dimecres, 20 de març de 2019

Aprendre i aprendre més

Podria semblar que aprendre és una activitat que solem fer de petits i de joves, quan anam a l’escola i començam a descobrir l’entorn. 

Neixem com un llibre en blanc i hem de mester un aprenentatge per entendre el món on es movem i poder-nos desenvolupar en ell.

Feim uns estudis, aprenem i ja està, a passar la resta del temps dedicats a altres coses, treballar, la família, les diversions… Com si les matèries apreses els primers anys fossin prou bagatge per a la resta del nostro viatge vital.


Però no hauríem de deixar d’aprendre mai, és convenient i sobretot gratificant.


Quan viatjam, llegim, veim cinema, quan ens van succeint esdeveniments, tot açò ens forma si posam prou atenció amb l’afany d’obtenir de tot experiència i nous coneixements. 


Aprendre i no aturar-se d’aprendre mai, per tenir una millor existència. 


Quan assimiles una nova cosa ja no ets el mateix d’abans, es modela la teva ment i la forma de veure la realitat, el passat, d’afrontar el futur.


Aprendre és bo, t’ajuda a trobar-te més bé, conèixer el món i a tu mateix, és un al·licient per seguir vivint.


Però tot açò no té cap valor si no et fa millor persona, més generós i comprensiu, i serveix per poder ajudar més els altres.

 

dimecres, 6 de març de 2019

Treballar cansa

Lavorare stanca, va escriure el poeta Cesare Pavese, i anys més tard va i es mata. Qui sap si va tenir res a veure el seu cansament.

Que treballar cansa és un fet, però no està ben vist. Anuncis de vitamines i suplements ens prometen mantenir-nos tot el dia en plena forma i vessant energia.

El pas del temps ens marca amb arrugues i la carn es torna flàccida… Però es veu que hi ha productes que en un no-res fan desaparèixer el rastre de l’edat dels nostres rostres. No sigui que una persona -posem per cas- de 70 anys aparenti tenir 70 anys, la qual cosa seria una vulgaritat i una ofensa al bon gust.

Rebaixar pes és mal de fer i necessita voluntat, menjar manco, moure’s més… Però sembla que el panxut ho és perquè vol, ja que existeixen un munt de fórmules i dietes que en quatre dies et lleven de damunt quantitat de quilos.

Treballar cansa i s’ha de descansar, no n’hi ha altra. No existeixen superherois sempre a tope ni fan cap falta. La vida passa i deixa marques en tot el que és viu, com és natural. I qui vulgui emmagrir no té altre remei que esforçar-se. Qui no pot o no vol, que es relaxi.

La nostra societat ens vol tots hiperactius, joves i prims, però el models que difon i els anuncis de falsos productes miracle l’únic que aconsegueixen és més frustració per qui té l’ocurrència d’emprar-los.

Siau qui sou, va dir un altre poeta, Miquel Costa i Llobera. Em sembla que no ho deia per res a veure amb aquest tema, però feu-li cas.

dimecres, 6 de febrer de 2019

El preu de les coses (i II)


Si has optat, per naixença o tria personal, viure a un lloc com Menorca, amb tots els avantatges que té (perquè en deu tenir, no? supòs que per açò ets aquí), hauries d’estar disposat a assumir també els desavantatges: insularitat, transport poc i car, escassesa en certs productes i preus elevats en altres.

Qui decideix viure a un lloc allunyat i perdut, per gaudir de la tranquil·litat, no pretendrà que li facin una autopista per dur-lo a la ciutat més propera ni que li subvencionin un helicòpter. Sap que haurà que circular per un camí infernal i trigar temps en desplaçar-se. I que tot ho tindrà enfora.

Les coses tenen un preu, és normal tractar d’obtenir-ho tot el més barat possible, però ens hem anat acostumat tant a tenir-ho tot de franc, música, informació, pel·lícules, llibres... legalment o no, que ara ens fa ràbia pagar per les coses. Però no podem pretendre que ens ho regalin tot.

I el que no viatja gaire? L’interessa que s'emprin ingents quantitats de diners en ajuts en transport? No preferiria descomptes per al cinema, teatre, esports, el supermercat, o que li subvencionessin qualsevol de les seves aficions, o la reforma de ca seva? O la gasolina del seu vehicle?

Viatjar per necessitat és una cosa i fer-ho per plaer, una altra. Potser estaria bé discriminar cada cas. 


Molta gent viu en precari aquí mateix, manquen inversions en  serveis bàsics. És bastant vergonyós l'estat de l'illa en molts altres aspectes, Comencem pel més urgent i després ja es veurà la resta.


dimecres, 9 de gener de 2019

El preu de les coses (I)

A tots ens agrada comprar barat, i fins i tot si pot ser quasi de franc. Però totes les coses tenen un preu. Quin? Depèn de molts factors. A vegades pagues la qualitat o la quantitat de feina que suposa, altres cops l’exclusivitat, la rapidesa, de vegades el prestigi que atorga, i també hi ha ocasions en què et sembla que et prenen el pèl i que allò que et demanen per un producte supera amb molt el seu valor.

Si un dia et despertes amb l’ocurrència d’anar ensoldemà a Madrid a comprar aquells caramels de violeta en aquella botiga tan xula i de pas menjar un bocata de calamars a la plaça Mayor i… mira, ja que hi som, comprar un dècim de loteria a Doña Manolita, allà al carrer del Carmen, resulta que queden molt poques places a vols mal combinats i moltíssim cars. I t’emprenyes perquè ets menorquí resident i no entens com és que te compliquen tant que puguis realitzar aquest desig imprevist.

