dimarts, 30 de març de 2021

Menorca fashion horse path, moda i camí de cavalls

La relació entre moda i cavalls no només la podem trobar en esdeveniments com les curses a Ascot i més modestament al Hats & Horses menorquí, sinó que també ha arribat al nostro nostrat Camí de Cavalls.

Darrerament realitzes petites incursions per aquesta via que volta l’illa, trams curts i senzills, i has vist de tot -manco cavalls, per cert-: gent a peu, en bicicleta, corrents, amb cans, en família, fins i tot un caminant amb una guiterra i una cussa coixa... i poques mascaretes.

Però una cosa bastant freqüent, diries que de cada vegada més, és la tendència a vestir-se minuciosament d'acord amb la disciplina que -més a la lleugera o més seriosament- s’està practicant, de manera que veus gent pel camí amb un equipament digne del circuit de l'Annapurna o de l'escalada del Kilimanjaro, o qui per fer una volteta en bici va vestit de cap a peus com en Contador.

A tu no te sembla malament aquesta moda. T’agrada que l’equipació acompanyi, forma part de la litúrgia. Tota la parafernàlia que envolta una activitat, la vestimenta, els estris i aparells de cada disciplina, fan que et sentis més professional i que et dediquis a la pràctica de la teva afició amb més entusiasme.

Sembla també que el propi Camí de Cavalls està més de moda que mai, aquest hivern suau i ara la primavera han propiciat que sobretot dies festius i de vacances s’ompli de caminants diversos, la majoria ben disfressats per a l’ocasió. 

Poca broma, que açò de la moda no és cosa nova ni passatgera i té tothom embolicat, vulgui o no vulgui.

No?

Idò qui estigui lliure d'influències de la moda, que llenci la primera sabatilla Salomon Speedcross 5...

 

dimecres, 17 de març de 2021

Vells indòmits

Ens hem domesticat com a espècie i ens han domat com a individus per ser bones peces de la societat. Passam la infantesa i joventut ensinistrant-nos per comportar-nos com a ésser domats. Després a l'etapa adulta transitam servils tal com esperen que ho fem els que controlen, i així la majoria solem ser bones persones a la llar, a la feina i per tot.

Amb el temps, però, n'hi ha que els deixa d'importar l'opinió dels demés, comencen a passar de tot, ja no tenen sentit del ridícul, els importa un rave el que diran els altres i van més a la seva.

Sembla que n'hi ha que amb l'edat perden la domesticació i tornen a l'estat salvatge. I veus gent gran vestint o actuant de forma estrafolària, o sense arreglar, o negant-se a efectuar rutines que havien fet tota la vida.

Per una banda podem pensar que és perquè ja caduquen, que comença a fallar colque neurona, però tal vegada hi hagi un retorn als orígens, a la llibertat de la criatura sense domar.

Aquest anar a la seva i perdre part de la doma a la que els han sotmès tota la vida els pot fer més egoistes. O més idealistes. Els pot agafar per protestar, exposar les idees pròpies, potser sortir a una manifestació amb més de 60 anys, cosa que no haurien fet als 40 ni borratxos.

Però també els pot donar per dedicar-se més a ells i passar dels altres. Abans invertien en ajudes, estaven subscrits a diverses ONGs, però a partir d'ara l'ésser en perill d'extincio són ells, física i econòmicament, i són la seva pròpia oenegé.

Dels canvis físics que es van experimentant en complir anys, ja en xerrarem en una altra ocasió, o tal vegada millor no.

 

 

No ho feim millor perquè no volem

Els preus no pugen tot sols, no es tracta d'un fenomen natural com que arribi un anticicló. L'augment del cost dels articles de prim...