La calor a la vellesa

El secret per no agafar fred quan surts de la dutxa a l’hivern, amb el cos mullat i calent, és posar el calefactor de tal manera que el raig d’aire no te vengui directament, sinó que vagi cap a una altra banda. Així no t’arriba el corrent d’aire que, encara que sigui calent, produeix un efecte de refredament per evaporació damunt la pell humida…

D’aquesta manera vas dissertant a l’estança on fas feina sense reparar si et fan gaire cas la resta de treballadors allà presents.

I de sobte un d’ells, significativament més jove que tu, deixa anar: «És que mos feim vells, company...», i continua la seva tasca davant l’ordinador.

I tu penses sí, és veritat, quan som joves no tenim fred ni mos fa falta tanta calefacció al bany, ni enlloc, som més forts i resistents; però tornam vells i açò canvia.

Una estona més tard, però, reflexiones i penses que potser l’afirmació tenia un altre significat. Mos feim vells i anam predicant unes històries insuportables sobre temes que no interessen ningú, ens obstinam amb minúcies sense importància i tornam maniàtics i obsessius.

Recordes quan l’avi, ton pare o alguna altra persona que llavors te semblava major t’explicaven coses que consideraves un rotllo de vell que caduca... I ara tu fas el mateix?

No, segur que el company de feina es referia al fet que de majors tenim més fred i necessitam estar més atents a la calefacció per no refredar-nos.

Normalitat

Normalitat ve de normal, que ve de norma. Si cercam, trobam que es qualifica com a normal tot allò que es troba en el seu medi natural, el que es pren com a norma o regla social, és a dir, allò que és regular i ordinari per a tothom.

Normal també és un terme estadístic, que fa referència a la mitjana, al més freqüent.

Les tres accepcions es refereixen al que és no anormal, rar o socialment no acceptat, cosa que no vol dir necessàriament que sigui el més adequat, o bo, o convenient.

És normal com es fan les coses avui? O el normal era com es feien abans? 

A una certa edat sembla que consolidam el que per a noltros serà el que considerarem normal, el que hem vist a casa, allò que ens han inculcat els pares, el que s’estilava a la societat del moment... i a partir d’aquí, jutjam el que és normal i no, i per açò moltes vegades ens sembla millor el temps passat, quan érem joves, i remugam de tot el que és nou, sobretot si és bastant diferent.

Fins ara aquí ha estat normal que governi un partit en solitari, i hi ha qui considera anormal i monstruós que hi hagi governs de coalició. Però a democràcies més consolidades que la nostra es donen les dues situacions i no sembla que sigui la fi del món...

Benvinguts els canvis i novedats si són per bé i que el que no continuï igual sigui perquè va a millor. I que els drets personals i socials conquerits que han arribat a ser normals no es converteixin en excepcions.