Ja mos deim cosa...

Tornant al tema de la diferència entre el que es diu i el que realment es fa o es pensa fer, hi ha una escena que es repeteix amb gran freqüència. Et trobes qualcú pel carrer, xerrau un parell de minuts, «com estàs, què fas, a veure si mos veim més» i, quan ja toca despedir-se, apareix la frase obligatòria: «ja mos deim cosa, ja quedarem». Tothom somriu, tothom assenteix, i cadascú se’n va amb la sensació d’haver complit i quedat per un altre dia. 

 

Però la veritat és que no és cap pla ni res que s’assembli a una cita futura. És només una frase de cortesia per acabar bé la conversa, una espècie de protocol social mínim per semblar interessats sense haver d’arribar a estar-ho massa.

El més curiós és que funciona perfectament. Passa el temps —dies, mesos o anys— i, quan vos tornau a trobar, el guió és exactament el mateix. Mateixes paraules, mateix somriure. «Ja quedarem. Ja mos deim cosa». I evidentment, no es concreta res. Però tampoc passa res perquè quedi tot en l’aire.

Al final, aquestes frases es diuen per comoditat. Serveixen per no complicar la vida, per deixar-ho tot pendent de manera elegant i per mantenir la il·lusió que la relació té continuïtat, encara que sigui en mode indefinit. 

 

I aquesta és la intenció: «Ja mos deim cosa», una manera molt educada de dir «bé, segurament no mos veurem més fins que mos tornem a trobar per casualitat i acabem dient exactament el mateix».

 

La mort moderna

Cada vegada feim més enfora la mort de la vida quotidiana. No l’hem eliminada, però l’hem amagada de la vista, com una cosa incòmoda que hem de gestionar discretament.

No fa tantes dècades, la mort formava part de la casa i de la vida familiar. Molta gent passava els darrers dies, setmanes o mesos, a casa, envoltada dels seus. No era fàcil ni agradable, però era real i compartit. Els al·lots també ho veien i aprenien, sense haver-ho d’explicar gaire, que la vida té un final i que acomiadar-se forma part de les relacions amb les persones estimades.

Avui, en canvi, quan algú està molt malament entra ràpidament en un circuit d’hospitals, màquines i protocols. Tot es fa amb la millor voluntat, d’evitar dolor i patiment, però també amb una certa necessitat d’allunyar la mort de la vida quotidiana. Amb freqüència passa enfora de casa, lluny dels amics, de la família i quasi sempre apartat dels fillets.

El resultat és una societat que xerra molt de salut i benestar, però que cada vegada està manco acostumada a conviure amb la mort. I així desapareix la possibilitat d’integrar-la i entendre-la amb naturalitat.

Perquè la mort no és només un fet físic i mèdic; també és un moment humà que diu molt de la nostra manera de viure i de relacionar-nos.

 

Si has de menester res…

Hi ha una frase que sona amable i afectuosa: «Si necessites res, ja ho saps». L’escoltes en moltes ocasions quan passes un mal moment. I l’has pronunciat tu també amb freqüència. Però, sincerament, moltes vegades és una frase buida, una manera de complir sense implicar-se gaire.

Quan algú està malament de ver, no té forces ni per pensar què ha de menester ni per demanar-ho. El «ja ho saps» trasllada la responsabilitat a qui ja va carregat. I això cansa. Sobretot quan ve de gent que teòricament l’hauria de conèixer prou bé per fer qualque passa més.

En canvi, de vegades sorprèn qualcú menys proper amb propostes concretes: «Vols que quedem per xerrar?», «me deixau els fillets i descansau un poc?», «quin dia vols que vengui a fer-te companyia?», «vine a casa i queda a dinar i a allò que vulguis».

I penses «mira, això sí que és ajuda, no un eslògan benintencionat». Perquè concretar vol dir molestar-se, organitzar-se i, horror!, implicar-se un poc. Però també és l’única manera de fer sentir a qualcú que no està tot sol amb el seu desastre. No és tan complicat, encara que ho pugui semblar des del sofà.

Així que, si estàs en un mal moment i vos deixen anar el clàssic «ja ho saps...», sempre pots respondre amb un «sí, sí, gràcies» ben educat… mentre cerques ajuda per una altra banda, que segurament serà més efectiva. 

_____________________

NOTA DE L'AUTOR. Aquest escrit tracta sobre una qüestió en general i no és fruit de cap experiència personal en concret. Tampoc està dirigit a cap persona en particular. No m'agradaria que ningú, i manco encara gent que aprecii i que valor per sempre ser-hi i estar disposats a fer el que faci falta, es donessin per al·ludits per aquest article, que només pretén ser una reflexió com tots els altres sobre diferents aspectes de la vida i el comportament humà, basats en un poc de les experiències viscudes i molt de la teoria i l'elucubració. Gràcies.

Entre mòbils i turisme

A les Balears les notes dels estudiants sembla que són baixes. I a Menorca, encara més. La Primària va malament. L’ESO també. I a la selectivitat… bé, a la selectivitat els alumnes fan el que poden. Quan els deixen TikTok i Instagram, és clar.

Els mòbils manen. Les pantalles governen. El cervell de la majoria viu quasi permanentment allà dins. Estudiar? Només quan s’acaba la bateria. I encara.

A classe, la concentració dura menys que un vídeo de quinze segons. Els llibres semblen relíquies. Les llibretes, peces de museu. El professor ralla, però ells fan més cas a qualsevol algoritme. Difícil guanyar.

