Viatge tràgic

Viatjar és una de les activitats que més aspectes positius t’ha aportat, que més t’ha enriquit i més satisfaccions t’ha procurat. T’aporta coneixements, il·lusió per viure i t’amplia horitzons. És una de les accions, com la lectura o el cinema, que donen una dimensió extra a la teva vida, normalment emmarcada en un hàbitat laboral, familiar i social no especialment ampli. 

Aquest acte que creus necessari, imprescindible, ara, en temps de pandèmia, és per una banda urgent i per una altra arriscat… Què has de fer, sortir ja per fi de l’aïllament i viatjar, ja que consideres més grans els beneficis que els riscos? O esperar encara més, fins que la major part de viatgers i habitants dels destins estiguin vacunats i el perill hagi minvat significativament?

Una de les coses que canviaries a la teva vida és precisament no haver viatjat prou, sobretot de jove, mancança que voldries ara compensar, però potser no és el moment més adient, a pesar dels bons turístics, que sembla que mos regalen, però que en realitat pagam tots per tal que viatgin i es beneficiïn uns quants. Tampoc veus gaire clar aquesta carta blanca al turisme britànic quan proliferen a ca seva noves variants de coronavirus i altres països propers ja els hi han restringit l’entrada. 

I els creuers, seran la desitjada font d’ingressos per a l’economia local o una nova font de contagis?, com ha passat amb el primer que hem vist des del començament de la pandèmia per aquestes terres, a l'illa veïna, que només s’ha atracat per desembarcar cinc tripulants positius de coronavirus. Imagines si s’escampa entre els més de 1.400 membres de la tripulació que duu, tots allà tancats en un espai reduït...

En fi, que rodar pel món sempre ha estat una aventura -recordau les peripècies de l'amo en Xec-, però ara amb més motiu pot esdevenir un viatge tràgic.

 

Viatgem i beguem

A la nova normalitat serem un poc més susceptibles, quasi sempre amb mascareta i mans ben netes, sospitant de cada tossida. A poc a poc, ja una mica més relaxats però prudents, sembla que arribarem a ser millors persones.

Açò en teoria, perquè a la pràctica es veu que ara a la nova societat dominen, encara més, els interessos particulars damunt els comuns, els negocis i doblers per sobre de la salut, i la festa i la bulla per damunt de tot.

Un món amb bars i restaurants oberts i escoles tancades, amb carrers plens de terrasses i d’impediments per a la mobilitat, tant de vianants com de vehicles. I on toca viatjar per força, obrint tots els destins sense els mínims controls sanitaris. Sense feina i malvivint de la caritat de l’Estat.

I per acabar-ho d’adobar, quan es suspén una festa, i no surten cavalls per evitar gernacions, es continuen produint aglomeracions, sense mascaretes ni distància de seguretat. Encara que es tracti de la festa més festa de totes les festes, i sota la protecció del sant precursor, el virus no entén de tradicions i sort tindrem si no provocam un rebrot entre unes coses i altres.

Total, que si la vida són quatre dies i ja n’hem passat tres, en vista que açò de la covid-19 pot esclatar en qualsevol moment i veient els interessos reals de la munió de governs que mantenim, viatgem i beguem, omplim bars i restaurants, oblidem les escoles i la feina i anem a totes les festes de poble suspeses.

Açò sí, a peu o en bicicleta perquè la circulació motoritzada cada dia està més complicada. Si ens hem de morir d’un mal virus, que sigui amb els pulmons nets de contaminació i ben en forma de tant de caminar.