dimarts, 22 d’agost del 2023

Sí que mos representa


M'agradi o no, vulgui o no vulgui, me senti més o manco identificat i a gust en la comunitat on habit i que figura al DNI i passaport, les autoritats d’aquest país, nació o estat me representen, i m’ofèn i avergonyeix si colcuna actua de manera poc adient faltant al respecte i demostrant poca educació en públic, sobretot quan aquests ambaixadors nostros són observats en un acte d’abast internacional transmès a tot el món. Allà, al senyor o senyora en qui hem delegat tots noltros li exigesc que es comporti i sigui un digne model del que som, o aspiram a ser.

No me serveix, davant l’actitud poc adequada d’un personatge que assumeix un càrrec públic, polític, artístic o esportiu, dir allò de «a jo no me representa»... Desgraciadament, per cafre, cretí o neandertal que sigui el seu comportament, sí que mos representa i mostra la nostra forma de ser davant la resta del món.

Pens que quan un individu exerceix una funció oficial, afegeix una nova pell damunt la seva personal, i tot ha de canviar, començant per com se l’anomena públicament; ja no hauria de ser en Txiqui, na Susi o en Dolfo, per ser el senyor José María, la senyora Susana... i si fa falta il·lustríssima o excel·lentíssim se li posa, perquè ha passat de persona particular a ser un símbol que representa una comunitat.

De vegades es compleix allò que esperes dels teus representants i de vegades et deceben... I ara per acabar-ho d’adobar, a la final d’un mundial arriba un d’aquests mandataris i esdevé el paradigma de tot allò que no ha de fer un representant d’una comunitat important com és el cas del futbol espanyol.

Es veu que aquest senyor ja apuntava maneres quant a la forma paleolítica de comportar-se des que va arribar al càrrec de president de la federació nacional. I ara, tocant-se l’entrecuix en públic i besant en la boca una jugadora, s’ha llicenciat en inconveniència i poc sebre estar.

Que se’n vagi, que mos representa a tots, mos avergonyeix i no mos el mereixem.

 

dimarts, 1 d’agost del 2023

La por que mos acompanya

Les pors mos acompanyen en el transcurs de la vida. En algun moment -o en molts-, mos trobam acovardats i no gosam fer colque cosa per temor a les seves conseqüències. Hi ha qui és poruc per naturalesa i tot l’espanta i tem sempre pel que pot succeir, un altre és molt agosarat, li fot pes dret i li sembla que no li pot passar mai res. N'hi ha de prudents, insensats, covards o massa valents. La qüestió seria trobar l’equilibri i preocupar-se només per allò que s’ho mereix.

I quina seria la manera de saber el que mos hauria d’aporuguir, pel que hauríem de passar pena i anar alerta? No tenim altre sistema, si no volem recórrer a mètodes sobrenaturals, que l’estadística. Els percentatges són l’única informació fidel per saber si compensa tenir por. Pot estar justificat el temor a tenir un accident de cotxo, naufragar, que te caigui damunt un piano de coa, ser atropellat, tenir una malaltia greu, que t’atraquin pel carrer, que t’assassinin…? Mirau les estadístiques i decidiu.

Hi ha coses que espanten a molts i en canvi suposen un risc baixíssim: que te fulmini un llamp (una possibilitat entre tres milions) o un accident aeri (0,006 morts per cada mil milions de quilòmetres recorreguts).

Però els temors tenen poc de racionals i mos supera la superstició, el patir per patir, el pessimisme innat. Quantes coses que faríem... però tenim por.

 

Un gran polític

Diuen que era un bon polític, que transmetia una sensació de tranquil·litat, de serenitat. La seva mirada indicava sempre que tot duia un bo...