dimecres, 9 de desembre de 2020

El ca fa 60 anys

El ca que et té a casa -en realitat, una cusseta de raça shih-tzu que ja has mencionat un parell de vegades- fa aquest mes 60 anys. Bé, anys de ver, del calendari, uns vuit i mig, però com que diuen que cada any humà equival a uns set de canins, idò açò, que en té uns seixanta.

El veterinari t'ha dit que no és ben bé així, que no es pot comparar l'edat nostra amb la dels animals. Els primers anys els gossos creixen i es desenvolupen molt més que les persones i després depèn de cada raça i mida. 

Ja, però com que mos agrada tant dur-ho tot a la dimensió humana, així ja mos va bé i mos entenem. Una any de ca, set anys de persona.

No és l'única característica dels animals, especialment dels gossos, que analitzam des de la nostra perspectiva, també som especialistes en interpretar la seva personalitat i els costums que tenen, està trist perquè sap que te n'has d'anar, ve cap a jo perquè veu que me l'estim, entén tot el que li dius, és com una personeta, només li falta rallar... Creim saber el motiu del seu comportament a través de l'experiència humana, tots som una mena de psicòlegs animalers sense saber res de zoologia, etologia o veterinària.

El mateix feim amb tot el que mos és estrany o diferent, fins i tot dins de la nostra pròpia espècie, amb la gent que no coneixem, persones amb altres costums o formes de fer les coses, amb diferents tradicions o d'altres cultures. Interpretam i, encara pitjor, jutjam i si fa falta condemnam basant-nos en la nostra manera de veure el món, la nostra escala de valors, sense ser experts en sociologia, psicologia ni haver-nos preocupat el més mínim de sortir del nostre còmode espai per tractar d'entendre els altres.


 

dimecres, 25 de novembre de 2020

Cotxos, ordinadors i polítics

Fa poc vas haver de substituir alguns estris que per bé o per mal han esdevingut essencials a la teva vida, com són el cotxo i l’ordinador. El vehicle tenia més de vint anys i ara en tens un de ben nou. La computadora tenia uns tretze anys i el portàtil que ara empres és de darrera generació.

Les diferències entre els models antics i nous són abismals, eficiència, prestacions, rapidesa, estalvi d’energia... i tot per un preu relativament més econòmic. Et sents com un troglodita trobat congelat a una glacera i reanimat al segle XXI.

Els aparells amb el temps s’espatllen i necessiten renovar-se per altres més moderns. Igual que noltros, que a partir de certa edat sempre tenim colque cosa que no funciona i no hi ha setmana que no tinguem armat algun tema mèdic.

La rentadora perd aigua, el microones fa una renou estranya, la porta del forn no tanca bé… Primer ho tractes d’arreglar o apedaçar i després, quan ja no hi ha altre remei, és imprescindible el relleu per una nova generació.

I el mateix passa amb el humans, ens van apedaçant mentre es pot fins que un dia ens han de reemplaçar per altres individus més nous.

Esperem que el relleu d’unitats de carboni a aquest planeta, a tots els nivells, especialment en les classes polítiques, doni tant o més bon resultat que en el cas d’un cotxo o un ordinador. Que siguin models molt més eficients, més adaptats a la realitat actual, respectuosos amb el medi i que serveixin per fer un món millor… i sobretot que surtin més baratets i que no gastin tant.

 

dimecres, 11 de novembre de 2020

Escala planetària

 Molts tenim el -mal o bon- costum de fer comparacions. Ens comparam amb el veí o el cunyat, feim equiparacions entre pobles, i entre illes en el nostre cas, examinam les diferències amb altres comunitats o països… Comparam situacions, estat de les coses, maneres de fer, de funcionar, de solucionar problemes, d’interpretar la realitat.


Fer comparacions pot ser bo si ens serveix per millorar, per veure en què fallam i altres encerten, per aplicar mesures que no ens havien passat pel cap… Però també pot servir com a excusa, mirant els que estan pitjor i pensant que no som tan inútils. 


Comparant situacions personals o locals ens creiem superiors a altres, o ens adonam de la nostra trista situació.


