dimarts, 12 de desembre del 2017

Comprar un cotxe... o no

Tens un cotxe molt antic. I a part dels inconvenients que et provoca la teva vella carraca -encara assumibles amb inversions, paciència i resignació-, existeixen també les ganes, la il·lusió de posseir un vehicle amb noves prestacions, comoditats i serveis que ni tan sols saps que existeixen.

Comprar un cotxe, modern, lluent i guapo, per gaudir i per lluir... i per pagar-lo també. 


Segons com sigui la teva situació econòmica, pots recórrer al raconet, o finançar-lo al concessionari, pots demanar un préstec al banc -allò sí que és un confessionari, ho volen saber tot, nòmina, declaració de l’IRPF, els teus pecats fiscals i monetaris-, o demanar diners a algú proper que te’ls deixi sense interessos, encara que estigui molt interessat en recuperar la inversió.


Pots comprar el cotxe que vols o el que et convé, que no sol ser el mateix, i segurament acabaràs comprant el vehicle que més li agradi a qui tens al teu costat.

Uns et diuen que el compris nou, per disfrutar d’allò únicament emprat per tu... aquella olor de pell... Altres que de segona mà, més barat i igual d’efectiu. 


Que sigui gros, petit; de tres cilindres, no, de quatre; japonès, alemany, una cosa barata de l’Est... lleuger, compacte, esportiu, familiar... diesel, de gasolina, elèctric...


Quilòmetre 0, nou de trinca, de tres o quatre anys, dels de lloguer... pagat al comptat, a terminis...


Hauries de comprar un cotxe i no saps ni per on començar. 


Tan sols esperes que la teva vella carraca passi la propera ITV i continuï funcionant una mica més...



dimarts, 28 de novembre del 2017

Amb la bici

Anar amb bicicleta és un plaer, sentir el vent i les olors a la cara, fer exercici, sense renou, no contaminant i gaudint del paisatge a un ritme tranquil, interactuant sense estridències amb el medi, decidint on  vols anar... És una activitat que es pot fer tot sol, amb amics, participant tota la família.

Anar amb la bici també implica un risc, i una responsabilitat, s’ha d’anar pel carril-bici si n’hi ha, dur casc, roba adequada i llums a la nit, indicar amb prou intensitat els girs que pretens fer i respectar escrupolosament les normes.

A la carretera sobretot, suposa estar en inferioritat de condicions, ser el més feble i, per molt que tenguis raó moltes vegades, seràs el més castigat en cas d’un accident.

Per tant, encara que creguis que tens tot el dret a circular, ets tu qui ha de ser prudent, preveure moviments dels omnipresents automòbils i dels omnipotents camions, anticipar-te a possibles perills, encara que no els provoquis tu.

I segur que també hi ha qui et crida i insulta «tu, ciclista, babau, al carril-bici, lleva d'enmig, que aquí fas nosa!».

En altres aspectes de la vida també t’agrada i trobes que et convé anar per sistema amb la cara descoberta, exposat als elements, transitar senzillament sense gaires proteccions perquè és com se sent i gaudeix millor tot. Però allà on no estàs resguardat és on hi ha més risc, quan circules nu d’artificis i cuirasses i et mostres tal com ets és quan te la jugues.

Però et sents tan bé quan notes el vent a la cara -encara que sigui fred i et faci mal-, lliure i sense afegits, només tu enfront al món, a la teva bolla... que et sembla que compensa els possibles perills que pugui implicar aquest comportament arriscat d'anar pel món com si anessis amb bici.



dimecres, 15 de novembre del 2017

Puigdemont i el dinosaure

No fa gaire, la gent rallava de Gürtel, del transport aeri, de velella i xylella, d’economia, si puja o no la bijuteria, de sabates, de turistes a Macarella que no hi caben, de futbol, de gihadisme, del temps, de si hi haurà o no esclata-sangs, d’Urdangarin i Diego Torres, Bárcenas, de la carretera general, rotondes i carrils centrals, des Migjorn i el seu batle resistent a l’erosió, d’accidents, incendis i robatoris, de premis i fòrums, de l’atur, de la pròxima temporada turística, de Menorca talaiòtica, dels IGA, d’advocats estafadors, dels nostres herois locals en múltiples disciplines esportives, que es veu que són de lo milloret…

També hi havia qui parlava de dret a decidir i d’independència dels països catalans, però amb una il·lusió i irresponsabilitat envejable, con d’un somni, amb tranquil·litat.

