dimarts, 4 de setembre de 2018

Good news, no news

Existeixen notícies bones i dolentes, absolutament positives o terriblement negatives, amb poc marge per a la tergiversació. Però n’hi ha moltes en què la conclusió i reacció del lector dependrà principalment de la manera com se li presenti.

Un mitjà pot dir que la meitat d’un sector tindrà menys augment de negoci que l’any passat, o dir que l’altra meitat tindrà igual o més guanys.

Un diari pot presentar una enquesta dient que un de cada tres entrevistats creu que tal assumpte a partir d’ara anirà pitjor o dir que dos de cada tres creuen que anirà igual o millor.

No suposa el mateix que es publiqui de títol d’una notícia que molts pacients esperen un temps excessiu per ser operats i de subtítol que la llista d’espera per a especialistes es redueix, que invertir els termes.

I és curiós que quan no hi ha altre remei que treure una informació en principi positiva, s’hi afegeixi habitualmente un però… amb alguna dada nefasta que contraresti d’arrel l’alegria generada inicialment, no sigui que els lectors ens esvalotem massa.

Per tant, la dita no news, good news ha canviat en tot el contrari, les bones notícies no interessen, no són vàlides per competir en el món periodístic actual.

No saps si és una estratègia global per tenir el poble compungit i atemorit, o només per augmentar la tensió informativa, però és el que hi ha, s’ha de generar expectació per part dels usuaris, s’ha d’aconseguir el màxim de vendes d’exemplars de paper, moltes visites als digitals i rècords d'audiència a teles i ràdios.

Tots els mitjans de comunicació ho fan. És la tendència actual i potser no existeix una alternativa.

On hem arribat? Aquest és ja el límit o encara es pot anar més enllà? Creus que sí, que encara arribaràs a veure més aberracions periodístiques. El temps ho dirà…




dimarts, 21 d’agost de 2018

Com si fossis un vell

Ja fa bastants anys que has passat del mig segle, però et sorprèn i de vegades molesta que tenguin cap a tu una deferència excessiva, una manera de tractar-te massa protectora i didàctica.

El metge descriu les teves dolències amb gestos i dibuixets com si tinguessis sis anys, o noranta -no sé què és pitjor-, i les infermeres et fan recitar la llista de tots els teus medicaments -no t’equivoquis en un nom o la seva funció, que posen mala cara-.

Si t’has de fer una prova encara que senzilla i habitual, t’ho expliquen tot com si fossis un fillet de primària. Molt amables tots ells, pero molt paternalistes. Perdoni, que no som tan gran, i tenc estudis!

Al carrer, una mare li diu a la seva filla “lleva d’enmig, deixa passar aquest senyor”. Tens certs problemes de mobilitat, cert, però no n'hi ha per tant...

A la farmàcia demanes una capsa de tal, per una afecció a la pell. “Bono, tranquil, esperi, ara ho mirarem. Recorda el nom, segur? Ho ha mirat bé? Ara ho comprovaré, no se preocupi, tal vegada ara té una altra cosa”.

Sí, segur, sé de memòria els símptomes i el nom de la pomada, a més ho he confirmat a internet. Si açò li ho diu un jove de vint-i-cinc anys, el farmacèutic no dubta.


Et volen ajudar a aixecar-te del seient si veuen que et costa un poc,  al súper et deixen passar davant si no hi ha molta coa i et veuen cansat i carregat. Fins i tot nens et volen pujar les bosses de compra al teu pis...

No arribes als seixanta i pertot on vas et tracten com a un vell, amb una condescendència desmesurada.

Excepte a l'INSS, de la Seguretat Social, que si hi vas perquè notes algun problema, troben que estàs fet un xaval, sa i fort com un cavall i sense cap motiu per no continuar treballant mooolts anys més.




dimarts, 7 d’agost de 2018

Dies de platja (i II)

Mare i fills. «No agafeu caragols ni pijallides, que està prohibit». «Però si ho hem fet sempre, i si no els agaf jo els agafarà un altre… No vols una tapeta antes de dinar?». «Bono, però pocs, eh?»

Un home a uns joves. «Si us clavau pues de vogamarí, us posau una pell de sobrassada i surten totes soles». 


«Si pescau, no passeu es peix amb aigo dolça, que es farà malbé totd’una».

