M'agradi o no, vulgui o no vulgui, me senti més o manco identificat i a gust en la comunitat on habit i que figura al DNI i passaport, les autoritats d’aquest país, nació o estat me representen, i m’ofèn i avergonyeix si colcuna actua de manera poc adient faltant al respecte i demostrant poca educació en públic, sobretot quan aquests ambaixadors nostros són observats en un acte d’abast internacional transmès a tot el món. Allà, al senyor o senyora en qui hem delegat tots noltros li exigesc que es comporti i sigui un digne model del que som, o aspiram a ser.
No me serveix, davant l’actitud poc adequada d’un personatge que assumeix un càrrec públic, polític, artístic o esportiu, dir allò de «a jo no me representa»... Desgraciadament, per cafre, cretí o neandertal que sigui el seu comportament, sí que mos representa i mostra la nostra forma de ser davant la resta del món.
Pens que quan un individu exerceix una funció oficial, afegeix una nova pell damunt la seva personal, i tot ha de canviar, començant per com se l’anomena públicament; ja no hauria de ser en Txiqui, na Susi o en Dolfo, per ser el senyor José María, la senyora Susana... i si fa falta il·lustríssima o excel·lentíssim se li posa, perquè ha passat de persona particular a ser un símbol que representa una comunitat.
De vegades es compleix allò que esperes dels teus representants i de vegades et deceben... I ara per acabar-ho d’adobar, a la final d’un mundial arriba un d’aquests mandataris i esdevé el paradigma de tot allò que no ha de fer un representant d’una comunitat important com és el cas del futbol espanyol.
Es veu que aquest senyor ja apuntava maneres quant a la forma paleolítica de comportar-se des que va arribar al càrrec de president de la federació nacional. I ara, tocant-se l’entrecuix en públic i besant en la boca una jugadora, s’ha llicenciat en inconveniència i poc sebre estar.
Que se’n vagi, que mos representa a tots, mos avergonyeix i no mos el mereixem.