Però va arribar un il·lumitat amb el seu procés i se va acabar tot açò. Als bars, la feina, reunions amb amics, el discurs és monotemàtic. Puigdemont i el procés -no tant el de Catalunya sinó el seu- acapara tota discussió i comentaris.

Acabarà algun dia aquest malson, aquest no viure, i hi haurà una era després de Puigdemont? Ho esperes, ho necessites.


No seràs tu qui el jutgi. Com es sol dir, la història ja s’encarregarà de posar cadascú al seu lloc. Tu l’únic que vols és que en despertar, el dinosaure no continuï allà.


dimecres, 1 de novembre del 2017

Dies bons, dies dolents

Hi ha dies que passen llampants on xales i voldries que no acabassin mai, dies que gaudeixes del començament a la fi, on tot t’acompanya i acull.

Hi ha dies que sembla que no transcorren de feixucs que són, que els passes arrossegant el teu jo entre tristors i problemes que t’aclaparen, que no acaben mentre tu te vas desintegrant poc a poc.

Hi ha moments en què voldries ser mort i enterrat, que res no t’importa i trobes que continuar així no paga la pena.

Hi ha estones en què voldries que la vida no s’acabés mai, per gaudir dels moments extraordinaris que et dóna l’existència.

Hi ha de tot en el rodar pel món d’un ésser humà. Plaers, divertiments, moments en què et sents ple de força i felicitat, i que no vols abandonar, i hi ha també cops molt forts que et feren, tristors i misèries que t’enfonsen.

Motius per riure, per plorar, per cridar i per fer disbarats, i també per passar de tot i no fer res.

I així estem tots, suportant els moments amargs i gaudint dels dolços, i fent equilibris perquè la balança no es decanti massa vegades cap al costat més obscur.

Perquè volem que al final ens mati la mort i no la vida.


dimecres, 18 d’octubre del 2017

Reis i baralles

Als jocs amb cartes, una de les peces importants sol ser el rei. Hi ha quatre reis a la baralla espanyola, un de cada coll, amb els seus símbols i característiques.

A la societat també hi sol haver baralles, d’una altra casta, i de vegades també hi intervé algun rei.

A tu et sembla que si un sobirà hagués de fer de mediador en un conflicte, basant-nos en les cartes, t’agradaria que fos el rei de copes, solucionant tranquil·lament els problemes entorn d'una taula, de bon rotllo, amb una copeta.

També el rei d’oros seria un bon intercessor, sempre que proposés alguna oferta econòmica interessant.
Ara, els que trobes que no serien gaire adequats per negociar conflictes són el rei de bastos i el d’espases, sobretot si arriba el rei d’espases i es posa a defensar el seu col·lega dels bastos…

De tota manera hi ha molts jocs on intervenen combinacions de diferents figures, i a qui no li agradi el rei, sempre pot proposar una partida de truc, on, almanco a Menorca, no apareix ni fa falta cap figura de sobirà…

Però alerta amb l’amo… o amb madona…


dimecres, 4 d’octubre del 2017

La bondat i la por

Tu creus que ets una bona persona, que actues d’acord amb les normes establertes i que tractes de fer el màxim de bé dins de les teves possibilitats.

Trobes que tu, com moltes altres persones -la majoria-, ets bo per naturalesa. Penses que és normal i no veus per què hauries de fer les coses d’altra manera.

Però potser açò de la bondat té més a veure amb la por al càstig, o al que pensaran els altres, que no amb el ser conscient del dany que podries provocar al proïsme.

­Actuaríem igual si sabéssim segur que ningú no ens veu, que mai no se sabrà res de les nostres accions, que no tendran conseqüències punitives per a noltros?

