dimarts, 25 d’abril de 2023

No ho feim millor perquè no volem

Els preus no pugen tot sols, no es tracta d'un fenomen natural com que arribi un anticicló. L'augment del cost dels articles de primera necessitat, de l'habitatge, dels combustibles -especialment en temps de pandèmies i guerres, amb gent passant-ho malament i amb manco poder adquisitiu- és una decisió d'unes persones determinades. Algú s'aprofita de la situació per mantenir o augmentar els beneficis a costa d'agreujar les desgràcies de la majoria, sense cap remordiment.

«Si no ho faig jo, ho farà un altre», o «si pugen el blat, jo apujaré el pa». Lògic, però pervers. Si ningú no comencés la pujada quan sap que té estoc d'algun producte que tindrà molta demanda, si fos més important ajudar els altres en temps de crisi que millorar els seus propis beneficis...

No ho feim perquè no volem, només pensam en noltros, els més propers, i prou. Tot és predicar i bones paraules des de plataformes polítiques, des de púlpits i oenegès, però ni s’ha fet, ni es fa, ni sembla que es tengui intenció de fer mai.

Hi ha prou recursos i és possible. Falta voluntat. Uns no ho fan perquè no els interessa, no podrien enriquir-se mitjançant les penúries d’altres… i la resta no ho fa per un motiu encara més repugnant, perquè els hi és indiferent tot allò que no els afecti directament.

Només mos importa allò que mos fa sentir malament. Si mos preocupés qui viu a l’altra punta del món tant com els nostres fills, la Terra en general tant com la nostra llar, els animals d’una jungla llunyana tant com el nostro ca. Si estiméssim els altres tant com a noltros mateixos -frase tan pronunciada com poc practicada-, no hi hauria problema que no es pogués resoldre.

Però surten els instints primaris de supervivència i només esteim per noltros. Mai no hi haurà solució per a la fam i pobresa, ni feina per a tots, ni un planeta més net ni tot allò que mos faria millors, perquè no volem.

 

dimarts, 14 de març de 2023

Viure en el metavers

Fins fa poc creies que açò d’internet, xerxes socials, videojocs, pantalletes, ciberespai, realitat virtual -ara metavers- i altres coses així, mos havien impactat i havien creat múltiples addictes a la nostra generació per la novetat que suposava, perquè mos havia enganxat a una edat determinada propensa a les dependències, perquè en pocs anys havíem experimentat canvis brutals que ens havien captivat (a alguns més que a d’altres, com en tot).

Pensaves que es tractava de l’impacte que produeix sobretot en els joves una novetat poderosament enlluernadora amb un seductor desplegament d’imatges i sons, i que les generacions posteriors, que ja neixerien amb aquests noves tecnologies com a cosa normal, no patirien aquesta obsessió, sinó que seria un aspecte més de la seva vida, com és per a noltros el telèfon, la televisió o el cotxo.

Idò, es veu que no, que cada vegada hi ha més addictes a la pantalla i que no disminueix la dependència, patologia, o el que sigui. A diari surten als mitjans testimonis de pares i declaracions d’especialistes sobre els conflictes que generen en les llars i ambients educatius l’addicció, i les conseqüències que pot generar l’abús i depèndencia digital dels joves.

Sembla que no passarà com amb altres innovacions tecnològiques, que han arribat a un ús ‘normal’ amb el temps. I així com hi ha persones que no han sabut mai què era la pau, que van néixer, viure i morir estant sempre en guerra, si no es posa remei n'hi haurà d'altres que passaran per la vida sense conèixer pràcticament més realitat que el metavers.

 



dimecres, 1 de març de 2023

Una vaca o una pila?

 Mos escandalitzam per uns fets i en canvi n’acceptam o ignoram altres tant o més greus. 

Criticam el que mos toca de prop, que veim injust perquè mos ho posen davant dels ulls, la invasió d’Ucraïna, per exemple, i no deim ni piu quan les agressions -que hi ha hagut sempre i per part    també de països amics amb el nostre beneplàcit- són enfora, no estan tan presents als mitjans o, sobretot, no afecten la nostra vida quotidiana, especialment la butxaca.

Matèria orgànica (un panet, pells de taronja...) escampada per en terra a un parc o a un camí mos incomoda, «està molt brut, són uns porcs», quan aquestes restes fan més nosa visual que no mal real, se les mengen altres animals, es descomposen… En canvi la majoria participam i col·laboram en processos que són molt més nocius… comprar i renovar constantment aparells electrònics, viatjar amb una freqüència mai no vista anteriorment, sobretot en avió, com si fos una passejada… 

Mos queixam del fum d’un cotxo diesel, i  en canvi alabam els vehicles elèctrics, igual de contaminants si l’energia prové de combustibles fòssils.

Mos indignam i escandalitzam per trobar restes de vaques o cabres mortes pel camp, un fet certament deplorable, però provocam efectes més greus amb accions que feim inconscientment, com per exemple tirar les piles gastades als fems.

Embruta bastant una pila. I si és de mercuri pot arribar a contaminar 600 mil litres d’aigua, i mira que és petita, devora una vaca. 

Mos impressiona l’apariència, però l’important és la conseqüència.

