Franco i el centre (de gravetat permanent)

Quan un no sap de què xerrar, xerra del temps, i darrerament sembla que el clima és més extrem, passam de l’estiu a l’hivern i quasi no fa primavera ni tardor. I els estius s’allarguen molt, especialment l’any passat, en què vas nedar fins i tot en novembre. A veure què passa amb aquest hivern.

Igual que amb el clima, l’actual és època de postures extremes en molts aspectes, com la covid, amb partidaris acèrrims de restriccions i afusellar si fa falta els no vacunats, i els defensor fins a la mort (potser a l'UCI) de les llibertats individuals. I quant al franquisme, per exemple, les posicions a les bandes són cada vegada més irreconciliables i sembla que inexplicablement el temps agreuja encara majorment l’enfrontament entre les parts.

I parlant de franquisme, Franco Battiato, mort ara fa mig any, cercava un centre de gravetat permanent en una de les seves primeres cançons que el van fer famós. Che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente. Tu no vas saber mai prou de què es tractava, però per si de cas també el buscaves... i no saps tampoc si l'has arribat a trobar.

Per aquest home sí que et proclames franquista i admets haver cridat per única vegada a la teva vida Franco Franco Franco!, al carrer, davant la Catedral de Barcelona a unes festes de la Mercè de ja fa massa anys. 

Et van captivar des del primer moment les seves lletres i melodies, encara que no t’acabessin de fer els arranjaments musicals, especialment en una primera etapa dominada per un tecno pop que tal vegada no estava a l’alçada de la poesia del missatge. El seu aspecte de professor de mates d’institut tampoc no el feia gaire atractiu com a estrella del... rock?

Quan un no sap de què rallar, tal vegada seria millor callar… o fer un escrit intrascendent sobre el Franco que buscava un centre i que, agradi més o manco, no va deixar dos bàndols eternament antagònics.