Què és exactament l’ètica i la moral? Una reminiscència del pecat, infern i justícia divina amb què t’atemoreixen i amenacen ja des de petit, i que molts també conserven de grans? O el concepte de bo i dolent és inherent a l’ésser humà?

Som bons de naixement i és l’entorn que ens corromp? O som dolents i ens han de dirigir, atemorir i castigar perquè siguem bons?

Pel que sembla, els governs no tenen gaire fe en la natural bondat humana, vista la quantitat de recursos emprats en redactar lleis, controlar, vigilar i escarmentar la gent que no les compleix. Aquí i a la Xina popular.


dimecres, 20 de setembre del 2017

Conillets que parlen

Quan ets petit vius en un univers on domina la fantasia. Animals que parlen, fades que fan màgia, ratolins que canvien dents per regals, reis màgics i papàs noels que tot ho veuen i entren a casa per qualsevol banda.

No saps si és una bona manera que tenen els pares i la societat de començar a introduir-nos en aquest món, però és la que s'utilitza i per alguna cosa deu ser, ja que, a pesar de tot, la majoria normalment arribem a ser adults més o menys condrets i mínimament realistes i competents.

A la humanitat, pobles i civilitzacions els passa quelcom semblant. Comencen atribuint a déus i màgia la majoria de fenòmens i situacions que defugen del seu control, fins que amb el temps la ciència va trobant una explicació lògica i totalment terrenal per a cada cas. I se n'adonen que cada acció provoca una reacció i que cada manifestació té una causa concreta.

Aquest procés no es dóna de manera uniforme per tot ni en tothom, perquè veiem cada dia exemples de fets que no es corresponen a una mentalitat lògica i cartesiana, sinó que es basen en raons que ultrapassen la realitat i que connecten amb el món màgic i fantasiós, propi de la infantesa.

Quan veus com van les coses i com justifiquen alguns líders polítics importants les seves accions, quins arguments empren alguns sobre unitats indivisibles o drets soberanistes, i el que és pitjor, com defensen els autors les massacres comeses a tants indrets, penses que n'hi ha molts que encara estan en l'etapa infantil de creure que hi ha conillets que parlen.




dimecres, 6 de setembre del 2017

El perquè de les coses... teves

Tu vas néixer a un lloc determinat, en un hàbitat precís amb unes característiques concretes. D’aquest entorn i dels teus progenitors vas heretar fòbies i fílies, i a partir d’aquí tens unes preferències en diferents matèries, i allò que penses i fas et sembla correcte perquè sí, perquè és el que has vist sempre.

Però hi ha moments en què et planteges el perquè de tot allò que has triat en la teva vida, no saps si més o manco lliurement.

El motiu de les decisions que prens cada dia, la feina que tens, l’estil de vida que dus...

Per què ets d’un equip de futbol o un altre, per què t’agrada pescar i no cercar caragols...

El motiu pel qual tens unes idees polítiques, per què ets de dretes o esquerres, votes aquest o aquell, o no votes...

En definitiva, t’agrada conèixer el motiu que et porta a optar per una cosa i no per una altra. Saber per què ets com ets i no d’una altra manera, quin percentatge de la tria correspon al teu lliure albir i quant a l’herència i el medi.

I per això de tant en tant reflexiones i mires de trobar els perquès de les teves coses, més que res per si et demanen el motiu, no contestar un "perquè sí" que, per més que sigui la resposta més sincera, et faria quedar com un idiota.


dimecres, 23 d’agost del 2017

S’imposa la uniformitat

Et sembla -no saps si és una realitat o una sensació només teva- que tots els cotxes d’avui en dia tenen el mateix disseny. La majoria de turismes, o crossovers, sobretot de perfil, no presenten cap diferència apreciable i no sabries dir de quina marca és cadascun.

No distingeixes -potser és un problema teu- un tema de reguetón d’un autor o d’un altre, hi ha cantants que te sembla que sempre fan la mateixa cançó... i triomfen.

