El menorquí es conserva emprant-lo

Hi ha qui diu que a Menorca mos han imposat el català de Catalunya. Que l’escola és la culpable que alguns joves diguin nen, ampolla, petó o vosaltres, en tost de les paraules que hem sentit sempre a ca nostra.

Però tal vegada el problema no és que hagin après català. Tal vegada és que no el rallen prou.

Perquè les llengües que es viuen s’empalten. Si vius entre gent que xerra menorquí, se t'aferren les paraules, les expressions i la pronúncia. Sense classes ni exàmens. Com passa amb tots els idiomes.

En canvi, qui només aprèn català a l’escola i després no el sent ni el fa servir gaire, és normal que es quedi amb l’estàndard. No perquè ningú li hagi prohibit es menorquí. Ni perquè tengui un mestre de Barcelona amagat davall el llit. Simplement perquè no l’ha tingut prou a prop.

L’escola ensenya llengües, no dialectes, encara que també pot explicar les particularitats de la varietat d’on es troba. Però no pot fer tota la feina. Una manera de rallar no es conserva dins un llibre de text, ni dins un decret. El menorquí es conserva xerrant-lo. A ca nostra. Amb els amics. A la feina. Pel carrer. I escrivint-lo si convé.

Cap decret, cap escola ni cap fundació el salvaran sense la nostra feina. Si volem que continuï viu, l’hem d’emprar.

I si no l’empram, tal vegada no hauríem de cercar sempre el culpable a fora. A vegades, les paraules no se les endú ningú, simplement deixam de dir-les.

Allò que sé dels vampirs

Els vampirs existeixen. Xuclen la teva energia i et deixen esgotat, sense que ni tan sols te n’adonis. Aquella amiga que sempre arriba tard, aquell conegut que t’atura per explicar-te històries eternes sense substància, o aquell familiar que et cerca només quan necessita colque cosa.

Hi ha el nosferatu que mai no arriba a hora. Et fa esperar faci fred o un bon sol, després que tu hagis deixat assumptes a mitges per ser-hi a temps. I quan arriba, no demana disculpes, sinó que ho justifica, «ja me coneixes, no tenc remei!».

Hi ha el vampir que t’atura en veure’t passar, tant se val si tens frissera, per explicar-te una anècdota que no t’aporta res o fer-te un interrogatori minuciós. Li falta el sentit de la brevetat, i tu, atrapat, somrius mentre busques una escapatòria.

Hi ha el dràcula que sempre vol de tu colque cosa, però dissenya uns plans poc definits, amb canvis constants fins a l’última hora. I ets tu qui s’ha d’adaptar a la seva falta de planificació.

I també hi ha criatures que només parlen de problemes i mai de solucions, vampirs emocionals que absorbeixen la teva energia amb la seva negativitat.

Els vampirs sempre existiran. Tu has de decidir si et xuclen l’energia i et roben el temps, o si els esquives amb elegància... o sense.

 

Massa crítica

Aquí mos queixam molt, res mos sembla bé i sempre envejam coses de l’illa major o la península. Comparam i ploram. No renegam del que mos distingeix en positiu, no volem renunciar a cap avantatge de viure a un paratge tan privilegiat, però també volem tot el dels altres. Ho volem tot… tal vegada feim poca feina i massa crítica.

Per cert, massa crítica és allò que mos falta i que causa la majoria de les mancances. En sociologia, és ‘una quantitat mínima de persones necessàries perquè un fenomen concret tingui lloc’. O també ‘el nombre crític de personal necessari per afectar la política i fer un canvi com un cos influent’.

És el mínim perquè una manifestació sigui notícia, per tenir prou serveis, bons i barats, oferta cultural, equips esportius a categories superiors, instal·lacions, prou hospitals i professionals sanitaris, policies i bombers... per tenir prou representants polítics perquè se mos tengui en compte, perquè se mantenguin negocis tot l’any, per ser competitius i perquè puguem gaudir d’ofertes a preus ajustats, transports públics nombrosos i barats...

I si fóssim molts més? Ja estaria aclarit? Aquest estiu ha crescut un poquet la població flotant (res comparat amb altres zones de la mateixa superfície) i ja hem sentit xerrar d’aglomeració, massificació, sobreocupació, col·lapse, invasió... Per tenir tot allò que veim a altres llocs, envejam i exigim -de vegades amb poca reflexió prèvia i arguments puerils (jo també, jo també en vull)-, fa falta arribar a la massa crítica.

I ara, ja podeu criticar, ja...

