Ceuta, trending topic

Me vaig prometre no escriure sobre Ceuta. Un tema tan complex i tan explotat per tothom que ja embafa: notícies, articles, opinadors, tertulians... Però aquí som, parlant de Ceuta. Perquè tothom té dret a dir la seva, i jo també vull ser influencer de l'actualitat més actual.

I la veritat és que no sé què dir. No sé qui diu la veritat, qui té la culpa ni qui té raó. I tampoc sé si me diran racista o buenista, segons el que opini.

El que més m’admira és la quantitat d’experts en Ceuta que tenim. Gent que fins fa quatre dies no sabia ni on era al mapa i ara te fa una classe magistral sobre fronteres, immigració i política internacional.

Els tertulians encara són millors. Ells saben qui té la culpa, què s’hauria d’haver fet i fins i tot què passarà demà. I ho diuen amb una seguretat admirable.

Jo, en canvi, com més escolt, manco coses tenc clares.

I potser aquest és el problema. Sembla que avui has de tenir una opinió sobre tot. I, si pot ser, ben contundent. Encara que no en tenguis ni idea.

Per açò jo reconec que no sé què pensar de Ceuta. Ja sé que això no dona molts titulars ni molts likes.

Però, tal com està el pati, dubtar abans d’opinar o reconèixer que no saps prou d’un tema que és trending topic ja és, boni bé, una postura revolucionària.

 

El menorquí es conserva emprant-lo

Hi ha qui diu que a Menorca mos han imposat el català de Catalunya. Que l’escola és la culpable que alguns joves diguin nen, ampolla, petó o vosaltres, en tost de les paraules que hem sentit sempre a ca nostra.

Però tal vegada el problema no és que hagin après català. Tal vegada és que no el rallen prou.

Perquè les llengües que es viuen s’empalten. Si vius entre gent que xerra menorquí, se t'aferren les paraules, les expressions i la pronúncia. Sense classes ni exàmens. Com passa amb tots els idiomes.

En canvi, qui només aprèn català a l’escola i després no el sent ni el fa servir gaire, és normal que es quedi amb l’estàndard. No perquè ningú li hagi prohibit es menorquí. Ni perquè tengui un mestre de Barcelona amagat davall el llit. Simplement perquè no l’ha tingut prou a prop.

L’escola ensenya llengües, no dialectes, encara que també pot explicar les particularitats de la varietat d’on es troba. Però no pot fer tota la feina. Una manera de rallar no es conserva dins un llibre de text, ni dins un decret. El menorquí es conserva xerrant-lo. A ca nostra. Amb els amics. A la feina. Pel carrer. I escrivint-lo si convé.

Cap decret, cap escola ni cap fundació el salvaran sense la nostra feina. Si volem que continuï viu, l’hem d’emprar.

I si no l’empram, tal vegada no hauríem de cercar sempre el culpable a fora. A vegades, les paraules no se les endú ningú, simplement deixam de dir-les.

L’eclipsi, un muntatge (digueu-me negacionista)

Aquest dimecres dia 12 d’agost mos diuen que la lluna taparà del tot el sol. I que des de Menorca veurem com desapareix durant uns minuts. Digueu-me negacionista o el que trobeu, però jo no m’ho puc creure.

I voltros? Vos ho creis tot açò? No heu pensat que qualcú ho deu haver organitzat? Just ara, amb guerres, crisis i problemes per tot, mos conviden a mirar cap al cel. Casualitat? No ho crec. 

Trump, Netanyahu, Xi Jinping, Putin i altres dirigents mundials tenen molt a guanyar si deixam de mirar què fan ells. També un tal Sánchez. I fins i tot un tal Héctor, que no vol que sapiguem d’on mos arriba l’aigua. 

Però una operació així necessita tecnologia. Qui hi deu haver darrere? Elon Musk? I qualcú ha de dirigir l’espectacle. Steven Spielberg? Ridley Scott? No deim que hi tenguin res a veure. No en tenim proves, com és normal. Però és sospitós que ningú ho hagi investigat. 

Mos diuen que és la lluna passant davant el sol. I no se crema? No trobau que tot és un muntatge? 

Aquest dimecres, mentre noltros miram cap amunt amb les ulleres posades, qualcú podria aprofitar per fer allò que no vol que mirem. 

Potser serà un eclipsi, si tal fenomen fos possible. O potser serà el major espectacle de distracció de la història. 

Obriu els ulls. I, sobretot, no mireu només el cel.

 

Ases en es jaleo d’ases

Hi ha dies que no saps qui és més ase. Si el de quatre potes o el de dues. I en es jaleo -per dir-li colque cosa- d’ases, els equins no en tenen cap culpa. Ells no organitzen res. Només caminen resignats, pacientment, mentre uns humans els munten i s’entretenen fent una paròdia d’una de les tradicions més emblemàtiques de Menorca.

No és una qüestió de maltractament. No sembla que els animals pateixin més del compte. Però costa entendre què hi guanyen. Ells, res. Els assistents, fan una xalada. I brolla una pregunta: de ver açò fa falta?

Potser el nom no està tan mal posat. Només que mos hauríem de plantejar qui són en realitat els més ases.

Perquè un jaleo sense cavalls és com una caldereta de llagosta sense llagosta...  menorquina, cantàbrica, caribenya o africana. I si, a més, el jocós esdeveniment es fa quan la calor fa cercar ombra fins i tot a les sargantanes, potser els únics que demostren tenir seny són els rucs.

Coses de la vida. Sempre acabam dient a qui fa ximpleries «ho ets ase!», i al final resultarà que els ases autèntics són els més sensats.