Els telèfons mòbils els trobes tots iguals. I açò que fa poc temps podies triar models amb prestacions i estètica bastant diferents.

Quant a l’apariència, s’han estandaritzat la majoria de talls de cabell, sobretot en els homes, tothom curtet i molts ben rapats.

Fins i tot en el vestir, llevat de les opcions extremes, domina la uniformitat, estil casual o esport amb poques estridències.

A tots els restaurants et sembla que presenten amb poques variants la mateixa oferta, plats tradicionals amb moderna interpretació i també nova -i bastant més alta- tarifa de preus.

En tot trobes a faltar la riquesa que aporta la diversitat.

Es tracta de falta d’imaginació en alguns casos, poca inversió econòmica en altres?

Ja va bé així? Si funciona, per què gastar temps i doblers en experimentar, energia en pensar?

I et preguntes si aquests aspectes més superficials no seran el reflex del que passa en la política, economia, ciència, medicina, cultura...



dimecres, 9 d’agost del 2017

Sembla que t'encalcen

Vas tot el dia frissant pertot. En aquestes dates estiuenques, amb tot el que signifiquen de calor i multituds, se t’acaba la paciència a l’hora de fer cues als súpers o benzineres, i t’irrites brutalment a la carretera si has d’anar una estoneta darrere d’un tractor a 60 per hora o d’un cotxe a menys de 90… 

La majoria de vegades sense tenir cap motiu per tanta pressa.

Si vas a la platja i allà on arribes està ple de tovalloles i ombrel·les, sembla que no pots passar un moment cercant un tros d’arena buit. Tens res a fer després? Sí, d’aquí a quatre hores. Idò relaxa’t i gaudeix una estona. 


I aguantar la calor t’és difícil perquè no estàs mai assossegat, sempre corres per fer-ho tot com un esperitat.

Moure’t entre la gent, tot ple de turistes als carrers i carreteres, és un suplici perquè són obstacles al teu objectiu d’arribar prest, encara que ni tu de vegades saps a on.

Anar per la vida sempre que es pugui amb tranquil·litat i sense pressa atenua o estalvia moltes molèsties, emprenyaments i estats d’ànim alterats... I a llarga problemes greus de salut.

Perquè si moltes situacions són ja estressants per naturalesa, imagina si vas sempre atabalat, com si arribessis tard a algun lloc.

Tu saps que açò és així i que aquesta ànsia que et sol omplir no pot dur més que malestar afegit.

Però per molt que vulguis no ho pots evitar, tot ho has de fer corrents, angoixat, fins i tot quan no tens cap motiu per frissar. 


És que sembla que t’encalcen.




dimecres, 26 de juliol del 2017

L'obstinada línia corba

La distància més curta entre dos punts és la línia recta. I en general la manera més eficaç d’enfrontar-se a les situacions adverses acaba sent la més simple.

Però massa vegades el que en un principi és fàcil, no saps per què, es torna difícil, i allò considerat en teoria senzill esdevé complex.

Sembla tan bo de fer actuar de manera directa i pensar de forma espontània, lògica, reduir les qüestions a l’essència, dedicar-se només als assumptes bàsics...

Però es veu que tot s’ha d’anar embullant i al final te n’adones que has fet vint voltes per arribar al mateix lloc on hauries anat a parar directament, sense tants de maldecaps i amb més rapidesa.

Resumint, que es complica l’existència, vulguis o no. De vegades no et fa falta ningú, et bastes tu tot sol, altres cops reps l’ajut inestimable de gent que t’envolta i que es veu que no té res més a fer que crear problemes on no n’hi havia, o en ocasions les circumstàncies acaben d’embolicar tot allò que és embolicable…

Per tant, arribes a la conclusió que, per molt que tu decideixis moure’t a poder ser en línia recta, la vida s’obstina en fer-te transitar per un camí tot ple de corbes.




dimarts, 11 de juliol del 2017

Un Joyca i una Harley

Si haguessis de tenir una moto -fa una eternitat vas tenir una 74 cc-, voldries que fos segura i tranquil·la, que et dugués on vols amb comoditat, guapa i elegant, per passejar i veure món poc a poc fent porrop pop pop porrop

Si haguessis de tenir una barca -vas poder gaudir-ne d’una fa segles-, la voldries petita, amb un motor interior senzill, que gastés poc i fiable per anar a passejar, nedar i llençar colque fluixa, tot fent xup xup xup.