Però, és clar, hi ha fets que repercuteixen a escala mundial i no són responsabilitat només d’una part concreta del món sinó que són fenòmens planetaris, com ara l’escalfament gobal, les pandèmies, el president dels Estats Units (que influeix més en tot el planeta que les decisions de l’ONU), la fam, el terrorisme internacional... Tots aquests problemes no els podem comparar amb res ni amb ningú perquè no són qüestió d’un poble, individu o nació, sinó que són competència de tota la Terra.


Si algun dia contactam amb algun dels planetes que diuen que podrien tenir condicions paregudes a la Terra i amb possibilitat de contenir vida, com l’exoplaneta LHS 1140b, a uns 40 anys llum de noltros, potser podrem establir comparacions entre la situació i la manera de solucionar els problemes del nostre món i dels altres. A veure si espavilam per tal que si arriba el dia de l’encontre, no ens haguem d’avergonyir de les diferències.

 

dimarts, 15 de setembre de 2020

Terraplanistes i llunàtics

Quan uns fets empíricament verificables no interessen, quan una realitat és incòmoda per a les convencions, creences, manera de viure o sistema d’economia d’alguns, aquests neguen l’evidència.

Són els terraplanistes, negacionistes de la teoria de l’evolució, de l’holocaust, de l’anada a la Lluna, del benefici de les vacunes, del canvi climàtic i de tantes altres coses més o manco demostrades i que ells neguen per convicció i sense proves.

Açò del negacionisme pot fer gràcia, és una postura extravagant i divergent sobre les conviccions quan tracta de la planicitat o esferitat de la Terra o de si l’arribada a la Lluna era un muntatge a un plató de Hollywood. No sembla greu per a la humanitat, només impedeix potser un accés voluntari al coneixement, anar més enllà de les pròpies creences, sortir d’un món limitat ple de pors i conspiracions, no gaire nociu ni per al qui ho proclama ni per a la resta, només un punt de vista anecdòtic i un poc friqui.

Ara bé, també hi ha altres postures, com anar en contra de les vacunes, negar el coronavirus, la seva perillositat i l’efectivitat de les mascaretes o veure en cada mesura adoptada pel govern corresponent una conspiració contra la llibertat dels ciutadans o una ocasió per implantar-nos microsistemes de control a l’organisme. Aquests negacionismes no fan gaire gràcia i sí poden resultar perillosos per a la salut pròpia i dels altres.

Tu, en aquests temps d’incertesa, t’estimes més pecar d’ingenu i ser excessivament prudent que desconfiar de tothom i no prendre mesures en temes en què podries jugar-te la vida.

 

dimarts, 1 de setembre de 2020

Pregàries ateses

Aquells que pressionaven perquè s’obrissin sí o sí ports i aeroports i que arribés el desitjat visitant que ens havia de salvar la vida. Aquells i els seus amics mediàtics, matxacant i criticant governs perifèrics i central una i altra vegada als mitjans amb el "dogma" que a Menorca tots vivim del turisme i que han de venir ja!

Tots ells van obligar a prendre decisions massa improvisades a governants massa insegurs i bastant indolents.

I aquests mateixos que tant exigien són els que ara ploren per les mesures i restriccions que s’han hagut d’adoptar degut a aquesta obertura precipitada i sense control de l’illa a l’exterior.

I ploren perquè països més sensats desconfien -amb motiu- de la nostra pretesa seguretat.

Per voler-ho tot, deveres i corrents, ara es queden -ells i de rebot tots- sense res, i amb una taxa de contagis que no es mereixen els menorquins que han complert, encara que hagi significat tenir manco feina i ingressos.

Tots els sectors pateixen les conseqüències d’aquesta pandèmia, però -quina casualitat-, amb virus o sense, sempre ploren els mateixos.

 

 

dimarts, 4 d’agost de 2020

Festival de mascaretes

Les mascaretes s’han fet imprescindibles i sembla que la cosa va per llarg. Sorprèn la varietat de models que desfilen pels carrers, de tot material i color, estampades o fins i tot amb banderes o missatges més o manco ocurrents.


