Entre mòbils i turisme

A les Balears les notes dels estudiants sembla que són baixes. I a Menorca, encara més. La Primària va malament. L’ESO també. I a la selectivitat… bé, a la selectivitat els alumnes fan el que poden. Quan els deixen TikTok i Instagram, és clar.

Els mòbils manen. Les pantalles governen. El cervell de la majoria viu quasi permanentment allà dins. Estudiar? Només quan s’acaba la bateria. I encara.

A classe, la concentració dura menys que un vídeo de quinze segons. Els llibres semblen relíquies. Les llibretes, peces de museu. El professor ralla, però ells fan més cas a qualsevol algoritme. Difícil guanyar.

I després hi ha el futur. O el que en queda. Perquè, si més de la meitat acabarà al sector serveis, per què matar-se estudiant? La universitat és una opció secundària, un camí que duu massa vegades a l’exili laboral.

La realitat és una altra: temporada alta, temporada baixa i, entremig, un exèrcit d’adolescents que ja saben que el seu destí probable és servir taules i somriures. Amb sort, un sou acceptable i propines.

Així que el panorama és clar. Cap il·lusió. Pocs al·licients. Molt turisme. Molt mòbil. Notes baixes i expectatives modestes. Que ningú no s’estressi. Ni per aprendre. Ni per créixer. Ni per somiar. Ni, per descomptat, per treure bones notes.

 

Israel, el ‘Far East’

Els Estats Units tenen molts estats. Quaranta-vuit junts al continent. Un a dalt a l’esquerra: Alaska. Un altre, a la punyeta del Pacífic: Hawaii. I un bastant més enfora, al llunyà est: Israel.

No forma part de la Unió, però es comporta en molts aspectes com si ho fos.

Els colons europeus van arribar a terres americanes habitades per nadius. S’hi van establir. Per les bones o per la força, van anar expandint-se i apropiant-se de territoris que abans eren dels indígenes.

Van tancar els indis en reserves. Quan va fer falta, van eliminar tribus senceres. Un procés molt semblant a un genocidi.

Per açò als Estats Units, aquesta manera d’actuar que caracteritza des de fa ja un temps Israel no els sorprèn. És la que han seguit ells des del primer dia que els colons van posar els peus al continent americà. No van ser els únics. Espanyols, portuguesos i altres europeus també ho van fer. Però al nord, l’extermini va ser més exhaustiu i més efectiu.

Allà va ser més fàcil que no ara a Palestina. Els indis només tenien arcs i fletxes contra les armes de foc dels invasors. Avui, els resistents palestins —o terroristes, segons qui en parli— disposen d’armes modernes i estratègies ben planificades.

Aquests indis del Llunyà Est ho posen més difícil. I els dirigents israelians només veuen una sortida: la «solució final», és a dir, l’extermini de tota oposició als seus plans.

Per açò molts occidentals no entenen per què l’ONU els renya o per què part de l’opinió pública s’hi oposa. Si és, al capdavall, el que han fet sempre els europeus a les seves colònies. I molts encara ho fan, potser no tan obertament, però amb el mateix objectiu.

El gran Israel: el 51è estat dels EUA. El Far East.

La teva pitjor versió

La millor versió teva no te la donarà un suplement vitamínic, ni assistir a les conferències d’un coach de superació personal, ni llegir llibres d’autoajuda. Tampoc estar tot el dia pendent de la tecnologia, que t’omple d’informació, la majoria inútil i supèrflua. Et corregeix, fa i pensa per tu. Fins i tot et diu què has de fer.

Aquestes crosses semblen ajudar-nos a moure’ns millor pel món, però en realitat ens debiliten. Sense tants artificis, eines electròniques i pantalles, seríem millors persones.

Es tracta de rendir més o de ser millors? Quina és la nostra millor versió? La que produeix més o la que coneix i entén l’entorn?

Sense mòbils, sense pantalles, possiblement seríem millors. Ho comprovarem amb la pròxima generació. I la culpa serà nostra. Seríem persones menys informades però més formades, amb menys recursos però més humans.

Fa un caramull de segles hi havia un romà que deia que només necessitava un jardí i una biblioteca per ser feliç. Què et fa falta a tu?

Si la nostra millor versió necessita estar sempre connectats a màquines i pantalles, fer feines amb intel·ligències que decideixen per nosaltres, prendre vitamines per rendir més que els altres, ansiolítics per dormir i estimulants per produir, anar al gimnàs per compensar el sedentarisme… potser no seria tan dolent mostrar una versió pitjor. L’honesta. La sincera. La real.

Tu encara hi ets a temps? I els teus fills? I els teus nets?