Hi ha prou articles al mercat per a cada personalitat, necessitat i desitjos com per trobar cadascú el que més li satisfà.

Tu ets de mena pausada i quan observes la carretera i veus grups de gent en motocicletes rodant sense pressa t’emociones….

També tens certa enveja si ets a una cala o port i observes com tornen les barquetes quan es pon el sol.

En canvi no conceps manejar per exemple una moto Kawasaki Ninja H2R, i tampoc te faria el pes una llanxa amb un foraborda Honda BF 200.

Un llaütet amb un motor Joyca, d’aquells que es feien a Menorca, i una Harley tranquil·la -ja no hi queden gaires Sanglas en condicions- són els capricis que trobes que més encaixen amb la teva manera de ser i que, en el teu món virtual, t’agradaria tenir.

Coses que probablement mai no posseiràs, perquè quan et poses a pensar en els maldecaps i despeses que suposen, comparat amb l’ús que els hi donaries, la idea et dura mil·lèssimes de segon al cap…



dimecres, 28 de juny del 2017

Molt poc eficients

El cos humà necessita una quantitat d’elements per funcionar correctament, proteïnes, hidrats de carboni, vitamines, minerals, oligoelements, aigua, oxigen…

Però té un sistema digestiu i respiratori molt poc eficients que es basen en empassar-se gran volum de material per treure un benefici ínfim, i la resta és rebutjada i expel·lida.

La majoria del sistemes orgànics són poc eficaços quant a rendiment, la major part del que entra torna a sortir..., amb el que açò suposa d’inversió en sistemes per desfer-nos de tot allò que empram i després tiram.

Igualment sembla que per obtenir beneficis econòmics s’ha de vendre molt, tenir molt turisme, omplir de gent pobles i platges, hotels i carreteres… amb el que també suposa d’inversió en sistemes per desfer-nos de tot allò que empram i després tiram. Clavegueram, fems, depuradores, abocadors. Carreteres superdesdoblades. Vaixells, avions...


Allò que importa és tenir quantitat de clients, és igual la qualitat del producte, els preus regalats, perquè a base de moltíssimes vendes s’aconsegueix treure uns guanys raonables. Engolir molt, obtenir un mínim profit i deixar moltes restes, encara que perjudiquin tothom.

Potser les coses només poden ser així, o tal vegada és que els mecanismes que empram -els del nostre cos i dels altres sistemes- per obtenir beneficis no són gens eficients.

Uns no els podem canviar si no és a base d'evolució en milers o milions d'anys, i els altres estan en mans de gent que es veu que té altres preocupacions... 




dimecres, 31 de maig del 2017

La millor part de tu

Com que sempre has cregut que tot ho fas bé i passes tant de temps tancat en tu mateix, absort en els teus petits interessos i els teus minúsculs problemes, mai no te n’has adonat de quantes persones en tota la teva vida s’han preocupat per tu i t’han ajudat.

I, és clar, encara has tingut menys temps -i humilitat- per valorar-ho i agrair-ho.

Has confiat sempre tant en tu, et consideres tan capaç d’afrontar els reptes de la vida, tan intel·ligent i preparat per resoldre-ho tot tu tot sol, que no has estat mai conscient del suport que has rebut -alguns cops de forma quasi imperceptible- dels qui has tingut al teu costat. Parella, amics, parents, coneguts, desconeguts...

I ara, per una vegada i sense que serveixi de precedent, vols donar les gràcies als que t’han apreciat, tingut en compte i t’han estimat. I als que continuen fent-ho.

Perquè a diari tenen amb tu detalls sense els quals no series el mateix. Valoren les teves virtuts, obliden els teus defectes, preveuen les teves necessitats i toleren les teves manies.