 

Intermediaris

Els intermediaris serveixen per posar en contacte l’oferta i la demanda. A vegades paga la pena i a vegades surt més cara la salsa que el peix. Del valor final se’n solen endur una bona part, però en molts casos sense la seva intervenció no es podrien haver produït algunes operacions beneficioses per a tots els participants.

Els productes, mercaderies, negocis o contractes circulen i arriben a bon port a través d’un mitjà que comunica diferents llocs, empreses o persones, i que s’enduu, com és normal, la seva comissió en diners o espècies. El mateix que succeeix amb els productes de consum -que s’encareixen cada vegada que intervé un intermediari-, també ocorre amb l’energia, més cara i minvada com per més mans passa..

En el cas de l’electricitat, una part es perd per la resistència del cable que la transporta. I en el cas dels vehicles elèctrics, els avantatges no estan gaire clars, sobretot si no hi ha acumulacions de trànsit a nuclis urbans amb una contaminació alarmant, perquè mentre l’energia no s’obtengui de forma neta i renovable, tant se val si el fum surt d’una central que funciona amb fuel o del motor de cada vehicle, i així no fan falta els escassos i (sembla que) deficients punts de recàrrega, a la vegada que s’optimitza el rendiment de cada litre de combustible -en no haver intermediaris-, contaminant el mateix.

Així com als anys setanta creien que als 2000 aniríem tots en cotxos voladors, la revolució dels vehicles elèctrics tal vegada serà més lenta del que mos semblava fa una dècada.

 

Ni pensar-hi

Pensar abans de fer o dir qualque cosa sol ser de bastant utilitat, evita molts errors, de paraula i d’obra, i molts penediments posteriors. I és que després d’una reflexió, tot es fa amb més eficàcia.

Pensar abans de fer automàticament el que et diuen, raonar abans de viure com t’han dit i rumiar-t’ho abans d’actuar com te demana el cos i l’instint sembla bona idea. També qüestionar-se les formes de veure el món i triar, no necessàriament com ho fan altres o s’ha fet sempre.

Però un excés de teoria no ha d’impedir la praxis, perdre temps en raonaments no ha d’evitar sentir experiències. Paga la pena fer cas de vegades al que surt del ‘cor’, dels sentits i sentiments, i no escoltar sempre el cervell, tan prudent i reflexiu, tan propens a donar voltes a les coses mentre la vida va passant i els cabells van caient.

El terme mig diuen que sol ser l’encertat. Si fas sense pensar, pots ofendre qui t’envolta, fer mals negocis, haver de tornar enrere o desitjar fer-ho sense poder. La vida pot ser un desastre sense reflexió. I si penses massa, no faries res. No compraries un cotxe o una casa, no tindries fills, potser ni mascotes, no viatjaries... i en aquests moments de pandèmia, els dubtes que surten en múltiples aspectes són infinits.

Escoltar les recomanacions de qui és especialista en el tema i després prendre una decisió pròpia deu ser la millor forma d’actuar en cada assumpte…

Però no me feu cas, he escrit tot açò sense pensar-m’ho ni un minut.

Menorquí mal rallat

De petit, el menorquí, la teva llengua materna, era l’únic ‘idioma’ que es sentia a casa, i el que empraves amb quasi tothom que t’envoltava. I si no, a l’escola, per la tele o segons amb quines persones, la relació era en castellà.

Però un bon dia vas ser conscient que hi havia gent que xerrava o escrivia en una cosa que li deien català. Després d’un temps d’analitzar aquella parla i de profundes meditacions, vas concloure que era una mescla de menorquí i castellà. En tost de ‘es cotxo’ deien ‘el cotxe’, per dir ‘es moix’ deien ‘el gat’, en lloc de dir ‘jo cant’ deien ‘jo canto’… i clar, sense haver vist res semblant a l’escola, per a tu el català era un menorquí mal rallat, ple de castellanades.

Encara que no vas tenir oportunitat d’aprendre la teva llengua a EGB ni a BUP, per iniciativa pròpia primer i als estudis superiors després, vas anar coneixent un poc el que és l’estàndard d’un idioma, les variants dialectals i quan utilitzar cada nivell, col·loquial, culte, tècnic... que són els diferents registres usats per parlar o escriure, segons cada context de la comunicació.

I ara consideres que jutjar les coses sense haver-les estudiat és com a mínim un acte arriscat.

I així com no empraries l’estàndard o literari per parlar amb un amic o enviar un wasap al teu germà, tampoc no escriuries un article o pronunciaries una conferència d’un cert nivell en una variant dialectal o col·loquial.

Suposes que és el que succeeix en qualsevol lloc i llengua… però aquí som diferents.