Mascaretes egoistes, amb vàlvula, que protegeixen qui la duu i faciliten la respiració, però que poden contagiar els altres, mascaretes altruistes (més bé de beneit si no en duu tothom), que eviten que empaltis la resta però que no et protegeixen a tu, mascaretes segures, filtrants, ffp2 o n95, més cares i poc estètiques, les úniques que protegeixen qui la duu i qui està al costat, mascaretes xapuceres fetes a casa de qualsevol manera…

Algunes ben col·locades, ajustades, altres duites amb desgana només per evitar la sanció, sense convicció, amb el nas que guaita, o davall la barbeta, penjada d’una orella, amb un cordó com si fossin ulleres, al colze…

Ara es van imposant les mascaretes multiusos, alguna promet 50 rentades sense perdre les seves presumptes propietats antivirals -provades per un institut portuguès de medicina molecular!-, encara que després avisi que no es tracta de cap sepi o producte mèdic…

En fi, que no saps per on tirar. Per tot veus centenars de tipus de mascaretes, amb filtre, sense, reutilitzables o no, i segurament només una petita part d’elles són efectives davant el coronavirus, però açò s’ha transformat en un gran negoci, tothom vol fer l’agost venent qualsevol producte que dugui la paraula covid-19 encara que no sigui gaire adequat.

A partir d’ara hi ha una altra peça a la vestimenta perquè cadascú expressi la seva forma de ser, sense oblidar, però, que el més important és la seguretat pròpia i dels altres.


dimarts, 21 de juliol de 2020

Torna el cangueli

Al teu darrer viatge encara gaudíem de la vella normalitat, però ja s’anava acabant. A finals de febrer ja es veia alguna mascareta i es sentia parlar del coronavirus a Europa, sobretot a Itàlia. 

Aquells dies vas passar per tres aeroports d'anada i de tornada, vas agafar quatre avions i dos aves, un d’ells ple a vessar a causa d’un accident -amb mort inclòs entre Sevilla i Còrdova- que va fer que els passatgers de dos trens es concentressin en un. Vas pujar i baixar la Giralda i la Torre del Oro, acompanyat de cents de persones més, multituds que també trobares a la catedral de Sevilla i la mesquita de Còrdova, entre d’altres indrets. I sempre sense mascareta ni rentar-te les mans més de l’habitual. 

Tot açò, sabent ara que el virus ja es passejava per aquelles terres, t’esgarrifa. De fet vas estar unes tres setmanes després del viatge esporuguit, mirant de detectar símptomes de la nova malaltia, comptant els dies d’incubació. Sabies que estaves en mans del destí i que podia passar qualsevol cosa. 

A partir d’aquells moments la situació es va anar controlant. Mascaretes, quarantenes, guants, confinament, estat d’alarma, tancament de ports i aeroports i altres mesures semblava que aconseguien frenar un poc la pandèmia. Sense estar del tot tranquil, vas tornar a sentir una mica de seguretat. Sobretot residint a una illa on els casos de nous contagis van arribar durant un bon període a ser inexistents.

Però ara, amb la circulació massiva d’avions i vaixells amb mínims controls sanitaris i l’augment de casos actius i sospitosos a ca nostra, estàs més alarmat que mai. Quan acabarà el malson? Quan posarem d’una vegada la salut per damunt de qualsevol altre interès? Torna el cangueli.


dimarts, 23 de juny de 2020

Viatgem i beguem

A la nova normalitat serem un poc més susceptibles, quasi sempre amb mascareta i mans ben netes, sospitant de cada tossida. A poc a poc, ja una mica més relaxats però prudents, sembla que arribarem a ser millors persones.

Açò en teoria, perquè a la pràctica es veu que ara a la nova societat dominen, encara més, els interessos particulars damunt els comuns, els negocis i doblers per sobre de la salut, i la festa i la bulla per damunt de tot.

Un món amb bars i restaurants oberts i escoles tancades, amb carrers plens de terrasses i d’impediments per a la mobilitat, tant de vianants com de vehicles. I on toca viatjar per força, obrint tots els destins sense els mínims controls sanitaris. Sense feina i malvivint de la caritat de l’Estat.

I per acabar-ho d’adobar, quan es suspén una festa, i no surten cavalls per evitar gernacions, es continuen produint aglomeracions, sense mascaretes ni distància de seguretat. Encara que es tracti de la festa més festa de totes les festes, i sota la protecció del sant precursor, el virus no entén de tradicions i sort tindrem si no provocam un rebrot entre unes coses i altres.

