Vells indòmits

Ens hem domesticat com a espècie i ens han domat com a individus per ser bones peces de la societat. Passam la infantesa i joventut ensinistrant-nos per comportar-nos com a ésser domats. Després a l'etapa adulta transitam servils tal com esperen que ho fem els que controlen, i així la majoria solem ser bones persones a la llar, a la feina i per tot.

Amb el temps, però, n'hi ha que els deixa d'importar l'opinió dels demés, comencen a passar de tot, ja no tenen sentit del ridícul, els importa un rave el que diran els altres i van més a la seva.

Sembla que n'hi ha que amb l'edat perden la domesticació i tornen a l'estat salvatge. I veus gent gran vestint o actuant de forma estrafolària, o sense arreglar, o negant-se a efectuar rutines que havien fet tota la vida.

Per una banda podem pensar que és perquè ja caduquen, que comença a fallar colque neurona, però tal vegada hi hagi un retorn als orígens, a la llibertat de la criatura sense domar.

Aquest anar a la seva i perdre part de la doma a la que els han sotmès tota la vida els pot fer més egoistes. O més idealistes. Els pot agafar per protestar, exposar les idees pròpies, potser sortir a una manifestació amb més de 60 anys, cosa que no haurien fet als 40 ni borratxos.

Però també els pot donar per dedicar-se més a ells i passar dels altres. Abans invertien en ajudes, estaven subscrits a diverses ONGs, però a partir d'ara l'ésser en perill d'extincio són ells, física i econòmicament, i són la seva pròpia oenegé.

Dels canvis físics que es van experimentant en complir anys, ja en xerrarem en una altra ocasió, o tal vegada millor no.

 

 

El ca fa 60 anys

El ca que et té a casa -en realitat, una cusseta de raça shih-tzu que ja has mencionat un parell de vegades- fa aquest mes 60 anys. Bé, anys de ver, del calendari, uns vuit i mig, però com que diuen que cada any humà equival a uns set de canins, idò açò, que en té uns seixanta.

El veterinari t'ha dit que no és ben bé així, que no es pot comparar l'edat nostra amb la dels animals. Els primers anys els gossos creixen i es desenvolupen molt més que les persones i després depèn de cada raça i mida. 

Ja, però com que mos agrada tant dur-ho tot a la dimensió humana, així ja mos va bé i mos entenem. Una any de ca, set anys de persona.

No és l'única característica dels animals, especialment dels gossos, que analitzam des de la nostra perspectiva, també som especialistes en interpretar la seva personalitat i els costums que tenen, està trist perquè sap que te n'has d'anar, ve cap a jo perquè veu que me l'estim, entén tot el que li dius, és com una personeta, només li falta rallar... Creim saber el motiu del seu comportament a través de l'experiència humana, tots som una mena de psicòlegs animalers sense saber res de zoologia, etologia o veterinària.

El mateix feim amb tot el que mos és estrany o diferent, fins i tot dins de la nostra pròpia espècie, amb la gent que no coneixem, persones amb altres costums o formes de fer les coses, amb diferents tradicions o d'altres cultures. Interpretam i, encara pitjor, jutjam i si fa falta condemnam basant-nos en la nostra manera de veure el món, la nostra escala de valors, sense ser experts en sociologia, psicologia ni haver-nos preocupat el més mínim de sortir del nostre còmode espai per tractar d'entendre els altres.