 

dimarts, 14 de febrer de 2023

Un porc al primer pis

Les lleis vigents a l’actualitat, i l’acabada d’aprovar, de benestar animal, en concret, m’han fet recordar com anava el tema a la meva infantesa. Ja vam veure com es matava el gall dindi per Nadal a ca nostra. També record com a zones costaneres s’amollava un ànec a la mar prop de la vorera i el que l’agafava se’l quedava… el que fessin després amb ell era cosa seva.

Però un fet sorprenent, i que va trascendir més enllà del particular, va ser quan als meus pares se’ls va ocórrer fer porquejades. Cosa normal, direu, a no ser perquè el porc que teníem i engreixàvem era a una soll a una zona on alternaven encara els horts amb les edificacions, i les matances s’havien de fer a una caseta que hi havia a un patiet darrera del pis on vivíem, que era a una primera planta.

Mon pare, jo i uns quants més vam anar a cercar el porc, i amb una corda al coll el vam conduir cap al pis, a uns cinc-cents metres de distància. L’animal coneixia bé mon pare, que era el que li duia menjar cada dia, i el seguia com un canet. Els vianants que contemplaven l’escena no podien estar més sorpresos. El porc, ben decidit, a un bon pas per la vorera, travessant carrers i pujant per l’escala al primer pis. Després enfilant el passadís, menjador i cuina, i sortint per darrere cap a la caseta.

El que va passar després ja es pot imaginar i no fa falta descriure-ho. La qüestió és que hi va haver sobrassades i botifarrons per a noltros, familiars i amics. Sense escorxador, veterinari ni cap control sanitari, sense permisos ni certificats. No vull ni pensar, si fos avui, quantes lleis no hauríem infringit.

 

dimarts, 31 de gener de 2023

Passaport exprés

Tens el passaport caducat i engegues l’ordinador per cercar a la pàgina web corresponent una cita prèvia per renovar-lo. Alenes profundament pensant en el que t’espera. Fa pocs mesos hi havia queixes perquè estaven més de 50 dies en donar hora. T’ho mires a les quatre del capvespre d’un dilluns i veus que hi ha torns disponibles el matí següent a quasi qualsevol hora. Agafes per a les 12.18 hores. Arribes allà i estan uns 10 minuts per tramitar-ho tot. I surts ben feliç amb el document a la mà abans de les dotze i mitja… Tot en unes 20 hores.

Se suposa que han posat més personal i mitjans, quan han passat de 50 dies d’espera a ser un tràmit boni immediat. Ja no hi ha la gentada de l'estiu i el dispositiu funciona i és eficient.

Perquè el problema no és que s’hagi de demanar cita prèvia ni és que els funcionaris siguin lents, sinó que cada servei tengui el personal i mitjans necessaris, proporcionals a la seva demanda. I tot açò val doblers. Doblers públics que no només s’han de recaptar sinó que s’ha de decidir en què s’empren. I es poden invertir en mesures més o manco populistes o en inversions efectives, i no solen coincidir.

Apujar un percentatge igual a tots els pensionistes és positiu però fomenta encara més les desigualtats -augmenta més la paga a qui ja guanyava més-, igual que donar bonus, ajudes o transport gratis a tothom per igual, sense tenir en compte la situació de cada persona o família.

I tal vegada seria millor aquesta rapidesa de funcionament en el servei d’urgències o en la llista d’espera d’intervencions quirúrgiques… que no solen ser tan ‘exprés’.
 

dimarts, 3 de gener de 2023

Política del paracetamol

«Doctor, fa dies que tenc molt de mal de cap». «A vam, prengui paracetamol cada vuit hores i ja veurem». «Tenc el braç inflat i adolorit». «Idò prengui paracetamol una setmana i després me diu com està». «Tenc un pes al pit i me costa respirar». «Prengui paracetamol». «Tenc una rampa des de l’esquena al genoll». «Prengui paracetamol i ja veurem més endavant». 

La sanitat tracta la majoria dels casos els símptomes de les malalties i no tant les causes. Allò primer i més important és combatre els mals que pateix el pacient, però si no es cerca el motiu i s’elimina, els símptomes moltes vegades no desapareixeran.

Les administracions, cada vegada més, fan cosa semblant. Apuja el petroli? Descomptes de benzina i transport públic gratuït. Apuja l’habitatge? Ajudes. Hi ha inflació? Davallam l’IVA. Ajudetes per comprar ordinadors, estudiar, treure’s el carnet de conduir, subvencions, paguetes... Caritat en tost de justícia. Mesures temporals a compte de l’erari públic que no solucionen cap problema perquè no eliminen els motius que els provoquen.

La dona que acompanya l’homo que té un malàs a l’esquena i a qui li han receptat paracetamol, li demana al metge amb desconfiança: «Però troba que açò el curarà, doctor?». «Bé… no, però li llevarà un poc les molèsties i no li farà cap mal… Llavors ja veurem, si torna a estar malament, ja li farem proves…», contesta, sabent que hi haurà un altre metge de guàrdia quan torni desesperat aquell pobre homo.

 


No ho feim millor perquè no volem

Els preus no pugen tot sols, no es tracta d'un fenomen natural com que arribi un anticicló. L'augment del cost dels articles de prim...