La vessa, que ens pot

La vessa és un fenomen que ens marca en aquesta illa, com la tramuntana, la humitat o la introversió. Potser és una manera d’estalviar energies a un indret amb pocs recursos naturals.

La mandra ens domina i no som capaços de fer allò que havíem projectat… acabar una carretera, invertir en millores als nostres negocis -turístics o no-, decidir d’una vegada què, on, a qui i quan es pot llogar, dur doblers propis a un dinar de feina...

Sempre pensam en grans iniciatives i canvis, però, ai!, la vessa no ens deixa consumar els objectius.

La síndrome del vessut la duim des de jovenets. Ens la passen les mares amb la llet i els pares amb el passotisme manifest de la seva conducta. De petit ja escoltes «bo!, si encara queda temps…», «ja ho miraré passat festes», «quiet!, poc a poc, ja ho farem», «avui no, ja ho veurem demà», «tranquil, no passa res, eh, no t’esvalotis»…

Però, per altra banda, segur que aquesta mandra ha evitat enfrontaments, baralles i ves a saber si fins i tot tragèdies.

I gràcies a la vessa no tenim tota la costa formigonada, la desídia ha fet que molts llocs només siguin insuportables certa temporada, i segurament fa que la gent no sigui tan obsessiva com podria ser i no doni curs als actes passionals que té en ment, perquè a tots la vessa mos fot.

I després d’aquest esgotador discurs, me’n vaig a jeure una estona...

La closca que et cobreix

Sempre has pensat que l’important és el que hi ha dins, l’essència. Que les apariències enganen i la bellesa més preuada és la interior.

La forma ens pot dur a anàlisis equivocades i tota cosa i persona té dret a ser valorada pel que és i no pel que sembla.

Però passam tant de temps en vestir-ho tot, en adornar-ho, que sembla que massa vegades perdem el sentit primordial i només ens dedicam al que és aparent i superficial.

Aquests complements que s’incorporen a la vida sempre t’han semblat prescindibles, farragosos i falsos, que distreuen del que és bàsic.

Però tu qui ets per opinar si quasi no has sortit de ca teva, poc temps, a pocs indrets i en mode turiste? Tu no pots tenir així un criteri vàlid.

I comences a pensar que tot allò que consideres que sobra deu tenir el seu valor, de vegades imprescindible, en certes circumstàncies i maneres de concebre la vida, i decideixes que miraràs d’entendre i de valorar, a part de l’essencial de les coses, la closca que ho cobreix.

I ara ja no saps si posar-te unes bambes daurades amb una americana estreta, si samarreta imperio amb uns texans aferrats, rapar-te el cap i dur una gorra o tenyir-te de ros, dur parka o caçadora vella, deixar-te barba o mostatxos, anorak The north face o Slam, perfum Eau sauvage, Antaeus, CK One o Light blue… I així passes hores i hores cercant l’embolcall que et defineixi.