Ases en es jaleo d’ases

Hi ha dies que no saps qui és més ase. Si el de quatre potes o el de dues. I en es jaleo -per dir-li colque cosa- d’ases, els equins no en tenen cap culpa. Ells no organitzen res. Només caminen resignats, pacientment, mentre uns humans els munten i s’entretenen fent una paròdia d’una de les tradicions més emblemàtiques de Menorca.

No és una qüestió de maltractament. No sembla que els animals pateixin més del compte. Però costa entendre què hi guanyen. Ells, res. Els assistents, fan una xalada. I brolla una pregunta: de ver açò fa falta?

Potser el nom no està tan mal posat. Només que mos hauríem de plantejar qui són en realitat els més ases.

Perquè un jaleo sense cavalls és com una caldereta de llagosta sense llagosta...  menorquina, cantàbrica, caribenya o africana. I si, a més, el jocós esdeveniment es fa quan la calor fa cercar ombra fins i tot a les sargantanes, potser els únics que demostren tenir seny són els rucs.

Coses de la vida. Sempre acabam dient a qui fa ximpleries «ho ets ase!», i al final resultarà que els ases autèntics són els més sensats.

 

Hola, Naia

Te vaig conèixer, Naia, quan tenies només quatre anys. En realitat, primer vaig conèixer sa iaia, que avui és la meva dona. I, de la seva mà, vas arribar tu.

Des d’aquell dia t’he vist créixer. He vist aquella filleta convertir-se, a poc a poc, en una jove extraordinària. He vist la teva bondat. La teva sensibilitat. I aquella manera tan natural que tenies de preocupar-se pels altres. He vist com estimaves el teu germà, dos anys més petit, i després la teva nova germana, sempre amb una tendresa infinita. També he vist l’amor que senties pels teus pares i avis, concos i cosins...

He seguit el teu camí. De l’escoleta a l’escola. De l’escola a l’institut. T’he vist fent dansa, patinatge, i la teva passió, el bàsquet. He vist créixer una persona preciosa. Per fora, però sobretot per dins.

No tenc fills. Però sí que tenc nets. Perquè la vida, de vegades, te regala persones que acabes estimant tant o més que si fossin família. Tu, Naia, igual que els teus germans, ets una d’elles.

Fa un poc més d’un any i mig, quan només tenies catorze anys, la vida te va posar al davant una malaltia terrible. Tu la vas afrontar amb una força que impressionava. Amb una valentia que feia petit qualsevol lament. Però, al final, vas haver de partir, massa prest.

Hi ha persones que, quan se’n van, deixen un buit. I n’hi ha que, a més, deixen una empremta. Tu Naia mos has deixat una lliçó immensa sobre què significa ser bona persona. El record d’una jove valenta, generosa, caparruda quan convenia i profundament preocupada pels altres. Fins i tot en els moments més difícils, t’importava més que els qui t’estimaven no patissin que no el teu propi sofriment. Açò no s’oblida.

Cadascú té les seves creences. Però, per jo, Naia, continues aquí. Estàs present en les converses que te recorden. En els somriures que despertes quan en xerram. En les lliçons que mos vas donar sense pretendre-ho. En els records que duim gravats dins el cervell i, sobretot, dins el cor.

Ets d’aquelles persones que passen pel món i hi deixen una petjada que el temps no esborra.

Per açò, cada matí, siguis on siguis, jo continuaré dient-te, com un bon l’avi teu que som: «Hola, Naia. Bon dia».

 

I la IA què diu?

Hi ha una cosa que mai no falta a Menorca: opinions. N’hi ha sobre el temps, sobre el trànsit, sobre si els turistes són massa o massa pocs i, evidentment, sobre la intel·ligència artificial. Per a alguns és el futur; per a altres, el principi de la fi. Com gairebé sempre, la realitat probablement és a mig camí.

La IA ja és capaç d’escriure correus, resumir documents, traduir textos i, sí, també redactar articles. Ho fa ràpid i, sovint, força bé. Però encara hi ha una cosa que no sap fer: tenir una opinió de debò. No s’ha enfadat mai en una reunió, no ha fet cua a l’hospital ni ha discutit amb els amics sobre quin és el millor lloc per menjar una ensaïmada. Escriu perquè ha après patrons, no perquè tingui experiències.

A més, la manera com cerquem informació també està canviant. Cada vegada més joves, quan tenen un dubte sobre qualsevol tema, abans d'obrir Google o demanar l'opinió d'un expert, fan la pregunta directament a una intel·ligència artificial. Busquen una resposta immediata, adaptada al seu llenguatge i que els permeti continuar la conversa si necessiten més aclariments. És un canvi d'hàbits que probablement marcarà una nova manera d'accedir al coneixement.

Això no vol dir que l’haguem de mirar amb desconfiança. Al contrari. Com qualsevol eina, tot depèn de l’ús que se’n faci. Pot estalviar hores de feina, ajudar a trobar idees o facilitar moltes tasques del dia a dia. Però el criteri, el sentit crític i la responsabilitat continuen sent cosa de les persones.

I ara que ja heu llegit fins aquí, toca revelar que si aquest article us ha semblat prou natural, és perquè la intel·ligència artificial cada vegada escriu millor (de fet, precisament aquest article d’opinió ha estat escrit, íntegrament, per una intel·ligència artificial).

 

Ja mos deim cosa...

Tornant al tema de la diferència entre el que es diu i el que realment es fa o es pensa fer, hi ha una escena que es repeteix amb gran freqüència. Et trobes qualcú pel carrer, xerrau un parell de minuts, «com estàs, què fas, a veure si mos veim més» i, quan ja toca despedir-se, apareix la frase obligatòria: «ja mos deim cosa, ja quedarem». Tothom somriu, tothom assenteix, i cadascú se’n va amb la sensació d’haver complit i quedat per un altre dia. 

