a la nostra generació per la novetat que suposava, perquè mos havia enganxat a una edat determinada propensa a les dependències, perquè en pocs anys havíem experimentat canvis brutals que ens havien captivat (a alguns més que a d’altres, com en tot).

Pensaves que es tractava de l’impacte que produeix sobretot en els joves una novetat poderosament enlluernadora amb un seductor desplegament d’imatges i sons, i que les generacions posteriors, que ja neixerien amb aquests noves tecnologies com a cosa normal, no patirien aquesta obsessió, sinó que seria un aspecte més de la seva vida, com és per a noltros el telèfon, la televisió o el cotxo.

Idò, es veu que no, que cada vegada hi ha més addictes a la pantalla i que no disminueix la dependència, patologia, o el que sigui. A diari surten als mitjans testimonis de pares i declaracions d’especialistes sobre els conflictes que generen en les llars i ambients educatius l’addicció, i les conseqüències que pot generar l’abús i depèndencia digital dels joves.

Sembla que no passarà com amb altres innovacions tecnològiques, que han arribat a un ús ‘normal’ amb el temps. I així com hi ha persones que no han sabut mai què era la pau, que van néixer, viure i morir estant sempre en guerra, si no es posa remei n'hi haurà d'altres que passaran per la vida sense conèixer pràcticament més realitat que el metavers.

 



dimecres, 1 de març del 2023

Una vaca o una pila?

 Mos escandalitzam per uns fets i en canvi n’acceptam o ignoram altres tant o més greus. 

Criticam el que mos toca de prop, que veim injust perquè mos ho posen davant dels ulls, la invasió d’Ucraïna, per exemple, i no deim ni piu quan les agressions -que hi ha hagut sempre i per part    també de països amics amb el nostre beneplàcit- són enfora, no estan tan presents als mitjans o, sobretot, no afecten la nostra vida quotidiana, especialment la butxaca.

Matèria orgànica (un panet, pells de taronja...) escampada per en terra a un parc o a un camí mos incomoda, «està molt brut, són uns porcs», quan aquestes restes fan més nosa visual que no mal real, se les mengen altres animals, es descomposen… En canvi la majoria participam i col·laboram en processos que són molt més nocius… comprar i renovar constantment aparells electrònics, viatjar amb una freqüència mai no vista anteriorment, sobretot en avió, com si fos una passejada… 

Mos queixam del fum d’un cotxo diesel, i  en canvi alabam els vehicles elèctrics, igual de contaminants si l’energia prové de combustibles fòssils.

Mos indignam i escandalitzam per trobar restes de vaques o cabres mortes pel camp, un fet certament deplorable, però provocam efectes més greus amb accions que feim inconscientment, com per exemple tirar les piles gastades als fems.

Embruta bastant una pila. I si és de mercuri pot arribar a contaminar 600 mil litres d’aigua, i mira que és petita, devora una vaca. 

Mos impressiona l’apariència, però l’important és la conseqüència.

 

dimarts, 14 de febrer del 2023

Un porc al primer pis

Les lleis vigents a l’actualitat, i l’acabada d’aprovar, de benestar animal, en concret, m’han fet recordar com anava el tema a la meva infantesa. Ja vam veure com es matava el gall dindi per Nadal a ca nostra. També record com a zones costaneres s’amollava un ànec a la mar prop de la vorera i el que l’agafava se’l quedava… el que fessin després amb ell era cosa seva.

Però un fet sorprenent, i que va trascendir més enllà del particular, va ser quan als meus pares se’ls va ocórrer fer porquejades. Cosa normal, direu, a no ser perquè el porc que teníem i engreixàvem era a una soll a una zona on alternaven encara els horts amb les edificacions, i les matances s’havien de fer a una caseta que hi havia a un patiet darrere del pis on vivíem, que era a una primera planta.

Mon pare, jo i uns quants més vam anar a cercar el porc, i amb una corda al coll el vam conduir cap al pis, a uns cinc-cents metres de distància. L’animal coneixia bé mon pare, que era el que li duia menjar cada dia, i el seguia com un canet. Els vianants que contemplaven l’escena no podien estar més sorpresos. El porc, ben decidit, a un bon pas per la vorera, travessant carrers i pujant per l’escala al primer pis. Després enfilant el passadís, menjador i cuina, i sortint per darrere cap a la caseta.

