dijous, 20 de gener de 2022

Ni pensar-hi

Pensar abans de fer o dir qualque cosa sol ser de bastant utilitat, evita molts errors, de paraula i d’obra, i molts penediments posteriors. I és que després d’una reflexió, tot es fa amb més eficàcia.

Pensar abans de fer automàticament el que et diuen, raonar abans de viure com t’han dit i rumiar-t’ho abans d’actuar com te demana el cos i l’instint sembla bona idea. També qüestionar-se les formes de veure el món i triar, no necessàriament com ho fan altres o s’ha fet sempre.

Però un excés de teoria no ha d’impedir la praxis, perdre temps en raonaments no ha d’evitar sentir experiències. Paga la pena fer cas de vegades al que surt del ‘cor’, dels sentits i sentiments, i no escoltar sempre el cervell, tan prudent i reflexiu, tan propens a donar voltes a les coses mentre la vida va passant i els cabells van caient.

El terme mig diuen que sol ser l’encertat. Si fas sense pensar, pots ofendre qui t’envolta, fer mals negocis, haver de tornar enrere o desitjar fer-ho sense poder. La vida pot ser un desastre sense reflexió. I si penses massa, no faries res. No compraries un cotxe o una casa, no tindries fills, potser ni mascotes, no viatjaries... i en aquests moments de pandèmia, els dubtes que surten en múltiples aspectes són infinits.

Escoltar les recomanacions de qui és especialista en el tema i després prendre una decisió pròpia deu ser la millor forma d’actuar en cada assumpte…

Però no me feu cas, he escrit tot açò sense pensar-m’ho ni un minut.


dilluns, 10 de gener de 2022

Natura, però no massa

La natura ens atrau, ens agrada tenir contacte amb els regnes vegetal, animal i mineral que ens envolten, però fins un cert punt.

En un entorn de pedra, formigó, vidre, asfalt, metall... volem natura en forma de plantes, però dins una pastereta, jardinera o test. Tolerar la seva existència, però que no ens aclapari ni demani gaire atenció.

I si és animal, a una gabia o amb una corretja, que tengui clar qui comanda i que no suposi massa feina ni preocupació.

On la natura es manifesta amb esplendor, massa vegades ens estressam davant les manifestacions del vessant salvatge de tot allò que és viu. S’ha de tallar l’herba. Açò està molt descuidat. Tot està ple de mosques i escarabats…

A la ciutat deixam espais sense asfalt  perquè es pugui desenvolupar la vegetació, però sempre controlada, cuidada i prèviament dissenyada.

Després de tenir contacte amb l’hàbitat que ens envolta, correm a llevar la taca verda d’herba dels calçons o la terra de les sabates, ja que qualsevol senyal de la relació amb l’entorn la consideram brutícia.

Tal vegada sigui bo per a la salut, física i mental, aquest control i contenció del món silvestre, però sembla que cada vegada necessitam més vacunes, medicaments i psiquiàtrics.

 

dimecres, 22 de desembre de 2021

Menorquí mal rallat

De petit, el menorquí, la teva llengua materna, era l’únic ‘idioma’ que es sentia a casa, i el que empraves amb quasi tothom que t’envoltava. I si no, a l’escola, per la tele o segons amb quines persones, la relació era en castellà.

Però un bon dia vas ser conscient que hi havia gent que xerrava o escrivia en una cosa que li deien català. Després d’un temps d’analitzar aquella parla i de profundes meditacions, vas concloure que era una mescla de menorquí i castellà. En tost de ‘es cotxo’ deien ‘el cotxe’, per dir ‘es moix’ deien ‘el gat’, en lloc de dir ‘jo cant’ deien ‘jo canto’… i clar, sense haver vist res semblant a l’escola, per a tu el català era un menorquí mal rallat, ple de castellanades.

Encara que no vas tenir oportunitat d’aprendre la teva llengua a EGB ni a BUP, per iniciativa pròpia primer i als estudis superiors després, vas anar coneixent un poc el que és l’estàndard d’un idioma, les variants dialectals i quan utilitzar cada nivell, col·loquial, culte, tècnic... que són els diferents registres usats per parlar o escriure, segons cada context de la comunicació.

I ara consideres que jutjar les coses sense haver-les estudiat és com a mínim un acte arriscat.

I així com no empraries l’estàndard o literari per parlar amb un amic o enviar un wasap al teu germà, tampoc no escriuries un article o pronunciaries una conferència d’un cert nivell en una variant dialectal o col·loquial.

Suposes que és el que succeeix en qualsevol lloc i llengua… però aquí som diferents.


dimarts, 7 de desembre de 2021

Escèptic, estoic i un pèl cínic

Per tal d’afegir informació, et van demanar que posassis alguna descripció junt al teu nom als escrits que publicassis. Vas posar ‘eclèctic’, pel teu gust en agafar elements diferents classes i sense un estil homogeni, i més endavant vas afegir ‘pragmàtic’ perquè valores principalment les conseqüències pràctiques de les coses més que la teoria o les idees.

Pero mentre llegeixes i aprens coses noves veus que també podries ser qualificat d’altres maneres.

Negues que la veritat sigui objectiva i creus que tot depèn de qui ho experimenta. Dubtes d’allò que està comunament acceptat i tot ho trobes qüestionable. Per tant, ets escèptic.