Fillets. «Si quan veus un bòrn que s’atraca no respires, sa picada no te fa mal, i si te toca, pixes damunt sa ferida i ja està».

«Si plou no nedis, que te surtiran grans. I si nedes de nit, també».


«
Te poses oli per tot es cos i pots estar dins la mar tot es temps que vulguis».

«Ui quina set que tenc!». «No, jo més, no veis que quan escup sa meva saliva és blanca i amb espuma?»

«Alerta que li arrabassaràs una pata en es cranc!». «No passa res, li tornen a sortir».

Una jove a un jove. «Es sol és bo, té moltes vitamines».

Al·lots. «Si xucles aigo pes nas i la treus per sa boca te fa net tot es sistema respiratori».

«I si vas descalç te fa mal si vas poc a poc, si corres ja no».

«Si escopiu saliva as vidre de dins de sa careta no s’entela i ho veus tot ben clar».

Una dona que me veu dubtar a la vorera. «Si no fa sol, trobes s’aigo freda».

Aquestes són més frases sentides en els meus pocs dies a la platja. Cadascú que tregui les seves conclusions. O que les ignori i faci el que li sembli.


dimarts, 24 de juliol de 2018

Dies de platja (I)

Dues joves: «Ui, que freda que està s’aigo!». «Sí, però només as principi, després està estupenda. I quan surts estàs de bé…»

Una dona de fora i una d'aquí:
«Quina calor!». «Ai sí, no és sa calor, es sa humitat de s’illa, que s’aferra i mos ofega». «Ah, idò que bé que deveu estar a l’hivern, fresquets». «Bono, no, perquè és un fred humit, no com es fred sec de sa península, que te tapes i ja està, es fred d’aquí t’entra per tot, fins ets ossos».

Mares a fills: «Neda, que s’aigo de la mar ho cura tot, i s’aire que ve de la mar és saníssim, duu iode que és molt bo, ensuma, ensuma, mira quina olor d’alga…».

«No nedis encara, que fa poc que has dinat, dues hores mínim o t’agafarà un tall de digestió».

«No te quedis amb es traje de bany banyat, que te refredaràs. Eixuga’t es cap, que no és bona sa humitat pes cervell».

«S’aigo de la mar fa venir gana, i sa saladura és bona per sa pell i ets ossos, no te dutxis ara just arribis a sa caseta».

«Surt ja, que duus dues hores en remull, no veus com tremoles i tens es dits ben arrugats?». «No-o-o ma-a-a-ami, que e-e-e-estic mo-olt  be-e-e-é».


Un home gran a uns joves:
«Si teniu fongs, agafau closques d’escopinyes gravades i les ompliu as vespre de suc de llimona. Ensoldemà sa pasta que hagi format vos l’escampau per tota sa pell afectada i despareixeran».

«Si anau a pescar amb barca i hi ha un poc de mar no mengeu formatge, que llavor tindreu oi i arrojareu».


Aquesta és la primera part d'algunes de les frases, moltes habituals, típiques i repetides cada estiu i d’altres més sorprenents, que he sentit en els meus comptats dies a la platja. 
Cadascú que tregui les seves conclusions. 

O que les ignori i faci el que li sembli.



dimarts, 10 de juliol de 2018

La llengua i els analfabets

Si en temps de l’Imperi romà, posem per cas, a totes les ciutats, províncies i zones ocupades hagués existit una educació general bàsica -tothom a escola cada dia fins una certa edat, estudiant gramàtica, ortografia llatina i practicant l’estàndard d’aquella llengua-, possiblement encara rallaríem amb petites variants el llatí.

Però com que l’educació era -com ha passat sovint i encara avui en certa manera- per a les elits, el poble ras xerrava d’oïda i es menjava sons, canviava paraules i es deixava influenciar per altres parles que sentia o per la que havia estat la seva llengua mare. I sortien coses noves.

Molt més tard i com sempre, degut a guerres, invasions o tractats, arriben llengües a indrets conquerits. Però una altra vegada la majoria del poble que la parla queda al seu albir sense tenir formació i sense saber-ne res de normes i ortografies, només ralla i es fa entendre. No l’escriu perquè no sap com, o l’escriu com li sona. La xerra i la va transformant amb el temps.

