Cap a la pau absoluta

Si una persona no existís, no passaria res. Ho notarien a ca seva, segurament alguns del seu poble, i tal vegada al seu país o potser fins i tot al món sencer si hagués estat prou rellevant en algun àmbit com l’economia, la política o la cultura. Però, en essència, per a l’espècie humana no canviaria res. Som milions i milions de persones a la Terra i no modificaria el rumb col·lectiu de l’espècie. 

I si la humanitat sencera no existís, tampoc no tindria gaire importància. De fet, seria una benedicció per al planeta: es lliuraria d’un virus que destrueix ecosistemes, extingeix espècies, esgota recursos i provoca un canvi climàtic accelerat.

I si la Terra mateixa no existís? Tampoc no passaria res. No és més que un petit punt en la perifèria d’una galàxia com tantes altres. L’univers seguiria igual. Hi ha bilions de galàxies, cadascuna amb milions d’estrelles i planetes.

I si l’univers deixés d’existir? Tampoc no passaria res. El no-res no pateix, no recorda, no desitja. És la tranquil·litat absoluta. Allò que va sorgir un dia, per pura casualitat, d’un gran pet, no té importància, ni objectiu, ni significat. Si no hi hagués res, simplement no passaria res.

I potser aquí hi ha l’essència de moltes religions i espiritualismes: aspirar a dissoldre’s en aquest no-res, en un estat sense dolor ni desig, en un oceà de pau. El nirvana.

I potser aquest és l’objectiu dels dirigents mundials que mos han duit on som ara mateix. Tal vegada cerquen amb una darrera guerra mundial la pau absoluta.

Justícia o pau

És difícil fer justícia i aconseguir alhora la pau, per molt que sigui un objectiu més que loable i el lema d'una associació catalana de renom.

Si dones un regal o un dolç a un fillet, pel seu aniversari o per altre motiu justificat, en presència d'altres germans o amics, aquests consideraran que també n'han de rebre, per molt que en ocasions anteriors ja els hagi tocat a ells el present i ara correspongui a l'altre que encara no n'havia rebut.

La resta de fillets també en volen i si no en reparteixes a tothom es queixaran, s’enfadaran, ploraran i cridaran que no és just.

L'adult que vol fer justícia només hauria de donar un regal a qui no en van tenir abans, però l’adult experimentat el que farà és donar-ne a tots perquè hi hagi pau, encara que això pot provocar novament un sentiment d'injustícia en alguna de les parts implicades.

Açò passa amb els nens i també moltes vegades amb adults. Com per exemple amb un tema tan delicat com la guerra civil i les víctimes de cada bàndol, homenatges i memòria històrica. No voldria ser jo qui hagués de decidir què fer sobre aquest assumpte tan espinós. Facis el que facis, algú ho trobarà injust. Tant si ara compenses les víctimes del bàndol perdedor que no van tenir honors en el seu moment, com si fas homenatges a ambdós... o si no fas res a ningú.

A vegades s'aconsegueix la pau a base d'injustícies. A vegades les decisions de la justícia fan impossible que hi hagi pau. Es veu que és complicat aconseguir a la vegada la justícia i la pau.