Penses que no ens afecten els fets sinó la interpretació que els donam, i que hem de centrar el nostre esforç i la nostra atenció en allò que depèn de noltros i no preocupar-se d’allò que no podem controlar i que hem d’estar preparats per al pitjor. Per tant, ets estoic.

I com que en moltes situacions sols rebutjar els convencionalismes socials i la moral comunament admesa, ets un poc cínic.

Al final, trobes que açò de les etiquetes és un tema complicat, que no són mai exactes ni abarquen la complexitat de les coses, i que les nostres diferents maneres de veure la realitat no són noves i que fa segles i de vegades mil·lennis que roden pel món.

 

dimarts, 23 de novembre de 2021

Franco i el centre (de gravetat permanent)

Quan un no sap de què xerrar, xerra del temps, i darrerament sembla que el clima és més extrem, passam de l’estiu a l’hivern i quasi no fa primavera ni tardor. I els estius s’allarguen molt, especialment l’any passat, en què vas nedar fins i tot en novembre. A veure què passa amb aquest hivern.

Igual que amb el clima, l’actual és època de postures extremes en molts aspectes, com la covid, amb partidaris acèrrims de restriccions i afusellar si fa falta els no vacunats, i els defensor fins a la mort (potser a l'UCI) de les llibertats individuals. I quant al franquisme, per exemple, les posicions a les bandes són cada vegada més irreconciliables i sembla que inexplicablement el temps agreuja encara majorment l’enfrontament entre les parts.

I parlant de franquisme, Franco Battiato, mort ara fa mig any, cercava un centre de gravetat permanent en una de les seves primeres cançons que el van fer famós. Che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente. Tu no vas saber mai prou de què es tractava, però per si de cas també el buscaves... i no saps tampoc si l'has arribat a trobar.

Per aquest home sí que et proclames franquista i admets haver cridat per única vegada a la teva vida Franco Franco Franco!, al carrer, davant la Catedral de Barcelona a unes festes de la Mercè de ja fa massa anys. 

Et van captivar des del primer moment les seves lletres i melodies, encara que no t’acabessin de fer els arranjaments musicals, especialment en una primera etapa dominada per un tecno pop que tal vegada no estava a l’alçada de la poesia del missatge. El seu aspecte de professor de mates d’institut tampoc no el feia gaire atractiu com a estrella del... rock?

Quan un no sap de què rallar, tal vegada seria millor callar… o fer un escrit intrascendent sobre el Franco que buscava un centre i que, agradi més o manco, no va deixar dos bàndols eternament antagònics.

 

dimecres, 27 d’octubre de 2021

Són uns lladres

Diuen que malament si una persona sempre treu a la conversa l’assumpte dels doblers als deu minuts de rallar sobre qualsevol tema, per poc que vengui al cas. 

Malament -expliquen- sobretot per a ella mateixa, perquè sol voler dir que és una persona obsessionada pel tema econòmic i probablement la seva vida sigui un passar pena pel que gasta i per tot allò que voldria arreplegar, i que no serà feliç per molta pela que guanyi.

Una de les seves característiques és pronunciar amb freqüència la frase “són uns lladres”, ja sigui per referir-se a una companyia de telefonia, a un taller mecànic, al restaurant de la plaça o a la botigueta del cap de cantó... i no parlem ja darrerament de la companyia elèctrica o d'un clàssic atemporal com és el tema dels polítics. 

Està clar que en més d’una ocasió té tota la raó, la picaresca abunda sobretot en temps difícils com els actuals, però la mateixa persona que es queixa a l’hora de pagar sol reproduir el mateix patró garrepa quan és ella la que ha de cobrar.

De dèries n’hi ha moltes i variades i tots en tenim alguna, amb arguments més o manco lògics o clarament paranoics.

Segons la magnitud de la nostra fixació, pot fer perillar la nostra estabilitat mental i física o no passar d’una curiosa mania inofensiva. Per tant, hauríem de saber quan prendre mesures perquè una obsessió no mos amargui l’existència ni faci que l’amarguem noltros a altres.

 


 

dimecres, 4 d’agost de 2021

Si ho haguessis sabut...

Tu no ets dels que creuen que la vida i els actes de cadascú ja estan escrits i determinats per endavant, però sí que penses que tothom actua a cada moment de la manera com ho ha de fer i que no té alternativa.

En cada situació de la teva existència, amb les circumstàncies que es donaven, físicament i mental, a l’entorn i amb cadascuna de les variants que han configurat aquest instant precís, no has tingut més remei que haver obrat com ho has fet. Per bé o per mal, però aquest és un altre tema.

«Si haguessis canviat de feina. Si no haguessis deixat tal cosa. Si haguessis començat abans amb tal activitat. Si no haguessis perdut tant temps en allò. Si haguessis deixat més prest allò altre...». Clar que el present de qualsevol seria diferent si el seu passat no fos com va ser. Però si es tornés al moment anterior amb idèntiques condicions, la manera de procedir seria la mateixa.

Per açò trobes que no serveix de res mortificar-se per errors passats, «si ho hagués sabut...». Només podem tenir-los presents i fer-ho millor en el futur.

Per a tot arriba l’hora i tot ho fas o deixes de fer quan estàs preparat. No ho pots avançar ni ho pots canviar. No ho pots preveure ni val penedir-se. Cent vegades tornessis a viure una situació, cent vegades faries el mateix.

 

Ni pensar-hi

Pensar abans de fer o dir qualque cosa sol ser de bastant utilitat, evita molts errors, de paraula i d’obra, i molts penediments posteriors....