Has rebut bons consells quan has estat desorientat, consol quan el dolor t’ha desfet, indulgència quan els has decebut, companyia en moments de profunda solitud… a canvi de res, només perquè són bona gent.


Ja sap tothom com t’agrada la crítica i la ironia, però també hi ha d’haver algun moment per als agraïments i per reconèixer tots aquells que han estat i són aquí quan fa falta i que han fet en bona manera que tu siguis el que ets. Que formen, en definitiva, part de la millor part de tu.


dimecres, 17 de maig del 2017

Per quedar bé

Per quedar bé has dit moltes vegades coses que no creies i has callat sovint el que pensaves. En moltes ocasions has deixat de fer allò que trobaves adient i massa cops has actuat com no volies.

Per agradar el altres has promès coses que sabies que no compliries, has rigut ocurrències que no t’han fet gens de gràcia. Has assentit a opinions amb les que no estaves de cap manera d’acord, tot sense ganes i només per quedar bé.

Per satisfer algú has assistit a infinitat d’actes que no t’interessaven, mil vegades has expressat simpatia a individus que et queien fatal, has aguantat converses -i monòlegs- amb personatges insuportables.

I és que al final, quan ho repasses bé, resulta que cada dia hi ha coses que dius i fas més per quedar bé que no perquè t’interessin de ver.

Per quedar bé portes dues hores pensant i escrivint aquestes paraules en tost de mirar el futbol que estan donant ara mateix per la tele i que és el que realment t’agradaria fer.

I fas veure que t’interessen els teus lectors i la seva opinió, i que és quan escrius i et comuniques que et sents realitzat i feliç...

I ara te n'adones, quan ja és massa tard, que si el que volies era quedar bé, el més intel·ligent hauria estat no haver publicat mai aquesta confessió.

dimecres, 3 de maig del 2017

La llei del mercat

Hi ha botigues que sembla que et convidin a entrar-hi, on et sents còmode i acollit, i n’hi ha on et sents oprimit just ésser-hi. 

Hi ha dependents que t’atabalen ja en arribar, on en tens tres al damunt que et volen assistir tant que et molesten, i n’hi ha que et deixen tranquil que vagis fent, mirant i provant. N’hi ha que et deixen tan tranquil que passen de tu fins i tot quan voldries que t’ajudassin. 

Hi ha restaurants i bars on entres i sembla que estorbis, i el cambrer representa que et fa un gran favor demanant-te què vols i servint-te. N’hi ha on et sents benvingut i saben mantenir l’equilibri entre la familiaritat i la discrecció.

Hi ha comerços on notes que s’alegren de tenir clients, que s’esforcen per atendre’t i que dediquen el temps que faci falta per satisfer-te. N’hi ha on sembla que facis nosa i el que volen és que compris el que sigui, te’n vagis prest i no els molestis més.

Hi ha locals que en veure’ls tens interès per d’anar-hi, per l’estètica, perquè trobes que et tractaran bé, per l’atmosfera positiva que transmeten. Hi ha establiments on només passar-hi per davant i observar-los ja te lleven les ganes de visitar-los.

Hi ha negocis que triomfen, guanyen diners i es mantenen. 

N’hi ha que fracassen, perden doblers i tanquen. I llavors ploren i es pregunten per què.



dimecres, 19 d’abril del 2017

Animalades i bestieses

Diuen que el grau d’evolució d’una societat se sap observant la manera com tracta els seus animals, especialment els de companyia. I pel que es veu, per aquesta part del món, pel que respecta als nostres amics els cans sobretot, el grau d’evolució dels humans és com a poc discutible. La proliferació de cans a les ciutats, la moda de tenir gairebé tothom gos encara que no es pugui, en un pis esquifit sense espai ni temps per dedicar-li no pot dur més que desgràcies.

Tot ve de l’aberració d’agafar una criatura dissenyada per l’home per realitzar funcions específiques -caçar, guardar ramats, lluitar amb altres animals, encalçar humans que fugen...- i transformar-la d’un dia per l’altre en un ésser que ens faci companyia, que el puguem dur per tot, que llueixi i jugui amb els nens, sense tenir per res en compte els seus instints i necessitats.

