Un país no és una empresa

En un món on la majoria de la població forma part de les classes mitjanes i populars, una qüestió et sorprèn: per què tants voten perquè els governin multimilionaris? Si som més els modestos, per què de vegades acabem cedint el poder polític —i per tant, el poder sobre les nostres vides— a una minoria que acumula una riquesa inimaginable i viu en una realitat allunyada de la vida quotidiana de la gran majoria?

Una paradoxa desconcertant... És realment creïble pensar que els qui han aixecat imperis econòmics (Donald Trump, Elon Musk, Daniel Noboa i tants altres...) treballaran per distribuir la riquesa de forma més justa? Que promouran polítiques socials equitatives, o prendran decisions pensant en les necessitats dels qui viuen amb el salari mínim? Sembla que no sol ser així. Quan multimilionaris arriben al poder, acostumen a governar afavorint els seus interessos i els dels seus cercles privilegiats: retallades d’impostos a les grans fortunes, desregulació econòmica, privatització de serveis essencials i reducció de programes socials. Més que fomentar la prosperitat col·lectiva, el seu govern serveix per reforçar encara més els privilegis d’una elit econòmica que ja viu en una bombolla separada de la realitat més habitual.

Segurament passa que molta gent associa aquests emprenedors triomfadors amb eficiència, lideratge i èxit econòmic. Però administrar una empresa no és el mateix que governar un país. El primer cerca maximitzar beneficis; el segon hauria de cercar el benestar de la ciutadania, més enllà d’obtenir guanys a qualsevol preu.

Abans de votar, tal vegada s’hauria de pensar a qui beneficiaran realment les polítiques d’un candidat. És una qüestió de sentit comú. Perquè un país no és una empresa, i governar no hauria de ser un negoci.

Un gran polític

Diuen que era un bon polític, que transmetia una sensació de tranquil·litat, de serenitat. La seva mirada indicava sempre que tot duia un bon camí, que s’anaven solucionant els problemes, que s’estava treballant per millorar les coses pendents. 

 

Diuen que desprenia seguretat i donava confiança, il·lusió. Contestava les preguntes sense dubtar, se’n sortia dels paranys de l’oposició i de la premsa amb una sorprenent habilitat. Captivava les masses amb la seva magnífica prosa.

Explicava les actuacions sota la seva responsabilitat amb un convenciment que deixava tots i totes esperançats. Mai una vacil·lació, mai una demostració de feblesa. Digne representant de la seva feina, tantes vegades desprestigiada, donava una imatge de persona honesta i treballadora. 

Va deixar una terra i una societat millor que la que havia trobat? Va fer més fàcil la vida dels seus habitants? No ho sabem. Potser encara ho va empitjorar, com deia l’oposició per obligació o per convicció. 

La qüestió és que va dir a cadascú allò que volia escoltar, va regalar bons titulars als mitjans i va deixar els seus votants ben satisfets… Sempre serà recordat com un grandíssim polític.

 

Política del paracetamol

«Doctor, fa dies que tenc molt de mal de cap». «A vam, prengui paracetamol cada vuit hores i ja veurem». «Tenc el braç inflat i adolorit». «Idò prengui paracetamol una setmana i després me diu com està». «Tenc un pes al pit i me costa respirar». «Prengui paracetamol». «Tenc una rampa des de l’esquena al genoll». «Prengui paracetamol i ja veurem més endavant». 

La sanitat tracta la majoria dels casos els símptomes de les malalties i no tant les causes. Allò primer i més important és combatre els mals que pateix el pacient, però si no es cerca el motiu i s’elimina, els símptomes moltes vegades no desapareixeran.

Les administracions, cada vegada més, fan cosa semblant. Apuja el petroli? Descomptes de benzina i transport públic gratuït. Apuja l’habitatge? Ajudes. Hi ha inflació? Davallam l’IVA. Ajudetes per comprar ordinadors, estudiar, treure’s el carnet de conduir, subvencions, paguetes... Caritat en tost de justícia. Mesures temporals a compte de l’erari públic que no solucionen cap problema perquè no eliminen els motius que els provoquen.

La dona que acompanya l’homo que té un malàs a l’esquena i a qui li han receptat paracetamol, li demana al metge amb desconfiança: «Però troba que açò el curarà, doctor?». «Bé… no, però li llevarà un poc les molèsties i no li farà cap mal… Llavors ja veurem, si torna a estar malament, ja li farem proves…», contesta, sabent que hi haurà un altre metge de guàrdia quan torni desesperat aquell pobre homo.

 

Bo i barat, car i flac

La relació entre qualitat i preu dels productes o serveis que compres, llogues o contractes -en definitiva, que pagues- pot variar molt.

Car i bo és un binomi lògic, els bons materials, la funcionalitat, gran inversió en I+D, elegància i bon disseny són aspectes que s’han de pagar. 

També és coherent un producte barat i dolent; si el preu és baix, totes les característiques mencionades anteriorment davallen i obtenim coses flaques, de baixa qualitat. 

Barat i bo és el que tothom cerca i és mal de trobar, quan consideres que et corresponen prou i de més pel preu pagat. 

Allò car i dolent és el súmmum de la infàmia i bastant freqüent; una marca  que té un nom i res més, perquè està de moda o té molta publicitat darrere, però que no correspon a les expectatives que tenim pel capital invertit. De vegades es pot considerar una autèntica presa de pèl, o una estafa.

S’ha de compensar la despesa en béns i serveis. Tant si es tracta d’un mòbil, un dentista, uns pantalons o un lampista. Però també han de ser satisfactoris els serveis públics pagats amb els teus impostos. 

Ha de compensar el que gastes en comprar un cotxe o anar a la perruqueria, l’advocat o el mecànic, pero també ha de ser un bon negoci pagar per la feina d’un diputat, regidor o conseller, o les despeses per unes bones carreteres o la neteja dels carrers. 

Per tant, seguint el mateix criteri que quan compres una cafetera, quina nota poses a la qualitat-preu dels serveis públics locals, autonòmics o estatals sufragats amb els teus doblers?

 

Cotxos, ordinadors i polítics

Fa poc vas haver de substituir alguns estris que per bé o per mal han esdevingut essencials a la teva vida, com són el cotxo i l’ordinador. El vehicle tenia més de vint anys i ara en tens un de ben nou. La computadora tenia uns tretze anys i el portàtil que ara empres és de darrera generació.

Les diferències entre els models antics i nous són abismals, eficiència, prestacions, rapidesa, estalvi d’energia... i tot per un preu relativament més econòmic. Et sents com un troglodita trobat congelat a una glacera i reanimat al segle XXI.

Els aparells amb el temps s’espatllen i necessiten renovar-se per altres més moderns. Igual que noltros, que a partir de certa edat sempre tenim colque cosa que no funciona i no hi ha setmana que no tinguem armat algun tema mèdic.

La rentadora perd aigua, el microones fa una renou estranya, la porta del forn no tanca bé… Primer ho tractes d’arreglar o apedaçar i després, quan ja no hi ha altre remei, és imprescindible el relleu per una nova generació.

I el mateix passa amb el humans, ens van apedaçant mentre es pot fins que un dia ens han de reemplaçar per altres individus més nous.

Esperem que el relleu d’unitats de carboni a aquest planeta, a tots els nivells, especialment en les classes polítiques, doni tant o més bon resultat que en el cas d’un cotxo o un ordinador. Que siguin models molt més eficients, més adaptats a la realitat actual, respectuosos amb el medi i que serveixin per fer un món millor… i sobretot que surtin més baratets i que no gastin tant.