dimecres, 9 de gener de 2019

El preu de les coses (I)

A tots ens agrada comprar barat, i fins i tot si pot ser quasi de franc. Però totes les coses tenen un preu. Quin? Depèn de molts factors. A vegades pagues la qualitat o la quantitat de feina que suposa, altres cops l’exclusivitat, la rapidesa, de vegades el prestigi que atorga, i també hi ha ocasions en què et sembla que et prenen el pèl i que allò que et demanen per un producte supera amb molt el seu valor.

Si un dia et despertes amb l’ocurrència d’anar ensoldemà a Madrid a comprar aquells caramels de violeta en aquella botiga tan xula i de pas menjar un bocata de calamars a la plaça Mayor i… mira, ja que hi som, comprar un dècim de loteria a Doña Manolita, allà al carrer del Carmen, resulta que queden molt poques places a vols mal combinats i moltíssim cars. I t’emprenyes perquè ets menorquí resident i no entens com és que te compliquen tant que puguis realitzar aquest desig imprevist.

Penses que no hi ha dret, perquè un peninsular té al seu abast un munt de mitjans de transport per anar on vulgui, amb moltes freqüències i un preu acceptable! Trobes que et discriminen.

Tal vegada tens raó, però és que hi ha oferta si hi ha demanda, i com més demanda, més oferta i competència. En avions, i qualsevol altre servei o producte… és la llei del mercat

A la nostra illa moltes coses són més cares que a d’altres bandes, però se suposa que hi ha avantatges que compensen el fet de viure aquí...


dimarts, 27 de novembre de 2018

El mínim esforç

La cussa que comparteix casa amb tu és petita i té les potes curtes. Quan la treus al carrer, normalment davalla l’escala poc a poc, escaló a escaló, com si li costés. Quan puja després del passeig, encara ho fa amb més parsimònia.

Però de vegades, perquè té gana o plou, perquè considera que ja n’ha tingut prou, o perquè està cansada o fa massa calor, puja els esgraons de dos en dos i sense cap símptoma de fatiga.

La cussa que et té a casa, quan vol estar amb tu al sofà o damunt el llit, et demana amb rebufos o lleugers lladrucs que l’alcis, que l’ajudis a pujar. És petita i de potes curtes i, clar, sembla que li costi.

Ara, quan té algun interès especial en ser-hi, perquè tu menges o tens qualque cosa amb què li agrada jugar, fot un bot i puja sense problema.

I la conclusió que treus de tot açò és, primera: que la llei del mínim esforç predomina per damunt de totes les coses, i, segona: que si l’objectiu paga la pena es treuen forces d’allà on faci falta per aconseguir-lo.


I al món dels humans passa el mateix? Clar que sí. Tothom és capaç d’esforçar-se, gastar temps, energia, doblers, el que sigui, en allò que l’interessa.

La qüestió seria veure si allò en què se sol esforçar la gent serveix per millorar l’estat en el qual estan les coses.

Sembla que no, en vista de com va el món. I si no va pitjor és per pura casualitat.



dimecres, 14 de novembre de 2018

Ets un romàntic

En alguns aspectes de la teva vida t’importa més la forma que el fons. Predomina l’estètica i allò que un producte pot suggerir a tu i als altres, més enllà de les seves característiques pràctiques.

De vegades tries pel fet de ser original, o poses els sentiments per damunt la raó quan es tracta d’articles que t’afecten personalment.

Prefereixes tenir un cotxo que sigui d’un model o marca mítica que mirar de trobar-ne un segurament bastant més funcional i eficient per meitat de preu.

T’estimes més tenir un mòbil o ordinador de segona mà de determinat segell, que no peces noves, més barates i adequades, però que llevat de complir la seva funció perfectament, no et suggereixen res més.

Vas amb una càmera de fotos antiga o amb aparença vintage, més cara i manco pràctica que moltes altres, però que trobes guapa i amb estil. Les fotos que faci... no t’importa gaire la qualitat que tenguin, més o menys com totes.

Valores la llegenda que envolta un producte i per açò tries molts articles pel seu nom, pel seu títol.

Llegeixes llibres en què no passa res, però on ho expliquen tot molt bé amb una prosa acurada, amb elegància. Tries la roba pel que et suggereixen les seves marques: luxe, aventura... sense tenir gaire idea de la seva qualitat, mires pel·lícules pel seu estil visual més que per la trama...


És possible que més d'un, veient tot açò, et tracti de pijo o capritxós, però no, tu el que ets és un romàntic.



dimarts, 30 d’octubre de 2018

Quin final!

No t'ha passat que després de seguir durant mesos o fins i tot anys una sèrie a la tele amb una quantitat inacabable de capítols, resulti que la teva fidelitat es vegi compensada amb un final espantós, decepcionant i gens a l’altura de les expectatives que t’havies creat a partir de l’inici i desenvolupament de la història?

Es veu que és bastant bo de fer crear un magnífic començament per a les sèries, pel·lícules i novel·les, interessant, engrescador, però ja és més complicat que mantenguin un recorregut satisfactori, i sobretot és difícil que acabin amb un bon final.

És el mateix que passa quant a projectes personals, és fàcil programar coses a fer, imaginar aventures a la teva vida, però hi ha que seguir-les i acabar-les bé, que és el que costa. Solem arrencar molt bé, la cosa després es torça i s'ha d'mprovisar, i ja cansats i frisant per arribar al final, ens solem conformar amb un acabament fet de qualsevol manera.