Les conseqüències són evidents. L’orina canina que envaeix parets i sòls per tots els carrers, la pudor que desprèn i que cap autoritat  no controla. Les baralles entre cans sense fermar, lladrucs, mossos a fillets i majors, les baralles entre els amos de cans sense fermar... i les caques. Tot açò provocant lògicament incomoditats especialment als centres de les nostres "superpoblades" ciutats.


Sembla que el més natural fóra que les espècies superiors utilitzessin les inferiors per al seu profit. Per açò és estrany veure un individu de l'espècie dominant al planeta recollint pel carrer els excrements d’un representant d’una d'inferior, portant-lo com un nadó o parlant-li com un fillet petit. I dedicant-li uns diners i temps en veterinari, perruqueria o altres atencions que molts no emprarien ni per als seus parents humans més propers.



dimecres, 5 d’abril del 2017

Vells amb marxa

O la salut de la gent gran és massa bona o la vida laboral és massa curta... o ambdues coses. Perquè s’han observat darrerament abundants casos de persones que han superat àmpliament l’edat de jubilació i estan més en forma que molta gent que just passa dels cinquanta anys.

Venerables ancians que tot el dia roden pertot, que no s’acaben la marxa i encalcen jovenetes, encara que normalment amb poc èxit i bastant patetisme. Àvies ballant tota la nit rocanrol com si tinguessin vint anys. Pensionistes que fan més feina -i de vegades, segurament, nosa- al negoci familiar des que es van retirar que abans quan no els tocava més remei que treballar.

En fi... que tal vegada no sigui tan mala idea augmentar l’edat de jubilació, fins que un pugui, segons l’estat mental i la forma física de cadascú, perquè per estar tot el dia de marxa, viatjant, amb una energia que no se l’acaben, i cobrant de l’Administració, què voleu que us digui, ja podrien continuar treballant, i així altres persones que no tenen edat per retirar-se però sí una catastròfica forma física, cansament existencial o potser poc entusiasme vital podrien ser declarades pensionistes per mèrits propis, malgrat no haver arribat a determinats anys.

Que treballin els vells marxosos que tresquen arreu com a jovenets i així els madurets que ja estan cansats podrien tenir la seva merescuda recompensa.



dimecres, 8 de març del 2017

Controla el fillet

Has de controlar el fillet, que no faci endemeses i que no molesti els altres, que no et domini i que faci cas al que li dius. No pots tenir un nen assilvestrat que vagi a la seva.

El fillet que duus sempre a dins es manifesta si abaixes la guàrdia. I el tractes de reprimir perquè trobes inadequat actuar com ell vol la majoria d'ocasions.

Hi ha coses que no canvien per temps que passi. Maneres de fer, de dir les coses, manifestacions que consideres impròpies de la teva edat però que per poc que et descuidis afloren perquè formen part del teu jo més profund.

Els anys, l’educació, l’experiència i maduresa, les trompades que t’has fotut i les bufetades que has rebut, els teus interessos actuals en aparentar ser una persona seriosa i fiable fan que tenguis el teu infant controlat en la majoria de circumstàncies.

Però quan manco t’ho esperes o et convé, surt el punyetero nen i et fa quedar com un pedaç brut.

En canvi, de vegades, a la intimitat i sense compromisos, disfrutes veient-lo actuar, tan innocent, curiós, franc i espontani, i t'emociones fins al punt de voler tornar a ser sempre així.

El secret rau en saber quan controlar-lo i quan deixar-lo lliure... cosa bastant complicada.



dijous, 23 de febrer del 2017

Polítics impresentables

Un polític, sobretot si té un càrrec important, representatiu, ha de dur uniforme de polític.  

Ha d’estar presentable i punt. Tant se val el que faci. Si és honest o un pocavergonya que roba, si treballa i s’esforça pel poble que l’ha votat o maquina intrigues.