Total, que si la vida són quatre dies i ja n’hem passat tres, en vista que açò de la covid-19 pot esclatar en qualsevol moment i veient els interessos reals de la munió de governs que mantenim, viatgem i beguem, omplim bars i restaurants, oblidem les escoles i la feina i anem a totes les festes de poble suspeses.

Açò sí, a peu o en bicicleta perquè la circulació motoritzada cada dia està més complicada. Si ens hem de morir d’un mal virus, que sigui amb els pulmons nets de contaminació i ben en forma de tant de caminar.

dimecres, 10 de juny de 2020

No es moquin

Que el tabac és dolent ho saps des de sempre, però te va començar a preocupar més tard, quan vas veure que açò de morir-se la gent anava de debò.

Així i tot has fumat una quarantena d’anys i en fa un que ho has deixat, de moment... És fotut estones (encara te ve de vegades una sensació d’ansietat al pit com el primer dia), però no tant com pensaves que seria.

Abans de deixar-ho vas fer intents de reduir el consum o cercar una alternativa manco nociva. D’aquestes dues experiències, que no van tenir gaire èxit, pots treure algunes conclusions.

És difícil reduir el consum, i no t’ajuden gaire, cap especialista te recomana fumar manco, sembla que ha de ser o tot o res, ja que diuen que només un o pocs cigarrets diaris ja suposen un alt percentatge de risc de patir greus malalties. Però suposes que no és el mateix fumar tres cigarrets diaris que vint…

L’altra opció és passar-se al cigarret electrònic. No satisfà com el tradicional i vas alternant fins que tornes a fumar el de tota la vida. I a més alerten que també és nociu i que no ajuda a deixar l’hàbit. D’acord, però trobes que sempre serà millor que cremar paper i tabac i empassar-se més de 3.500 substàncies cancerígenes i tòxiques.

Entens que metges i altres especialistes en salut no es vulguin mullar recomanant una disminució de consum o passar-se a l’e-cigarret, sinó que ells t’han de dir que ho deixis, però si l’alternativa és un paquet i mig diari de ducados, sembla que haurien d’ajudar a passar-se a la metadona vaporosa dels fumadors. 


I és que hi havia un temps en què fumar era tan normal, popular i quasi natural, i l'anglès era un idioma tan desconegut, que un menorquí va anar a Londres i en veure a un local un cartell que prohibia fer-ho, es va passar tot el temps que va romandre en aquell espai amb unes candeles de mocs que li sortien del nas… 

dimarts, 18 de febrer de 2020

Virus i bacteris

Estem rodejats de microbis. Aquests petits organismes unicel·lulars es troben a l’aire, en el menjar, les plantes i els animals; a terra, a l’aigua i a dins del nostre cos. La majoria de microbis no són perjudicials i a més el nostro sistema immunitari ens protegeix d’aquests microorganismes. Però alguns muten i aconsegueixen travessar les defenses. Dos representants d’aquests organismes són els bacteris i els virus.

Els bacteris són petits, però es poden veure amb microscopi, causen moltes malalties com pneumònia, meningitis, lepra, tifus, còlera... Es combaten amb antibiòtics.

Els virus són molt més petits i només es poden observar amb microscopis electrònics, són éssers acel·lulars que necessiten desenvolupar-se dins de cèl·lules d’altres individus.

Provoquen des de les malalties més comunes en els humans, refredat, grip, varicel·la o herpes, i d’altres més greus com èbola, sida o el coronavirus covid-19, de trista actualitat. Causen epidèmies i no són bons de combatre, costa crear antivirals que inhibeixin la seva reproducció. Però el millor per prevenir les malalties que provoquen són les vacunes.


Què podem concloure de tot açò? Que el món està ple de perills i que no basta anar alerta, que mos hem de vacunar de tot allò que puguem, que no mos han d’agafar mai amb la guàrdia baixa. I hem de lluitar per no perdre la batalla davant organismes que ens volen controlar, envair, intoxicar i aprofitar-se de noltros per viure i prosperar.

dimarts, 4 de febrer de 2020

Menorca tropical

Tal dia com avui (ahir o despús-ahir, no ve d’un pam) de fa uns quants anys -vuit concretament-, el dia ens saludava amb una bona nevada a Menorca, l’illa es cobria de blanc i la temperatura mínima davallava dels 0 graus.