El que va passar després ja es pot imaginar i no fa falta descriure-ho. La qüestió és que hi va haver sobrassades i botifarrons per a noltros, familiars i amics. Sense escorxador, veterinari ni cap control sanitari, sense permisos ni certificats. No vull ni pensar, si fos avui, quantes lleis no hauríem infringit.

 

dimarts, 31 de gener del 2023

Passaport exprés

Tens el passaport caducat i engegues l’ordinador per cercar a la pàgina web corresponent una cita prèvia per renovar-lo. Alenes profundament pensant en el que t’espera. Fa pocs mesos hi havia queixes perquè estaven més de 50 dies en donar hora. T’ho mires a les quatre del capvespre d’un dilluns i veus que hi ha torns disponibles el matí següent a quasi qualsevol hora. Agafes per a les 12.18 hores. Arribes allà i estan uns 10 minuts per tramitar-ho tot. I surts ben feliç amb el document a la mà abans de les dotze i mitja… Tot en unes 20 hores.

Se suposa que han posat més personal i mitjans, quan han passat de 50 dies d’espera a ser un tràmit boni immediat. Ja no hi ha la gentada de l'estiu i el dispositiu funciona i és eficient.

Perquè el problema no és que s’hagi de demanar cita prèvia ni és que els funcionaris siguin lents, sinó que cada servei tengui el personal i mitjans necessaris, proporcionals a la seva demanda. I tot açò val doblers. Doblers públics que no només s’han de recaptar sinó que s’ha de decidir en què s’empren. I es poden invertir en mesures més o manco populistes o en inversions efectives, i no solen coincidir.

Apujar un percentatge igual a tots els pensionistes és positiu però fomenta encara més les desigualtats -augmenta més la paga a qui ja guanyava més-, igual que donar bonus, ajudes o transport gratis a tothom per igual, sense tenir en compte la situació de cada persona o família.

I tal vegada seria millor aquesta rapidesa de funcionament en el servei d’urgències o en la llista d’espera d’intervencions quirúrgiques… que no solen ser tan ‘exprés’.
 

dimarts, 3 de gener del 2023

Política del paracetamol

«Doctor, fa dies que tenc molt de mal de cap». «A vam, prengui paracetamol cada vuit hores i ja veurem». «Tenc el braç inflat i adolorit». «Idò prengui paracetamol una setmana i després me diu com està». «Tenc un pes al pit i me costa respirar». «Prengui paracetamol». «Tenc una rampa des de l’esquena al genoll». «Prengui paracetamol i ja veurem més endavant». 

La sanitat tracta la majoria dels casos els símptomes de les malalties i no tant les causes. Allò primer i més important és combatre els mals que pateix el pacient, però si no es cerca el motiu i s’elimina, els símptomes moltes vegades no desapareixeran.

Les administracions, cada vegada més, fan cosa semblant. Apuja el petroli? Descomptes de benzina i transport públic gratuït. Apuja l’habitatge? Ajudes. Hi ha inflació? Davallam l’IVA. Ajudetes per comprar ordinadors, estudiar, treure’s el carnet de conduir, subvencions, paguetes... Caritat en tost de justícia. Mesures temporals a compte de l’erari públic que no solucionen cap problema perquè no eliminen els motius que els provoquen.

La dona que acompanya l’homo que té un malàs a l’esquena i a qui li han receptat paracetamol, li demana al metge amb desconfiança: «Però troba que açò el curarà, doctor?». «Bé… no, però li llevarà un poc les molèsties i no li farà cap mal… Llavors ja veurem, si torna a estar malament, ja li farem proves…», contesta, sabent que hi haurà un altre metge de guàrdia quan torni desesperat aquell pobre homo.

 


Un gran polític

Diuen que era un bon polític, que transmetia una sensació de tranquil·litat, de serenitat. La seva mirada indicava sempre que tot duia un bo...