I després hi ha el futur. O el que en queda. Perquè, si més de la meitat acabarà al sector serveis, per què matar-se estudiant? La universitat és una opció secundària, un camí que duu massa vegades a l’exili laboral.

La realitat és una altra: temporada alta, temporada baixa i, entremig, un exèrcit d’adolescents que ja saben que el seu destí probable és servir taules i somriures. Amb sort, un sou acceptable i propines.

Així que el panorama és clar. Cap il·lusió. Pocs al·licients. Molt turisme. Molt mòbil. Notes baixes i expectatives modestes. Que ningú no s’estressi. Ni per aprendre. Ni per créixer. Ni per somiar. Ni, per descomptat, per treure bones notes.

 

Israel, el ‘Far East’

Els Estats Units tenen molts estats. Quaranta-vuit junts al continent. Un a dalt a l’esquerra: Alaska. Un altre, a la punyeta del Pacífic: Hawaii. I un bastant més enfora, al llunyà est: Israel.

No forma part de la Unió, però es comporta en molts aspectes com si ho fos.

Els colons europeus van arribar a terres americanes habitades per nadius. S’hi van establir. Per les bones o per la força, van anar expandint-se i apropiant-se de territoris que abans eren dels indígenes.

Van tancar els indis en reserves. Quan va fer falta, van eliminar tribus senceres. Un procés molt semblant a un genocidi.

Per açò als Estats Units, aquesta manera d’actuar que caracteritza des de fa ja un temps Israel no els sorprèn. És la que han seguit ells des del primer dia que els colons van posar els peus al continent americà. No van ser els únics. Espanyols, portuguesos i altres europeus també ho van fer. Però al nord, l’extermini va ser més exhaustiu i més efectiu.

Allà va ser més fàcil que no ara a Palestina. Els indis només tenien arcs i fletxes contra les armes de foc dels invasors. Avui, els resistents palestins —o terroristes, segons qui en parli— disposen d’armes modernes i estratègies ben planificades.

Aquests indis del Llunyà Est ho posen més difícil. I els dirigents israelians només veuen una sortida: la «solució final», és a dir, l’extermini de tota oposició als seus plans.

Per açò molts occidentals no entenen per què l’ONU els renya o per què part de l’opinió pública s’hi oposa. Si és, al capdavall, el que han fet sempre els europeus a les seves colònies. I molts encara ho fan, potser no tan obertament, però amb el mateix objectiu.

El gran Israel: el 51è estat dels EUA. El Far East.

La teva pitjor versió

La millor versió teva no te la donarà un suplement vitamínic, ni assistir a les conferències d’un coach de superació personal, ni llegir llibres d’autoajuda. Tampoc estar tot el dia pendent de la tecnologia, que t’omple d’informació, la majoria inútil i supèrflua. Et corregeix, fa i pensa per tu. Fins i tot et diu què has de fer.

Aquestes crosses semblen ajudar-nos a moure’ns millor pel món, però en realitat ens debiliten. Sense tants artificis, eines electròniques i pantalles, seríem millors persones.

Es tracta de rendir més o de ser millors? Quina és la nostra millor versió? La que produeix més o la que coneix i entén l’entorn?

Sense mòbils, sense pantalles, possiblement seríem millors. Ho comprovarem amb la pròxima generació. I la culpa serà nostra. Seríem persones menys informades però més formades, amb menys recursos però més humans.

Fa un caramull de segles hi havia un romà que deia que només necessitava un jardí i una biblioteca per ser feliç. Què et fa falta a tu?

Si la nostra millor versió necessita estar sempre connectats a màquines i pantalles, fer feines amb intel·ligències que decideixen per nosaltres, prendre vitamines per rendir més que els altres, ansiolítics per dormir i estimulants per produir, anar al gimnàs per compensar el sedentarisme… potser no seria tan dolent mostrar una versió pitjor. L’honesta. La sincera. La real.

Tu encara hi ets a temps? I els teus fills? I els teus nets?

Tot per culpa dels il·legals

Últimament, el lloguer turístic il·legal ha estat molt present als mitjans, en moltes ocasions acusat de responsable de la massificació, de l’encariment de l’habitatge i fins i tot de la pèrdua de veïnat als centres urbans. Però, què vol dir exactament que sigui «il·legal»? Pot ser per manca de llicència, per no declarar els ingressos, per incomplir requisits tècnics o per situar-se en zones on no està permès. De fet, fins i tot un permís caducat pot convertir un lloguer en irregular. 

Aquesta situació no és tan diferent d’altres pràctiques del sector: hotels que no declaren totes les habitacions, propietaris amb llicència que amaguen ingressos o negocis que operen al marge de la normativa. En aquest sentit, la frontera entre legal i il·legal sol ser més difusa del que sembla. 

I, encara que el lloguer turístic influeix sens dubte en el mercat immobiliari, no és l’únic culpable. Les polítiques urbanístiques, el monocultiu turístic i la manca d’habitatge assequible també pesen. 

I el fet de ser il·legal no implica necessàriament menys qualitat: en molts casos, l’allotjament és pràcticament idèntic a un de legal, i la diferència només és de compliment de la normativa i d’obligacions fiscals.

En definitiva, els problemes urbans actuals tenen múltiples causes i són més complexos del que es vol fer veure. El lloguer turístic, ja sigui legal o il·legal, és una part del problema, però encalçar els propietaris d’una caseta per llogar-la dos mesos sense permís no crec que ens solucioni gaire cosa.