Enguany, el dia 3 la temperatura ha arribat a 22,8 graus -rècord un febrer des que es tenen registres-, ha fet un bon sol i el missatge més repetit per la gent pel carrer és que no fa hivern, que en aquests dies altres anys fa neu o pedra i que el temps ja no és de fiar. O que l’escalfament global és un fet, no se sap si positiu o catastròfic.


Matí del 4 de febrer de 2012 a Maó.  Foto Manel G. Olives
Si bé és cert que no és una situació gaire usual, tu -que no ets gaire propens a l’alarmisme- arribes a la conclusió que el temps és difícil de preveure, que cap any és igual i que la neu -molta o poca- i el fred encara poden arribar, cosa a més bastant probable. Si repassam hemeroteques, el titular ‘Neu a Menorca’ apareix als mitjans en els darrers anys des del 2 de desembre fins al 20 de març.

Què podem inferir de tot açò? Que el món està experimentant un escalfament que farà de Menorca una illa tropical amb hiverns suavíssims i estius hipercalorosos? No ho saps, esperem a finals de març per veure com ha estat aquest hivern. 


«Que plourà avui, l’avi?», preguntaves de petit. «Demà t’ho diré», contestava ell. 

Mentrestant, pel que sembla que arriba, esper que no haguem guardat la roba d’hivern, que el temps està ben loco, com deia s’àvia.

 

dimecres, 22 de gener de 2020

La calor a la vellesa

El secret per no agafar fred quan surts de la dutxa a l’hivern, amb el cos mullat i calent, és posar el calefactor de tal manera que el raig d’aire no te vengui directament, sinó que vagi cap a una altra banda. Així no t’arriba el corrent d’aire que, encara que sigui calent, produeix un efecte de refredament per evaporació damunt la pell humida…

D’aquesta manera vas dissertant a l’estança on fas feina sense reparar si et fan gaire cas la resta de treballadors allà presents.

I de sobte un d’ells, significativament més jove que tu, deixa anar: «És que mos feim vells, company...», i continua la seva tasca davant l’ordinador.

I tu penses sí, és veritat, quan som joves no tenim fred ni mos fa falta tanta calefacció al bany, ni enlloc, som més forts i resistents; però tornam vells i açò canvia.

Una estona més tard, però, reflexiones i penses que potser l’afirmació tenia un altre significat. Mos feim vells i anam predicant unes històries insuportables sobre temes que no interessen ningú, ens obstinam amb minúcies sense importància i tornam maniàtics i obsessius.

Recordes quan l’avi, ton pare o alguna altra persona que llavors te semblava major t’explicaven coses que consideraves un rotllo de vell que caduca... I ara tu fas el mateix?

No, segur que el company de feina es referia al fet que de majors tenim més fred i necessitam estar més atents a la calefacció per no refredar-nos.


dimecres, 8 de gener de 2020

Normalitat

Normalitat ve de normal, que ve de norma. Si cercam, trobam que es qualifica com a normal tot allò que es troba en el seu medi natural, el que es pren com a norma o regla social, és a dir, allò que és regular i ordinari per a tothom.

Normal també és un terme estadístic, que fa referència a la mitjana, al més freqüent.

Les tres accepcions es refereixen al que és no anormal, rar o socialment no acceptat, cosa que no vol dir necessàriament que sigui el més adequat, o bo, o convenient.

És normal com es fan les coses avui? O el normal era com es feien abans? 


A una certa edat sembla que consolidam el que per a noltros serà el que considerarem normal, el que hem vist a casa, allò que ens han inculcat els pares, el que s’estilava a la societat del moment... i a partir d’aquí, jutjam el que és normal i no, i per açò moltes vegades ens sembla millor el temps passat, quan érem joves, i remugam de tot el que és nou, sobretot si és bastant diferent.

Fins ara aquí ha estat normal que governi un partit en solitari, i hi ha qui considera anormal i monstruós que hi hagi governs de coalició. Però a democràcies més consolidades que la nostra es donen les dues situacions i no sembla que sigui la fi del món...

Benvinguts els canvis i novedats si són per bé i que el que no continuï igual sigui perquè va a millor. I que els drets personals i socials conquerits que han arribat a ser normals no es converteixin en excepcions. 

Doblers i felicitat

No sé si els doblers són el principal component de la felicitat, però està clar que no tenir-ne en aquesta societat causa bastant infelicita...