Penses que no hi ha dret, perquè un peninsular té al seu abast un munt de mitjans de transport per anar on vulgui, amb moltes freqüències i un preu acceptable! Trobes que et discriminen.

Tal vegada tens raó, però és que hi ha oferta si hi ha demanda, i com més demanda, més oferta i competència. En avions, i qualsevol altre servei o producte… és la llei del mercat

A la nostra illa moltes coses són més cares que a d’altres bandes, però se suposa que hi ha avantatges que compensen el fet de viure aquí...


dimarts, 27 de novembre de 2018

El mínim esforç

La cussa que comparteix casa amb tu és petita i té les potes curtes. Quan la treus al carrer, normalment davalla l’escala poc a poc, escaló a escaló, com si li costés. Quan puja després del passeig, encara ho fa amb més parsimònia.

Però de vegades, perquè té gana o plou, perquè considera que ja n’ha tingut prou, o perquè està cansada o fa massa calor, puja els esgraons de dos en dos i sense cap símptoma de fatiga.

La cussa que et té a casa, quan vol estar amb tu al sofà o damunt el llit, et demana amb rebufos o lleugers lladrucs que l’alcis, que l’ajudis a pujar. És petita i de potes curtes i, clar, sembla que li costi.

Ara, quan té algun interès especial en ser-hi, perquè tu menges o tens qualque cosa amb què li agrada jugar, fot un bot i puja sense problema.

I la conclusió que treus de tot açò és, primera: que la llei del mínim esforç predomina per damunt de totes les coses, i, segona: que si l’objectiu paga la pena es treuen forces d’allà on faci falta per aconseguir-lo.


I al món dels humans passa el mateix? Clar que sí. Tothom és capaç d’esforçar-se, gastar temps, energia, doblers, el que sigui, en allò que l’interessa.

La qüestió seria veure si allò en què se sol esforçar la gent serveix per millorar l’estat en el qual estan les coses.

Sembla que no, en vista de com va el món. I si no va pitjor és per pura casualitat.



dimecres, 14 de novembre de 2018

Ets un romàntic

En alguns aspectes de la teva vida t’importa més la forma que el fons. Predomina l’estètica i allò que un producte pot suggerir a tu i als altres, més enllà de les seves característiques pràctiques.

De vegades tries pel fet de ser original, o poses els sentiments per damunt la raó quan es tracta d’articles que t’afecten personalment.

Prefereixes tenir un cotxo que sigui d’un model o marca mítica que mirar de trobar-ne un segurament bastant més funcional i eficient per meitat de preu.

T’estimes més tenir un mòbil o ordinador de segona mà de determinat segell, que no peces noves, més barates i adequades, però que llevat de complir la seva funció perfectament, no et suggereixen res més.

Vas amb una càmera de fotos antiga o amb aparença vintage, més cara i manco pràctica que moltes altres, però que trobes guapa i amb estil. Les fotos que faci... no t’importa gaire la qualitat que tenguin, més o menys com totes.

Valores la llegenda que envolta un producte i per açò tries molts articles pel seu nom, pel seu títol.

Llegeixes llibres en què no passa res, però on ho expliquen tot molt bé amb una prosa acurada, amb elegància. Tries la roba pel que et suggereixen les seves marques: luxe, aventura... sense tenir gaire idea de la seva qualitat, mires pel·lícules pel seu estil visual més que per la trama...


És possible que més d'un, veient tot açò, et tracti de pijo o capritxós, però no, tu el que ets és un romàntic.



dimarts, 30 d’octubre de 2018

Quin final!

No t'ha passat que després de seguir durant mesos o fins i tot anys una sèrie a la tele amb una quantitat inacabable de capítols, resulti que la teva fidelitat es vegi compensada amb un final espantós, decepcionant i gens a l’altura de les expectatives que t’havies creat a partir de l’inici i desenvolupament de la història?

Es veu que és bastant bo de fer crear un magnífic començament per a les sèries, pel·lícules i novel·les, interessant, engrescador, però ja és més complicat que mantenguin un recorregut satisfactori, i sobretot és difícil que acabin amb un bon final.

És el mateix que passa quant a projectes personals, és fàcil programar coses a fer, imaginar aventures a la teva vida, però hi ha que seguir-les i acabar-les bé, que és el que costa. Solem arrencar molt bé, la cosa després es torça i s'ha d'mprovisar, i ja cansats i frisant per arribar al final, ens solem conformar amb un acabament fet de qualsevol manera.

Veus com els polítics solen posar molta intensitat en els seus discursos, frases contundents i idees esperançadores als seus programes electorals. Anuncien amb contundència l’inici d’accions per resoldre problemes, però l’important és com acaben aquestes bones intencions, la major part de vegades en molt manco de l’esperat.

Així com al cinema o a les obres literàries, quan has gastat temps, energies i doblers, vols que la seva fi et satisfaci, al món de la no ficció també és un bon final el que hauria d’arrodonir tota obra començada.


Però quanta gent ja d'una edat avançada -i no tant- no has sentit remugar entre dents: "Quin final, amb el que havíem estat... Quin final!"


Aprendre i aprendre més

Podria semblar que aprendre és una activitat que solem fer de petits i de joves, quan anam a l’escola i començam a descobrir l’entorn.  Ne...