La mare del jutge

Ja sabem —i és de sentit comú— que no totes les persones pendents de judici poden romandre a la presó. El principi de presumpció d’innocència i el respecte als drets fonamentals ho exigeixen. Però també és evident que no totes les situacions són iguals. No és el mateix algú enxampat amb una bossa de marihuana, o que ha robat quatre coses en un supermercat, o estafat uns doblers, que una persona que ha conduït sota els efectes de les drogues i ha deixat una filleta en estat greu a la UCI de Son Espases. Tampoc és comparable amb qui ha participat en una baralla amb ganivets, posant en perill la integritat física d’altres persones.

Costa molt d’entendre que aquestes persones —que representen, presumptament, un perill real i immediat per a la seguretat d’altres— puguin caminar pel carrer amb tota llibertat, amb el risc evident de reincidir. En casos així, com a mínim, s’hauria d’aplicar un arrest domiciliari estricte o una mesura de presó preventiva per protegir la societat i evitar que es repeteixin fets greus.

Dos casos recents apareguts en mitjans de la nostra terra ho il·lustren clarament:

«Libertad provisional para el conductor que huyó tras atropellar a una niña en Cala en Bosc» (i que, a més, va donar positiu en drogues).

«Libertad provisional al acusado de apuñalamiento en Es Mercadal».

Ens demanam com és possible que en aquestes circumstàncies les mesures cautelars siguin tan febles. Quina l’ha de fer colcú perquè l’enviïn a presó preventiva i no l’amollin als cinc minuts de sortir del jutjat? Hauria de matar la mare del jutge? I encara així, sincerament, no sabem què decidirien.

No creis que les lleis, o almanco la seva aplicació, s’haurien de revisar? O interpretar-les d’una manera més coherent amb la realitat i el seny? Perquè casos com aquests no només generen una alarma social comprensible, sinó també una profunda (encara més) desconfiança en la justícia que, com a societat, no ens mereixem ni hauríem d’acceptar resignadament. Potser els que decideixen aquestes coses necessiten menys anys a la facultat de Dret i més sentit comú.

 

Justícia o pau

És difícil fer justícia i aconseguir alhora la pau, per molt que sigui un objectiu més que loable i el lema d'una associació catalana de renom.

Si dones un regal o un dolç a un fillet, pel seu aniversari o per altre motiu justificat, en presència d'altres germans o amics, aquests consideraran que també n'han de rebre, per molt que en ocasions anteriors ja els hagi tocat a ells el present i ara correspongui a l'altre que encara no n'havia rebut.

La resta de fillets també en volen i si no en reparteixes a tothom es queixaran, s’enfadaran, ploraran i cridaran que no és just.

L'adult que vol fer justícia només hauria de donar un regal a qui no en van tenir abans, però l’adult experimentat el que farà és donar-ne a tots perquè hi hagi pau, encara que això pot provocar novament un sentiment d'injustícia en alguna de les parts implicades.

Açò passa amb els nens i també moltes vegades amb adults. Com per exemple amb un tema tan delicat com la guerra civil i les víctimes de cada bàndol, homenatges i memòria històrica. No voldria ser jo qui hagués de decidir què fer sobre aquest assumpte tan espinós. Facis el que facis, algú ho trobarà injust. Tant si ara compenses les víctimes del bàndol perdedor que no van tenir honors en el seu moment, com si fas homenatges a ambdós... o si no fas res a ningú.

A vegades s'aconsegueix la pau a base d'injustícies. A vegades les decisions de la justícia fan impossible que hi hagi pau. Es veu que és complicat aconseguir a la vegada la justícia i la pau.

 

Il·legal és il·legal

Les coses il·legals són les contràries a la llei establerta en el temps i espai on et trobes. Es tracta d'una qüestió jurídica que no ha de coincidir necessàriament amb la teva ètica o conviccions.

Matar, violar o robar, per exemple, trobes sense gaires dubtes que són actes que generen un dany a qui els rep i que han d'estar prohibits per perjudicials en totes les legislacions de les diverses èpoques i cultures.

Però també és il·legal fer-se un xaletàs i dir-li casa d'eines, passar de dur mascareta correctament en plena pandèmia, fer un dinarot amb quinze amigots estant en nivell 4 de prevenció, pescar o caçar quan no toca o allà on no es pot, tenir una caseta massa vora el mar, amagar guanys per no pagar impostos...

I anar sense permís a cercar-se la vida a un altre país, ajudar algú a morir dignament (fins ara) o ocupar una casa deshabitada per la cara...

Algunes de les accions esmentades les consideraràs justificables i trobaràs que és injust que siguin il·legals. Si et sembla que una prohibició no és justa, pots cometre deliberadament l'acte vedat i fer el possible perquè no t'enxampin, o muntar un grup de pressió, recollida de firmes o un partit polític que defensi la legalitat d'aquesta conducta.

Però mentrestant, si realitzes algun acte que va contra les lleis actuals, tant si ho fas perquè ets un miserable o perquè ets un altruista, estàs cometent una acció il·legal, perseguible i punible. I la justícia, no sempre justa, actuarà en conseqüència.