 

Però la veritat és que no és cap pla ni res que s’assembli a una cita futura. És només una frase de cortesia per acabar bé la conversa, una espècie de protocol social mínim per semblar interessats sense haver d’arribar a estar-ho massa.

El més curiós és que funciona perfectament. Passa el temps —dies, mesos o anys— i, quan vos tornau a trobar, el guió és exactament el mateix. Mateixes paraules, mateix somriure. «Ja quedarem. Ja mos deim cosa». I evidentment, no es concreta res. Però tampoc passa res perquè quedi tot en l’aire.

Al final, aquestes frases es diuen per comoditat. Serveixen per no complicar la vida, per deixar-ho tot pendent de manera elegant i per mantenir la il·lusió que la relació té continuïtat, encara que sigui en mode indefinit. 

 

I aquesta és la intenció: «Ja mos deim cosa», una manera molt educada de dir «bé, segurament no mos veurem més fins que mos tornem a trobar per casualitat i acabem dient exactament el mateix».

 

La mort moderna

Cada vegada feim més enfora la mort de la vida quotidiana. No l’hem eliminada, però l’hem amagada de la vista, com una cosa incòmoda que hem de gestionar discretament.

No fa tantes dècades, la mort formava part de la casa i de la vida familiar. Molta gent passava els darrers dies, setmanes o mesos, a casa, envoltada dels seus. No era fàcil ni agradable, però era real i compartit. Els al·lots també ho veien i aprenien, sense haver-ho d’explicar gaire, que la vida té un final i que acomiadar-se forma part de les relacions amb les persones estimades.

Avui, en canvi, quan algú està molt malament entra ràpidament en un circuit d’hospitals, màquines i protocols. Tot es fa amb la millor voluntat, d’evitar dolor i patiment, però també amb una certa necessitat d’allunyar la mort. Amb freqüència passa enfora de casa, lluny dels amics, de la família i quasi sempre apartat dels fillets.

El resultat és una societat que xerra molt de salut i benestar, però que cada vegada està manco acostumada a conviure amb la mort. I així desapareix la possibilitat d’integrar-la i entendre-la amb naturalitat.

Perquè la mort no és només un fet físic i mèdic; també és un moment humà que diu molt de la nostra manera de viure i de relacionar-nos.

 

Si has de menester res…

Hi ha una frase que sona amable i afectuosa: «Si necessites res, ja ho saps». L’escoltes en moltes ocasions quan passes un mal moment. I l’has pronunciat tu també amb freqüència. Però, sincerament, moltes vegades és una frase buida, una manera de complir sense implicar-se gaire.

Quan algú està malament de ver, no té forces ni per pensar què ha de menester ni per demanar-ho. El «ja ho saps» trasllada la responsabilitat a qui ja va carregat. I això cansa. Sobretot quan ve de gent que teòricament l’hauria de conèixer prou bé per fer qualque passa més.

En canvi, de vegades sorprèn qualcú menys proper amb propostes concretes: «Vols que quedem per xerrar?», «me deixau els fillets i descansau un poc?», «quin dia vols que vengui a fer-te companyia?», «vine a casa i queda a dinar i a allò que vulguis».

I penses «mira, això sí que és ajuda, no un eslògan benintencionat». Perquè concretar vol dir molestar-se, organitzar-se i, horror!, implicar-se un poc. Però també és l’única manera de fer sentir a qualcú que no està tot sol amb el seu desastre. No és tan complicat, encara que ho pugui semblar des del sofà.

Així que, si estàs en un mal moment i vos deixen anar el clàssic «ja ho saps...», sempre pots respondre amb un «sí, sí, gràcies» ben educat… mentre cerques ajuda per una altra banda, que segurament serà més efectiva. 

_____________________

NOTA DE L'AUTOR. Aquest escrit tracta sobre una qüestió en general i no és fruit de cap experiència personal en concret. Tampoc està dirigit a cap persona en particular. No m'agradaria que ningú, i manco encara gent que aprecii i que valor per sempre ser-hi i estar disposats a fer el que faci falta, es donessin per al·ludits per aquest article, que només pretén ser una reflexió com tots els altres sobre diferents aspectes de la vida i el comportament humà, basats en un poc de les experiències viscudes i molt de la teoria i l'elucubració. Gràcies.

Entre mòbils i turisme

A les Balears les notes dels estudiants sembla que són baixes. I a Menorca, encara més. La Primària va malament. L’ESO també. I a la selectivitat… bé, a la selectivitat els alumnes fan el que poden. Quan els deixen TikTok i Instagram, és clar.

Els mòbils manen. Les pantalles governen. El cervell de la majoria viu quasi permanentment allà dins. Estudiar? Només quan s’acaba la bateria. I encara.

A classe, la concentració dura menys que un vídeo de quinze segons. Els llibres semblen relíquies. Les llibretes, peces de museu. El professor ralla, però ells fan més cas a qualsevol algoritme. Difícil guanyar.

I després hi ha el futur. O el que en queda. Perquè, si més de la meitat acabarà al sector serveis, per què matar-se estudiant? La universitat és una opció secundària, un camí que duu massa vegades a l’exili laboral.

La realitat és una altra: temporada alta, temporada baixa i, entremig, un exèrcit d’adolescents que ja saben que el seu destí probable és servir taules i somriures. Amb sort, un sou acceptable i propines.

Així que el panorama és clar. Cap il·lusió. Pocs al·licients. Molt turisme. Molt mòbil. Notes baixes i expectatives modestes. Que ningú no s’estressi. Ni per aprendre. Ni per créixer. Ni per somiar. Ni, per descomptat, per treure bones notes.