dimarts, 28 de novembre de 2017

Amb la bici

Anar amb bicicleta és un plaer, sentir el vent i les olors a la cara, fer exercici, sense renou, no contaminant i gaudint del paisatge a un ritme tranquil, interactuant sense estridències amb el medi, decidint on  vols anar... És una activitat que es pot fer tot sol, amb amics, participant tota la família.

Anar amb la bici també implica un risc, i una responsabilitat, s’ha d’anar pel carril-bici si n’hi ha, dur casc, roba adequada i llums a la nit, indicar amb prou intensitat els girs que pretens fer i respectar escrupolosament les normes.

A la carretera sobretot, suposa estar en inferioritat de condicions, ser el més feble i, per molt que tenguis raó moltes vegades, seràs el més castigat en cas d’un accident.

Per tant, encara que creguis que tens tot el dret a circular, ets tu qui ha de ser prudent, preveure moviments dels omnipresents automòbils i dels omnipotents camions, anticipar-te a possibles perills, encara que no els provoquis tu.

I segur que també hi ha qui et crida i insulta «tu, ciclista, babau, al carril-bici, lleva d'enmig, que aquí fas nosa!».

En altres aspectes de la vida també t’agrada i trobes que et convé anar per sistema amb la cara descoberta, exposat als elements, transitar senzillament sense gaires proteccions perquè és com se sent i gaudeix millor tot. Però allà on no estàs resguardat és on hi ha més risc, quan circules nu d’artificis i cuirasses i et mostres tal com ets és quan te la jugues.

Però et sents tan bé quan notes el vent a la cara -encara que sigui fred i et faci mal-, lliure i sense afegits, només tu enfront al món, a la teva bolla... que et sembla que compensa els possibles perills que pugui implicar aquest comportament arriscat d'anar pel món com si anessis amb bici.



dimecres, 15 de novembre de 2017

Puigdemont i el dinosaure

No fa gaire, la gent rallava de Gürtel, del transport aeri, de velella i xylella, d’economia, si puja o no la bijuteria, de sabates, de turistes a Macarella que no hi caben, de futbol, de gihadisme, del temps, de si hi haurà o no esclata-sangs, d’Urdangarin i Diego Torres, Bárcenas, de la carretera general, rotondes i carrils centrals, des Migjorn i el seu batle resistent a l’erosió, d’accidents, incendis i robatoris, de premis i fòrums, de l’atur, de la pròxima temporada turística, de Menorca talaiòtica, dels IGA, d’advocats estafadors, dels nostres herois locals en múltiples disciplines esportives, que es veu que són de lo milloret…

També hi havia qui parlava de dret a decidir i d’independència dels països catalans, però amb una il·lusió i irresponsabilitat envejable, con d’un somni, amb tranquil·litat.

Però va arribar un il·lumitat amb el seu procés i se va acabar tot açò. Als bars, la feina, reunions amb amics, el discurs és monotemàtic. Puigdemont i el procés -no tant el de Catalunya sinó el seu- acapara tota discussió i comentaris.

Acabarà algun dia aquest malson, aquest no viure, i hi haurà una era després de Puigdemont? Ho esperes, ho necessites.


No seràs tu qui el jutgi. Com es sol dir, la història ja s’encarregarà de posar cadascú al seu lloc. Tu l’únic que vols és que en despertar, el dinosaure no continuï allà.


dimecres, 1 de novembre de 2017

Dies bons, dies dolents

Hi ha dies que passen llampants on xales i voldries que no acabassin mai, dies que gaudeixes del començament a la fi, on tot t’acompanya i acull.

Hi ha dies que sembla que no transcorren de feixucs que són, que els passes arrossegant el teu jo entre tristors i problemes que t’aclaparen, que no acaben mentre tu te vas desintegrant poc a poc.

Hi ha moments en què voldries ser mort i enterrat, que res no t’importa i trobes que continuar així no paga la pena.

Hi ha estones en què voldries que la vida no s’acabés mai, per gaudir dels moments extraordinaris que et dóna l’existència.

Hi ha de tot en el rodar pel món d’un ésser humà. Plaers, divertiments, moments en què et sents ple de força i felicitat, i que no vols abandonar, i hi ha també cops molt forts que et feren, tristors i misèries que t’enfonsen.

Motius per riure, per plorar, per cridar i per fer disbarats, i també per passar de tot i no fer res.

I així estem tots, suportant els moments amargs i gaudint dels dolços, i fent equilibris perquè la balança no es decanti massa vegades cap al costat més obscur.

Perquè volem que al final ens mati la mort i no la vida.


Ets un romàntic

En alguns aspectes de la teva vida t’importa més la forma que el fons. Predomina l’estètica i allò que un producte pot suggerir a tu i als a...