 

Hola, Naia

Te vaig conèixer, Naia, quan tenies només quatre anys. En realitat, primer vaig conèixer sa iaia, que avui és la meva dona. I, de la seva mà, vas arribar tu.

Des d’aquell dia t’he vist créixer. He vist aquella filleta convertir-se, a poc a poc, en una jove extraordinària. He vist la teva bondat. La teva sensibilitat. I aquella manera tan natural que tenies de preocupar-se pels altres. He vist com estimaves el teu germà, dos anys més petit, i després la teva nova germana, sempre amb una tendresa infinita. També he vist l’amor que senties pels teus pares i avis, concos i cosins...

He seguit el teu camí. De l’escoleta a l’escola. De l’escola a l’institut. T’he vist fent dansa, patinatge, i la teva passió, el bàsquet. He vist créixer una persona preciosa. Per fora, però sobretot per dins.

No tenc fills. Però sí que tenc nets. Perquè la vida, de vegades, te regala persones que acabes estimant tant o més que si fossin família. Tu, Naia, igual que els teus germans, ets una d’elles.

Fa un poc més d’un any i mig, quan només tenies catorze anys, la vida te va posar al davant una malaltia terrible. Tu la vas afrontar amb una força que impressionava. Amb una valentia que feia petit qualsevol lament. Però, al final, vas haver de partir, massa prest.

Hi ha persones que, quan se’n van, deixen un buit. I n’hi ha que, a més, deixen una empremta. Tu Naia mos has deixat una lliçó immensa sobre què significa ser bona persona. El record d’una jove valenta, generosa, caparruda quan convenia i profundament preocupada pels altres. Fins i tot en els moments més difícils, t’importava més que els qui t’estimaven no patissin que no el teu propi sofriment. Açò no s’oblida.

Cadascú té les seves creences. Però, per jo, Naia, continues aquí. Estàs present en les converses que te recorden. En els somriures que despertes quan en xerram. En les lliçons que mos vas donar sense pretendre-ho. En els records que duim gravats dins el cervell i, sobretot, dins el cor.

Ets d’aquelles persones que passen pel món i hi deixen una petjada que el temps no esborra.

Per açò, cada matí, siguis on siguis, jo continuaré dient-te, com un bon l’avi teu que som: «Hola, Naia. Bon dia».

 

I la IA què diu?

Hi ha una cosa que mai no falta a Menorca: opinions. N’hi ha sobre el temps, sobre el trànsit, sobre si els turistes són massa o massa pocs i, evidentment, sobre la intel·ligència artificial. Per a alguns és el futur; per a altres, el principi de la fi. Com gairebé sempre, la realitat probablement és a mig camí.

La IA ja és capaç d’escriure correus, resumir documents, traduir textos i, sí, també redactar articles. Ho fa ràpid i, sovint, força bé. Però encara hi ha una cosa que no sap fer: tenir una opinió de debò. No s’ha enfadat mai en una reunió, no ha fet cua a l’hospital ni ha discutit amb els amics sobre quin és el millor lloc per menjar una ensaïmada. Escriu perquè ha après patrons, no perquè tingui experiències.

A més, la manera com cerquem informació també està canviant. Cada vegada més joves, quan tenen un dubte sobre qualsevol tema, abans d'obrir Google o demanar l'opinió d'un expert, fan la pregunta directament a una intel·ligència artificial. Busquen una resposta immediata, adaptada al seu llenguatge i que els permeti continuar la conversa si necessiten més aclariments. És un canvi d'hàbits que probablement marcarà una nova manera d'accedir al coneixement.

Això no vol dir que l’haguem de mirar amb desconfiança. Al contrari. Com qualsevol eina, tot depèn de l’ús que se’n faci. Pot estalviar hores de feina, ajudar a trobar idees o facilitar moltes tasques del dia a dia. Però el criteri, el sentit crític i la responsabilitat continuen sent cosa de les persones.

I ara que ja heu llegit fins aquí, toca revelar que si aquest article us ha semblat prou natural, és perquè la intel·ligència artificial cada vegada escriu millor (de fet, precisament aquest article d’opinió ha estat escrit, íntegrament, per una intel·ligència artificial).

 

Ja mos deim cosa...

Tornant al tema de la diferència entre el que es diu i el que realment es fa o es pensa fer, hi ha una escena que es repeteix amb gran freqüència. Et trobes qualcú pel carrer, xerrau un parell de minuts, «com estàs, què fas, a veure si mos veim més» i, quan ja toca despedir-se, apareix la frase obligatòria: «ja mos deim cosa, ja quedarem». Tothom somriu, tothom assenteix, i cadascú se’n va amb la sensació d’haver complit i quedat per un altre dia. 

 

Però la veritat és que no és cap pla ni res que s’assembli a una cita futura. És només una frase de cortesia per acabar bé la conversa, una espècie de protocol social mínim per semblar interessats sense haver d’arribar a estar-ho massa.

El més curiós és que funciona perfectament. Passa el temps —dies, mesos o anys— i, quan vos tornau a trobar, el guió és exactament el mateix. Mateixes paraules, mateix somriure. «Ja quedarem. Ja mos deim cosa». I evidentment, no es concreta res. Però tampoc passa res perquè quedi tot en l’aire.

Al final, aquestes frases es diuen per comoditat. Serveixen per no complicar la vida, per deixar-ho tot pendent de manera elegant i per mantenir la il·lusió que la relació té continuïtat, encara que sigui en mode indefinit. 

 

I aquesta és la intenció: «Ja mos deim cosa», una manera molt educada de dir «bé, segurament no mos veurem més fins que mos tornem a trobar per casualitat i acabem dient exactament el mateix».