dimarts, 25 de juny de 2019

El darrer Sant Joan

De la darrera vegada que vaig anar a Ciutadella per Sant Joan en deu fer més de vint-i-cinc, d'anys. Vivia llavors a Barcelona i per diverses circumstàncies -primer en ser a estudiant universitari i després en fer de mestre a una escola d’EGB-, feia bastants d’anys que no tenia l’oportunitat de ser a Menorca en aquelles dates.

La vegada que vaig poder escapar-m'hi uns dies, el meu pare me va deixar el seu cotxe (jo no en tenia llavors, a Barcelona no me feia falta) i a mitjan capvespre de dia 23 ja era a la ciutat de ponent, on havia quedat el dia anterior amb uns amics.

A partir d'aquí resumesc allò que record talment un dietari:

A uns quants quilòmetres de Ciutadella ja hi ha una bona cua de cotxes. Aparcar és impossible, després de voltar una hora, deix el cotxe als afores, al polígon, i camín una altra hora fins el centre.

Els amics, que se suposava que serien a una zona determinada, no apareixen. Me cans d’esperar i faig una volta. Calor. Molta gent. Xafogor. Me trepitgen i empenyen. Torn allà on havíem quedat. No hi són. Trob uns 'coneguts' i me duen a fer gins amb llimonada. Acab ben marejat.

Me trepitja tothom. M’empenyen i caic. Quan m’aixec ja no trob els coneguts. Rod per tot, es Born, ses Voltes. Calor, xafofor, una gernació... Me sembla que també hi havia cavalls. Una hora després decidesc anar-me’n.

Agaf un carrer secundari per no trobar tanta gent i me perd. Surt a una zona que no conec, enfora d'on volia anar (
ara sé que vaig anar a parar per Santa Rita). 


Se fa fosc i no veig el cotxe, el pare me matarà. Després d'una hora voltant i preguntant, trob el cotxe i partesc cap a casa.

Amb el cor a mil, pas per sa Naveta des Tudons, però la guàrdia civil no m’atura. La carretera es fa eterna i quan sembla que ja arrib, trob la policia a prop de Maó per un accident, m’aturen una bona estona, me miren a jo i a dins del vehicle, però no passa res i me deixen anar.

Arrib a Maó i quan ja estic més relaxat i tranquil, veig uns amics que van cap a un cotxe. Un me diu «bo, què fas aquí avorrit?, vine a Ciutadella de festa!».



dimecres, 12 de juny de 2019

Només és rock'n'roll

De vegades vas a un concert de rock i et porta a un món alternatiu, de rebel·lia, romàntic, antisistema, un món ideal imaginat sobretot per joves amb temps, llibertat i poca consciència del futur que els espera. Un món al qual tu ja fa anys que no hi pertanys.

També hi ha personatges admirables que continuen ja de grans amb aquest esperit adolescent, rockers senils amb un temperament jove, peter pans de seixanta i molts anys lluitant per la revolució…

I tu, ja adult d’edat i d’esperit, quan sents manifestacions d’aquest món inconformista i ingenu, t’agafa una nostàlgia que de vegades et remou les entranyes i t’incita a dur endavant allò que proposa. Retorna aquella espurna de quan tu eres jove i també tenies ideals.

Però dura poc, responsable com ets o t’han fet, només vius aquestes experiències com a públic, com a divertiment. Quan s’acaba l’actuació tornes a casa, la família, la feina, els deures domèstics i la rutina. De vegades, després de sentir algun tema de rock que sempre t’ha emocionat, un trosset de tu -controlat i ensinstrat, cap perill- et transmet una mínima i inofensiva picor a l’ànima (una espècie de minisíndrome d’abstinència que no havies sentit des de feia molts anys) que et fa pensar… i jo ho fes?, si fos capaç de fer-ho, després de tants anys de pensar-ho?

Bajanades. Demà matí, a la feina, després aclarir papers i passar pel banc, i dijous al notari. I a pensar en la familia, la hipoteca, l’existència perfecta dels adults madurs que ho tenen tot perfectament controlat i viuen com sempre s’ha fet, de tota la vida… Total, només és rock’n’roll…

Festival de mascaretes

Les mascaretes s’han fet imprescindibles i sembla que la cosa va per llarg. Sorprèn la varietat de models que desfilen pels carrers, de tot ...