Fins ara t’han pres el pèl i els doblers polítics impecablement vestits i no t’has queixat gaire.

Perquè la imatge és el que val. Impressionen els homes amb coll i corbata, i les dones amb vestidets de marca i ben pentinades fan goig.

La litúrgia de la política necessita de la forma. Cerimònia, rituals i vestimentes. Perquè sàpigues que són posseïdors d’unes capacitats que tu no pots ni albirar.

Poden anar amb els cabells tenyits de taronja, pero no gaire llargs, poden destil·lar odi i escupir misogínia, pero amb coll i corbata...

Si no, t’ho imagines?, podria ser president del Parlament un tipus vestit de qualsevol manera, grenyut i hipiós, sense estudis i potser amb una feina manual. Quina vergona... si aquest no deu ni saber el que vol dir prevaricar.

De polítics impresentables pels seus actes en coneixes prou, imputats, acusats i condemnats, però aquests no et fan ni la meitat de fàstic que els que no se saben vestir decentment.



dijous, 9 de febrer del 2017

Global / local

Moren dues-centes persones en un atemptat a un país d’orient mitjà i no aixeques ni una cella. Se’t mor el ca i és una tragèdia que pateixes amargament amb un dolor que et dura mesos.

Et fa mal una cama i és el drama més important de la història de la humanitat, encara que cada dia desapareixin milers de persones al planeta per malalties, fam i guerres...

Allò que t’és proper t’afecta i el que és llunyà ho veus a través d’un filtre que et deixa viure sense excessives preocupacions.

Normal, et dius, açò li passa a tothom i és natural, com més a prop, més ho sents; instint de conservació.

Voldries que no fos així, però les desgràcies dels altres, properes i llunyanes, l’únic que et provoquen és participar de tant en tant en qualque acció simbòlica, unes belles paraules, alguna petita contribució econòmica... Gestos més o manco sincers per quedar bé amb els altres i amb la teva consciència.

I et dol haver de mentir i dir que et sap greu tal esdeveniment luctuós, quin drama més gros... Mentre penses en les minúcies que de veritat t’importen.

Allò de pensa globalment, actua localment ho trobes una frase preciosa però et sembla que sol passar més bé el contrari.

De vegades actues globalment, creus que és la teva obligació, que has de col·laborar amb tasques d’ajuda a les víctimes de les catàstrofes i les injustícies que existeixen per tot el món, però en el que penses realment i t’interessa de veritat és el que és local, allò que et succeeix a tu i als teus. A aquells que formen part del teu reduït i egoista món.



dimarts, 24 de gener del 2017

A contracorrent

Saps que allà no es pot fumar i és llavors quan més ganes en tens, i mires si hi ha un racó on no et vegi ningú.

Aparques el cotxe on està prohibit. Mai no et poses d’entrada el cinturó de seguretat, fins que no veus un policia o t’ho exigeix qui va amb tu.

Duus el ca amollat pel carrer i per les platges i el camp, per tot allà on no es pot.

Entres per la porta de sortida, vas quan tothom ve...

T’agrada anar a la contra. Basta que alguna cosa estigui vetada perquè t’agafi un desig irresistible de fer-ho.

Si la majoria diu blanc, tu negre. Si tothom sí, tu no...

Tens des de sempre unes ganes irrefrenables de conduir en sentit contrari, d’anar contra direcció. Amb el cotxe, en la vida, en les normes i conviccions, en la forma de ser i de pensar de la major part dels que t’envolten.

Per què ho fas? De vegades pot ser que actuïs així per necessitat, per pressa o per comoditat, però no me diguis que en moltes ocasions no ho fas només per gust.

Per la satisfacció d’anar a contracorrent, per sentir-te diferent? Per estar per damunt de les lleis que sotmeten els tristos mortals, per creure’t així amo de la teva vida?

O no? O sí? No, no contestis. Total, ja sé la resposta, sempre el contrari del que es podria esperar.

Quan tornis a néixer

Quan tornis a néixer faràs regates en un veler, aniràs a jugar a golf en un descapotable, gaudiràs la major part del temps de festes privade...