dimarts, 22 de novembre de 2022

Massa crítica

Aquí mos queixam molt, res mos sembla bé i sempre envejam coses de l’illa major o la península. Comparam i ploram. No renegam del que mos distingeix en positiu, no volem renunciar a cap avantatge de viure a un paratge tan privilegiat, però també volem tot el dels altres. Ho volem tot… tal vegada feim poca feina i massa crítica.

Per cert, massa crítica és allò que mos falta i que causa la majoria de les mancances. En sociologia, és ‘una quantitat mínima de persones necessàries perquè un fenomen concret tingui lloc’. O també ‘el nombre crític de personal necessari per afectar la política i fer un canvi com un cos influent’.

És el mínim perquè una manifestació sigui notícia, per tenir prou serveis, bons i barats, oferta cultural, equips esportius a categories superiors, instal·lacions, prou hospitals i professionals sanitaris, policies i bombers... per tenir prou representants polítics perquè se mos tengui en compte, perquè se mantenguin negocis tot l’any, per ser competitius i perquè puguem gaudir d’ofertes a preus ajustats, transports públics nombrosos i barats...

I si fóssim molts més? Ja estaria aclarit? Aquest estiu ha crescut un poquet la població flotant (res comparat amb altres zones de la mateixa superfície) i ja hem sentit xerrar d’aglomeració, massificació, sobreocupació, col·lapse, invasió... Per tenir tot allò que veim a altres llocs, envejam i exigim -de vegades amb poca reflexió prèvia i arguments puerils (jo també, jo també en vull)-, fa falta arribar a la massa crítica.

I ara, ja podeu criticar, ja...

 

dimarts, 8 de novembre de 2022

Ho saps o ho creus?

Ja de ben petit t’arriben informacions de totes bandes, per exemple t’aconsellen no atracar-te al foc, perquè crema i te faràs mal. Tu tal vegada t’ho creus i ho respectes, però és boni segur que un dia poses un dit damunt una flama i sents que, efectivament, crema i fa mal. A partir de llavors, ho saps

Però com en aquest món no ho pots experimentar tot personalment, has de delegar, i per açò la majoria de coses que coneixes no les vius en primera persona, sinó que t’arriben d’altres, oralment, per escrit, a l’escola, a ca teva, al parc infantil, a ca s’àvia o per televisió. 

A partir d’aquí obtens informació, en un volum i a una velocitat espatarrant durant tota la vida, dades i interpretacions sobre el món a través, entre d’altres, de científics, psicòlegs, capellans, periodistes, advocats, coaches, polítics...

I de tot aquest caramull de coneixements, dades, conviccions, has de triar allò que te creus o no, allò que pots donar per cert i dir que ho saps, per molt que no ho hagis viscut, i diferenciar-ho d'allò que creus tu personalment, subjectivament, però que no has de tractar ni pots afirmar com una realitat absoluta. Cadascú té els seu criteri i passa pel seu sedàs les suposades veritats que li tracten de vendre abans d’acceptar-les.

Algunes decisions preses a partir del que admetis com a cert poden ser vitals per a la teva existència, altres no tindran conseqüències greus, però paga la pena, en aquesta època d'informació excessiva i descontrolada, vigilar i qüestionar-se totes les afirmacions que te vas trobant mentre vius, per molt que t’ho digui el cunyat que en sap de tot i molt.

 

dimarts, 25 d’octubre de 2022

Intermediaris

Els intermediaris serveixen per posar en contacte l’oferta i la demanda. A vegades paga la pena i a vegades surt més cara la salsa que el peix. Del valor final se’n solen endur una bona part, però en molts casos sense la seva intervenció no es podrien haver produït algunes operacions beneficioses per a tots els participants.

Els productes, mercaderies, negocis o contractes circulen i arriben a bon port a través d’un mitjà que comunica diferents llocs, empreses o persones, i que s’enduu, com és normal, la seva comissió en diners o espècies. El mateix que succeeix amb els productes de consum -que s’encareixen cada vegada que intervé un intermediari-, també ocorre amb l’energia, més cara i minvada com per més mans passa..

En el cas de l’electricitat, una part es perd per la resistència del cable que la transporta. I en el cas dels vehicles elèctrics, els avantatges no estan gaire clars, sobretot si no hi ha acumulacions de trànsit a nuclis urbans amb una contaminació alarmant, perquè mentre l’energia no s’obtengui de forma neta i renovable, tant se val si el fum surt d’una central que funciona amb fuel o del motor de cada vehicle, i així no fan falta els escassos i (sembla que) deficients punts de recàrrega, a la vegada que s’optimitza el rendiment de cada litre de combustible -en no haver intermediaris-, contaminant el mateix.

Així com als anys setanta creien que als 2000 aniríem tots en cotxos voladors, la revolució dels vehicles elèctrics tal vegada serà més lenta del que mos semblava fa una dècada.

 

dimarts, 11 d’octubre de 2022

El club dels 50

Sorprèn la quantitat de conductors que van a 50 quilòmetres per hora per les carreteres. Tant si la velocitat màxima és 20 o 90 Km/h. De vegades són turistes amb cotxo llogat i por al possible rigor en l’aplicació de sancions per excés de velocitat al país que visiten -per si de cas, a 50 i sense problemes-. Altres són, per exemple, senyores d’una certa edat, però també homos relativament joves i de l’Illa. I els automòbils poden ser petits, vells, nous o prou potents.

Es veu que 50 Km/h és un clàssic de la prudència, ni 40 ni 60, que no solen superar per res. També és una prova per a la paciència dels conductors que van al darrere. I tu te demanes si aquesta actitud de xano xano i a pinyó fix la deuen aplicar a les altres facetes de la seva vida, a la feina, a les relacions… personals. Si deuen mantenir el mateix tempo i tranquil·litat, la mateixa parsimònia i ritme al marge de les diferents circumstàncies, felices i tràgiques, que travessam al llarg del temps.


