Elogi del xafarderum

Aquí, com per tot, sempre hi ha hagut qui se mor per saber què fa el veí, si na Maria ha tornat amb en Joan, si en Pere ja no té feina o si la filla d’en Biel s’ha fet un tatuatge nou. Alguns ho menyspreuen o ho veuen com una pèrdua de temps. 

Però anam a veure. Per què ha de ser més admirable saber quin motor du una moto japonesa o quants caixers senyor hi ha hagut que saber si la botiguera del cap de cantó ha deixat el marit? Per què una dada tècnica, històrica, futbolística o rockera val més que una humana? Hi ha coses que simplement mos agraden, mos fan sentir part del món. I el xafarderum és un lligam amb allò que mos envolta, una manera de viure intensament la realitat.

No és enveja ni mala llet (o no sempre), sinó una curiositat natural. El cap, la ment, s’omple del que tenim a mà, d’allò que mos agrada o mos fa servei. De fet, mirar què fan els altres és, també, una forma d’entendre’ns a noltros mateixos. 

A no ser que siguis un místic dels que practiquen la meditació i cerquen tenir el cap buit per arribar a la felicitat, la majoria de mortals omplim el nostre temps i el nostre cap amb petites històries que mos fan sentir més connectats amb el món que mos envolta. I aquest món no consisteix només en dades científiques, tecnològiques o sobre grans esdeveniments: també està format de vides, d’emocions i de relacions humanes. 

Perquè al cap i a la fi, xafardejar és estimar el nostre entorn. És no viure d’esquena als altres. És, fins i tot, una forma domèstica i senzilla -i molt nostra- de fer sociologia.

La mare del jutge

Ja sabem —i és de sentit comú— que no totes les persones pendents de judici poden romandre a la presó. El principi de presumpció d’innocència i el respecte als drets fonamentals ho exigeixen. Però també és evident que no totes les situacions són iguals. No és el mateix algú enxampat amb una bossa de marihuana, o que ha robat quatre coses en un supermercat, o estafat uns doblers, que una persona que ha conduït sota els efectes de les drogues i ha deixat una filleta en estat greu a la UCI de Son Espases. Tampoc és comparable amb qui ha participat en una baralla amb ganivets, posant en perill la integritat física d’altres persones.

Costa molt d’entendre que aquestes persones —que representen, presumptament, un perill real i immediat per a la seguretat d’altres— puguin caminar pel carrer amb tota llibertat, amb el risc evident de reincidir. En casos així, com a mínim, s’hauria d’aplicar un arrest domiciliari estricte o una mesura de presó preventiva per protegir la societat i evitar que es repeteixin fets greus.

Dos casos recents apareguts en mitjans de la nostra terra ho il·lustren clarament:

«Libertad provisional para el conductor que huyó tras atropellar a una niña en Cala en Bosc» (i que, a més, va donar positiu en drogues).

«Libertad provisional al acusado de apuñalamiento en Es Mercadal».

Ens demanam com és possible que en aquestes circumstàncies les mesures cautelars siguin tan febles. Quina l’ha de fer colcú perquè l’enviïn a presó preventiva i no l’amollin als cinc minuts de sortir del jutjat? Hauria de matar la mare del jutge? I encara així, sincerament, no sabem què decidirien.

No creis que les lleis, o almanco la seva aplicació, s’haurien de revisar? O interpretar-les d’una manera més coherent amb la realitat i el seny? Perquè casos com aquests no només generen una alarma social comprensible, sinó també una profunda (encara més) desconfiança en la justícia que, com a societat, no ens mereixem ni hauríem d’acceptar resignadament. Potser els que decideixen aquestes coses necessiten menys anys a la facultat de Dret i més sentit comú.