Menorca fashion horse path, moda i camí de cavalls

La relació entre moda i cavalls no només la podem trobar en esdeveniments com les curses a Ascot i més modestament al Hats & Horses menorquí, sinó que també ha arribat al nostro nostrat Camí de Cavalls.

Darrerament realitzes petites incursions per aquesta via que volta l’illa, trams curts i senzills, i has vist de tot -manco cavalls, per cert-: gent a peu, en bicicleta, corrents, amb cans, en família, fins i tot un caminant amb una guiterra i una cussa coixa... i poques mascaretes.

Però una cosa bastant freqüent, diries que de cada vegada més, és la tendència a vestir-se minuciosament d'acord amb la disciplina que -més a la lleugera o més seriosament- s’està practicant, de manera que veus gent pel camí amb un equipament digne del circuit de l'Annapurna o de l'escalada del Kilimanjaro, o qui per fer una volteta en bici va vestit de cap a peus com en Contador.

A tu no te sembla malament aquesta moda. T’agrada que l’equipació acompanyi, forma part de la litúrgia. Tota la parafernàlia que envolta una activitat, la vestimenta, els estris i aparells de cada disciplina, fan que et sentis més professional i que et dediquis a la pràctica de la teva afició amb més entusiasme.

Sembla també que el propi Camí de Cavalls està més de moda que mai, aquest hivern suau i ara la primavera han propiciat que sobretot dies festius i de vacances s’ompli de caminants diversos, la majoria ben disfressats per a l’ocasió. 

Poca broma, que açò de la moda no és cosa nova ni passatgera i té tothom embolicat, vulgui o no vulgui.

No?

Idò qui estigui lliure d'influències de la moda, que llenci la primera sabatilla Salomon Speedcross 5...

 

El ca fa 60 anys

El ca que et té a casa -en realitat, una cusseta de raça shih-tzu que ja has mencionat un parell de vegades- fa aquest mes 60 anys. Bé, anys de ver, del calendari, uns vuit i mig, però com que diuen que cada any humà equival a uns set de canins, idò açò, que en té uns seixanta.

El veterinari t'ha dit que no és ben bé així, que no es pot comparar l'edat nostra amb la dels animals. Els primers anys els gossos creixen i es desenvolupen molt més que les persones i després depèn de cada raça i mida. 

Ja, però com que mos agrada tant dur-ho tot a la dimensió humana, així ja mos va bé i mos entenem. Una any de ca, set anys de persona.

No és l'única característica dels animals, especialment dels gossos, que analitzam des de la nostra perspectiva, també som especialistes en interpretar la seva personalitat i els costums que tenen, està trist perquè sap que te n'has d'anar, ve cap a jo perquè veu que me l'estim, entén tot el que li dius, és com una personeta, només li falta rallar... Creim saber el motiu del seu comportament a través de l'experiència humana, tots som una mena de psicòlegs animalers sense saber res de zoologia, etologia o veterinària.

El mateix feim amb tot el que mos és estrany o diferent, fins i tot dins de la nostra pròpia espècie, amb la gent que no coneixem, persones amb altres costums o formes de fer les coses, amb diferents tradicions o d'altres cultures. Interpretam i, encara pitjor, jutjam i si fa falta condemnam basant-nos en la nostra manera de veure el món, la nostra escala de valors, sense ser experts en sociologia, psicologia ni haver-nos preocupat el més mínim de sortir del nostre còmode espai per tractar d'entendre els altres.