De totes formes, segurament provoquen manco accidents que els que superen amb molt la velocitat permesa, cosa que mai no podrem comprovar, ja que ens informen del positiu en alcoholèmia del conductor responsable d’un accident, però en comptades ocasions sabem a quina velocitat es calcula que anava, cosa prou important a la vista de l’estat en què queden alguns vehicles sinistrats.

En fi, a veure si ara el transport públic de franc, a més de servir perquè una persona que cobra, posem per cas, 1.000 euros al mes pagui el bus a qui en cobra 2.000, també serveix per reduir el nombre d’accidents pels camins de Menorca.

 

dimarts, 27 de setembre de 2022

Eternament as Milà

L’abocador des Milà ha estat notícia aquests dies. Es veu que hi han llençat restes animals que havien d’haver estat incinerades, i sembla que hi ha hagut nombroses irregularitats en la gestió d’aquests residus entre l’empresa del femer i els escorxadors de Maó i de Ciutadella. Total, una qüestió prou greu que s’ha d’investigar i controlar perquè les coses es facin bé.

Però tu, en veure les fotos que s’han publicat, més que les restes animals abocades -cap de vaca tirotejada inclosa-, allò que t’ha cridat l’atenció és la quantitat de plàstics que hi ha amuntegats, t’han impressionat més les bosses verdes que no les vísceres que contenien. Un plàstic que allà quedarà, sembla, per molts d’anys; de 10 a 100 una bossa, o més de mil anys un bòtil de PET (politereftalat d’etilè), com la majoria de recipients que empram. Si s’enterren, malament, i si es cremen, els fums tòxics generats deuen ser importants.

Els residus càrnics abocats on i quan no tocava poden suposar una falta molt greu, però cadàvers escampats n’hi ha per tot a la natura, segueixen el seu cicle, són aliment per altres éssers, i es descomposaran com ha succeït tota la vida. Les vísceres evolucionaran de manera natural; no així les bosses que les contenen.

Tots produïm residus i imatges com aquestes n’hi ha per tot el món, però et serveixen per recordar la importància d’utilitzar alternatives als plàstics no reutilitzables perquè no siguin els protagonistes eterns a qualsevol abocador.

 

dimarts, 13 de setembre de 2022

Regalets i descomptes

No sé quan va començar ni per quin motiu, però esteim acostumats, trobam normal i fins i tot exigim la gratuïtat en molt d’allò que consumim.

La música i les pel·lícules, els diaris i tot allò que es pot obtenir per internet, legalment o no, tot ho volem de franc.  No esteim disposats a pagar per res i no se sap com s’espera que visquin els professionals que elaboren tots aquests productes.

I ara tenim una sèrie de mesures per les crisis de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i altres mals endèmics que patim. Tots esteim contents de l’autobús de franc, dels tíquets de compra gratuïts o descomptes en la benzina i transport aeri. Tothom se n’alegra i pocs es demanen d’on surten els doblers invertits en aquestes mesures, quines altres partides s’hauran de retallar, fins quan hi haurà doblers per fer-ho o si pujaran els impostos.

Els pares (i mares) de fillets petits celebren la gratuïtat de 4 hores d’escoleta, però n’hi ha que exigeixen tot l’horari de franc. I ara hi ha qui vol posar preu màxim als productes bàsics.

Per a la sanitat i l’educació públiques, i per a uns mínims perquè tothom tengui una vida digna -és a dir, ajudes per a qui les necessiti- no me sap cap greu que s’emprin els meus doblers encara que jo no ho amortitzi mai. Però per a regalets i descomptes que ara es van repartint a tothom com si haguessin arribat els reis (mags)... aquí ja tenc dubtes de si vull que es faci amb els meus impostos.
 

dimarts, 30 d’agost de 2022

Raors i xancletes

Aquest estiu continua donant lloc a converses. Altra vegada devora la mar al migdia o fosquet, xerres i sents converses sobre si hi ha plenes a la mar que arriben dalt dels molls, i de vegades colque seca. 

Diuen els entesos de la cala que són coses pròpies del mes d’agost, sobretot de la segona meitat, i diferents de les rissagues del port de Ciutadella.

També sents a dir que fins dia 1 de setembre, avui en dia res de pescar raors. Que abans ja n’agafaven per Sant Jaume, però ara no deixen perquè primer han d’haver criat.

Un diu que s’agafen millor amb un ham tort, un altre contesta que, clar, que els hams han d’estar torts, i riu... No -aclareix el primer-, vull dir amb la punta mirant cap a un costat. I un que sembla que en sap del tema diu que amb aquests hams s’agafa tot el peix millor.

I per acabar aquesta crònica de gent gens jet set, que per sort també existeix enguany a pesar de tot, es va produir una conversa fascinant sobre les xancles, sandàlies i altres sabates d’estiu. Uns opinen que tot el calçat obert que fa que guaitin els dits dels peus és només adequat per a la platja, piscina o sortir de la dutxa; no per anar pel món, a la feina o al restaurant. 

Un no hi està d’acord, altres diuen que depèn del tipus de sabata, i n’hi ha que troben que és diferent si es tracta d’un homo que mostra els seus ditots o una joveneta amb uns peus ben fets, pedicura i ungles pintades... La dona d’un d’ells considera aquesta conversa un poc masclista i canvien de tema...

En fi, sembla que encara queda estiu i el que veiem i escoltem ho contarem.

 

Massa crítica

Aquí mos queixam molt, res mos sembla bé i sempre envejam coses de l’illa major o la península. Comparam i ploram. No renegam del que mos di...