Veus com els polítics solen posar molta intensitat en els seus discursos, frases contundents i idees esperançadores als seus programes electorals. Anuncien amb contundència l’inici d’accions per resoldre problemes, però l’important és com acaben aquestes bones intencions, la major part de vegades en molt manco de l’esperat.

Així com al cinema o a les obres literàries, quan has gastat temps, energies i doblers, vols que la seva fi et satisfaci, al món de la no ficció també és un bon final el que hauria d’arrodonir tota obra començada.


Però quanta gent ja d'una edat avançada -i no tant- no has sentit remugar entre dents: "Quin final, amb el que havíem estat... Quin final!"


dimarts, 16 d’octubre de 2018

El virus prospera

No tens gaire bon concepte de la humanitat, sempre l'has considerat un virus, un mal per al planeta, un ésser que exigeix adaptar el medi a les seves necessitats en tost d’adaptar-se ell a l’entorn. Un organisme que transforma i explota tots els recursos que troba sense remordiments, provocant si fa falta extincions d’espècies animals i vegetals, devastant pel seu interès la terra on habita.

Però a pesar de tot, has de reconèixer que la part de la humanitat al món occidental on tu vius, que és la que coneixes -i la que de ver t'interessa especialment, siguis sincer-, ha prosperat bastant darrerament.

Et sorprèn la gent que es queixa de la medicina actual, amb tantes pastilletes, i reivindica els remeis naturals. O qui remuga de la mala alimentació que patim amb tants conservants, productes ultraprocessats, transgènics i altres manipulacions… i resulta que mai en la història no havíem estat tan sans, tan ben alimentats i amb una esperança de vida tan llarga.

El mateix podríem dir dels avanços en els darrers segles, posem per cas, en drets humans, situació de la dona, en feina, en educació, economia...

El virus progressa i ho fa adequadament, però ja sabem que la prosperitat d’un virus cessa quan debilita i acaba matant l’hoste que l’allotja.



dimarts, 18 de setembre de 2018

Memòria

La memòria és una bona cosa perquè sense ella no recordaries on és, per exemple, el pedal de fre del cotxe, o podries confondre el nom de la teva dona amb el de la veïna, o no saber si la cunyada és de Ciudadanos o de Més, o el sogre del Barça o del Madrid, amb les conseqüències catastròfiques que totes aquestes desconeixences poden provocar.

I serveix per no posar tanta aigua a la pròxima paella ni tant de bitxo com la darrera vegada als caragols amb cranca.

També és útil per no fer el ridícul malparlant dels joves d’avui en dia "que beuen i es droguen molt i són la pesta", i que després surti alguna història teva d’en primer fent igual o pitjor que els que critiques.

Evita que passis el dia remugant de tan malament com està tot ara, perquè et recorda com estaven les coses quan eres un fillet.

La memòria et fa reviure moments dolços i situacions doloroses, que t’han marcat per bé o per mal, i bona part del teu tarannà -si ets optimista o pessimista, alegre o tristot- dependrà de si t’influeixen més les bones o les males experiències que conserves.

La teva vida present, el teu jo, no serien res sense els records, i per això és tan trist perdre la memòria individual -com passa amb algunes malalties terribles i per ara sense cura- i col·lectiva, perquè un poble sa i madur que vol superar certes etapes i prosperar ha de tenir ben fresca la seva memòria.



dimarts, 4 de setembre de 2018

Good news, no news

Existeixen notícies bones i dolentes, absolutament positives o terriblement negatives, amb poc marge per a la tergiversació. Però n’hi ha moltes en què la conclusió i reacció del lector dependrà principalment de la manera com se li presenti.

Un mitjà que diu que la meitat d’un sector tindrà menys augment de negoci que l’any passat, podria igualment dir que l’altra meitat tindrà igual o més guanys.

Un diari que presenta una enquesta dient que un de cada tres entrevistats creu que tal assumpte a partir d’ara anirà pitjor podria redactar que dos de cada tres creuen que anirà igual o millor.

No suposa el mateix que es publiqui de títol d’una notícia que molts pacients esperen un temps excessiu per ser operats i de subtítol que la llista d’espera per a especialistes es redueix, que invertir els termes.

I és curiós que quan no hi ha altre remei que treure una informació en principi positiva, s’hi afegeixi habitualmente un però… amb alguna dada nefasta que contraresti d’arrel l’alegria generada inicialment, no sigui que els lectors ens esvalotem massa.

Per tant, la dita no news, good news ha canviat en tot el contrari, les bones notícies no interessen, no són vàlides per competir en el món periodístic actual.

No saps si és una estratègia global per tenir el poble compungit i atemorit, o només per augmentar la tensió informativa, però és el que hi ha, s’ha de generar expectació per part dels usuaris, s’ha d’aconseguir el màxim de vendes d’exemplars de paper, moltes visites als digitals i rècords d'audiència a teles i ràdios.

Tots els mitjans de comunicació ho fan. És la tendència actual i potser no existeix una alternativa.

On hem arribat? Aquest és ja el límit o encara es pot anar més enllà? Veurem més aberracions periodístiques? El temps ho dirà…




El preu de les coses (I)

A tots ens agrada comprar barat, i fins i tot si pot ser quasi de franc. Però totes les coses tenen un preu. Quin? Depèn de molts factors. A...