dimarts, 24 de juliol de 2018

Dies de platja (I)

Dues joves: «Ui, que freda que està s’aigo!». «Sí, però només as principi, després està estupenda. I quan surts estàs de bé…»

Una dona de fora i una d'aquí:
«Quina calor!». «Ai sí, no és sa calor, es sa humitat de s’illa, que s’aferra i mos ofega». «Ah, idò que bé que deveu estar a l’hivern, fresquets». «Bono, no, perquè és un fred humit, no com es fred sec de sa península, que te tapes i ja està, es fred d’aquí t’entra per tot, fins ets ossos».

Mares a fills: «Neda, que s’aigo de la mar ho cura tot, i s’aire que ve de la mar és saníssim, duu iode que és molt bo, ensuma, ensuma, mira quina olor d’alga…».

«No nedis encara, que fa poc que has dinat, dues hores mínim o t’agafarà un tall de digestió».

«No te quedis amb es traje de bany banyat, que te refredaràs. Eixuga’t es cap, que no és bona sa humitat pes cervell».

«S’aigo de la mar fa venir gana, i sa saladura és bona per sa pell i ets ossos, no te dutxis ara just arribis a sa caseta».

«Surt ja, que duus dues hores en remull, no veus com tremoles i tens es dits ben arrugats?». «No-o-o ma-a-a-ami, que e-e-e-estic mo-olt  be-e-e-é».


Un home gran a uns joves:
«Si teniu fongs, agafau closques d’escopinyes gravades i les ompliu as vespre de suc de llimona. Ensoldemà sa pasta que hagi format vos l’escampau per tota sa pell afectada i despareixeran».

«Si anau a pescar amb barca i hi ha un poc de mar no mengeu formatge, que llavor tindreu oi i arrojareu».


Aquesta és la primera part d'algunes de les frases, moltes habituals, típiques i repetides cada estiu i d’altres més sorprenents, que he sentit en els meus comptats dies a la platja. 
Cadascú que tregui les seves conclusions. 

O que les ignori i faci el que li sembli.



dimarts, 10 de juliol de 2018

La llengua i els analfabets

Si en temps de l’Imperi romà, posem per cas, a totes les ciutats, províncies i zones ocupades hagués existit una educació general bàsica -tothom a escola cada dia fins una certa edat, estudiant gramàtica, ortografia llatina i practicant l’estàndard d’aquella llengua-, possiblement encara rallaríem amb petites variants el llatí.

Però com que l’educació era -com ha passat sovint i encara avui en certa manera- per a les elits, el poble ras xerrava d’oïda i es menjava sons, canviava paraules i es deixava influenciar per altres parles que sentia o per la que havia estat la seva llengua mare. I sortien coses noves.

Molt més tard i com sempre, degut a guerres, invasions o tractats, arriben llengües a indrets conquerits. Però una altra vegada la majoria del poble que la parla queda al seu albir sense tenir formació i sense saber-ne res de normes i ortografies, només ralla i es fa entendre. No l’escriu perquè no sap com, o l’escriu com li sona. La xerra i la va transformant amb el temps.

I si es tracta d’un lloc petit i aïllat on després s’imposa un altre idioma oficial -que sí s’estudia, escriu i llegeix-, encara més va canviant cosetes de la llengua que ha duit o li han llegat els seus ancestres, lleva fonemes mals de pronunciar, simplifica les paraules, canvia l’accentuació, incorpora mots de la llengua dominant… i genera amb el temps una parla amb trets diferents.

Crea variants, dialectes, corrupcions de l’original, llengües noves? Haurien de ser els especialistes els que diguin en cada cas fins a quin punt s’ha arribat.

Però està clar que els analfabets en una llengua són els que, sense ser conscients, la fan evolucionar i mutar en noves variants. Per bé o per mal.




Good news, no news

Existeixen notícies bones i dolentes, absolutament positives o terriblement negatives, amb poc marge per a la tergiversació. Però n’hi ha mo...