I si es tracta d’un lloc petit i aïllat on després s’imposa un altre idioma oficial -que sí s’estudia, escriu i llegeix-, encara més va canviant cosetes de la llengua que ha duit o li han llegat els seus ancestres, lleva fonemes mals de pronunciar, simplifica les paraules, canvia l’accentuació, incorpora mots de la llengua dominant… i genera amb el temps una parla amb trets diferents.

Crea variants, dialectes, corrupcions de l’original, llengües noves? Haurien de ser els especialistes els que diguin en cada cas fins a quin punt s’ha arribat.

Però està clar que els analfabets en una llengua són els que, sense ser conscients, la fan evolucionar i mutar en noves variants. Per bé o per mal.




dimarts, 26 de juny de 2018

Ma non troppo

El tempo en terminologia musical fa referència a la velocitat amb què s'ha d'executar una peça. En les partitures d'una obra el tempo se sol representar a l'inici de la peça sobre del pentagrama.

Per executar la peça vital que és la teva existència també segueixes un tempo, el teu. I cadascú deu seguir el seu, suposes.

Pero tendim a qualificar la resta de persones segons com de diferent del nostre ritme veim el dels altres, i així qualcú pot considerar que aquell executa adagios, és lent, sempre endormiscat i sense sang a les venes, i que per força ho ha de fer tot tard i malament. 

Un altre pot trobar que aquella va a tempo prestissimo, accelerada, que sembla que no té temps per a res perquè ho vol fer tot, deveres i corrents, que sempre va atabalada i tot ho fa ràpid i malament.

I creus que cadascú ha de fer les coses respectant el seu tempo, ràpid o lent, per eficiència en les seves tasques i per mantenir una certa serenor, una tranquil·litat que ens mantengui sans física i mentalment.

Però les circumstàncies ens empenyen i no podem manejar sempre els nostres assumptes de la manera que voldríem, amb el ritme adequat.

La velocidad i els temps són magnituds relatives i tots les tenim i les feim nostres, que és com mos agrada actuar a la nostra existència i que és la que ens va bé. 


I tu per poc que puguis, hauries de respectar el tempo en el pentagrama de la teva vida, no deixar que variï per pressions externes; és la manera perquè la simfonia, sonata o  suite vital que executes en aquest món no grinyoli, no es descontroli, i soni més o manco com ets tu, allegro... ma non troppo.



dimecres, 13 de juny de 2018

Psicosomàtic

Hi ha qui té mal d’esquena i li diagnostiquen com a causa estrès o nerviosisme. Hi ha qui pateix de mareig i vertigen, i li diuen que és conseqüència de depressió o ansietat. 

Fins i tot s’ha arribat a dir que mals molt més greus depenen de l’estat de la ment. Tu, sempre poc disposat a acceptar afirmacions que no estiguin científicament ben confirmades, suposes que uns sí i altres no...

De tota manera, està clar que de la mateixa manera que les malalties físiques influeixen en el nostre estat d’ànim i ens causen temor, por o preocupació, molts problemes psicològics ens provoquen símptomes físics.


I et preguntes si no deu passar el mateix amb el pobles, comunitats, països…


Per tant, així com recomanen per no sufrir malalties psicosomàtiques reduir l’estrès tot el possible a través de teràpies, realitzar activitats relaxants i fer tot allò que produeixi benestar, a l’hora d’elegir la nostra ment col·lectiva, trobes que quan hi ha comicis, hauries de tenir en compte com influirà la tria en el nostre cos comú, la comunitat formada pels ciutadans i el seu medi.


Un ajuntament depressiu, amb ansietat i estrès, pot provocar que la ciutat que regeix pateixi símptomes equivalents a hipertensió, malalties coronàries, asma, grip, fins i tot càncer? Un govern amb problemes psíquics pot ser responsable d’una nació amb úlceres d’estòmac, síndrome de l’intestí irritable, cefalees, dolor crònic, contractures musculars, impotència?


Maldem perquè no sigui així. Votem en consciència a totes les eleccions com si en açò ens anés la salut i la vida.



Good news, no news

Existeixen notícies bones i dolentes, absolutament positives o terriblement negatives, amb poc marge per a la tergiversació. Però n’hi ha mo...