Cap a la pau absoluta

Si una persona no existís, no passaria res. Ho notarien a ca seva, segurament alguns del seu poble, i tal vegada al seu país o potser fins i tot al món sencer si hagués estat prou rellevant en algun àmbit com l’economia, la política o la cultura. Però, en essència, per a l’espècie humana no canviaria res. Som milions i milions de persones a la Terra i no modificaria el rumb col·lectiu de l’espècie. 

I si la humanitat sencera no existís, tampoc no tindria gaire importància. De fet, seria una benedicció per al planeta: es lliuraria d’un virus que destrueix ecosistemes, extingeix espècies, esgota recursos i provoca un canvi climàtic accelerat.

I si la Terra mateixa no existís? Tampoc no passaria res. No és més que un petit punt en la perifèria d’una galàxia com tantes altres. L’univers seguiria igual. Hi ha bilions de galàxies, cadascuna amb milions d’estrelles i planetes.

I si l’univers deixés d’existir? Tampoc no passaria res. El no-res no pateix, no recorda, no desitja. És la tranquil·litat absoluta. Allò que va sorgir un dia, per pura casualitat, d’un gran pet, no té importància, ni objectiu, ni significat. Si no hi hagués res, simplement no passaria res.

I potser aquí hi ha l’essència de moltes religions i espiritualismes: aspirar a dissoldre’s en aquest no-res, en un estat sense dolor ni desig, en un oceà de pau. El nirvana.

I potser aquest és l’objectiu dels dirigents mundials que mos han duit on som ara mateix. Tal vegada cerquen amb una darrera guerra mundial la pau absoluta.

Elogi del xafarderum

Aquí, com per tot, sempre hi ha hagut qui se mor per saber què fa el veí, si na Maria ha tornat amb en Joan, si en Pere ja no té feina o si la filla d’en Biel s’ha fet un tatuatge nou. Alguns ho menyspreuen o ho veuen com una pèrdua de temps. 

Però anam a veure. Per què ha de ser més admirable saber quin motor du una moto japonesa o quants caixers senyor hi ha hagut que saber si la botiguera del cap de cantó ha deixat el marit? Per què una dada tècnica, històrica, futbolística o rockera val més que una humana? Hi ha coses que simplement mos agraden, mos fan sentir part del món. I el xafarderum és un lligam amb allò que mos envolta, una manera de viure intensament la realitat.

No és enveja ni mala llet (o no sempre), sinó una curiositat natural. El cap, la ment, s’omple del que tenim a mà, d’allò que mos agrada o mos fa servei. De fet, mirar què fan els altres és, també, una forma d’entendre’ns a noltros mateixos. 

A no ser que siguis un místic dels que practiquen la meditació i cerquen tenir el cap buit per arribar a la felicitat, la majoria de mortals omplim el nostre temps i el nostre cap amb petites històries que mos fan sentir més connectats amb el món que mos envolta. I aquest món no consisteix només en dades científiques, tecnològiques o sobre grans esdeveniments: també està format de vides, d’emocions i de relacions humanes. 

Perquè al cap i a la fi, xafardejar és estimar el nostre entorn. És no viure d’esquena als altres. És, fins i tot, una forma domèstica i senzilla -i molt nostra- de fer sociologia.

La mare del jutge

Ja sabem —i és de sentit comú— que no totes les persones pendents de judici poden romandre a la presó. El principi de presumpció d’innocència i el respecte als drets fonamentals ho exigeixen. Però també és evident que no totes les situacions són iguals. No és el mateix algú enxampat amb una bossa de marihuana, o que ha robat quatre coses en un supermercat, o estafat uns doblers, que una persona que ha conduït sota els efectes de les drogues i ha deixat una filleta en estat greu a la UCI de Son Espases. Tampoc és comparable amb qui ha participat en una baralla amb ganivets, posant en perill la integritat física d’altres persones.

Costa molt d’entendre que aquestes persones —que representen, presumptament, un perill real i immediat per a la seguretat d’altres— puguin caminar pel carrer amb tota llibertat, amb el risc evident de reincidir. En casos així, com a mínim, s’hauria d’aplicar un arrest domiciliari estricte o una mesura de presó preventiva per protegir la societat i evitar que es repeteixin fets greus.

Dos casos recents apareguts en mitjans de la nostra terra ho il·lustren clarament:

«Libertad provisional para el conductor que huyó tras atropellar a una niña en Cala en Bosc» (i que, a més, va donar positiu en drogues).

«Libertad provisional al acusado de apuñalamiento en Es Mercadal».

Ens demanam com és possible que en aquestes circumstàncies les mesures cautelars siguin tan febles. Quina l’ha de fer colcú perquè l’enviïn a presó preventiva i no l’amollin als cinc minuts de sortir del jutjat? Hauria de matar la mare del jutge? I encara així, sincerament, no sabem què decidirien.

No creis que les lleis, o almanco la seva aplicació, s’haurien de revisar? O interpretar-les d’una manera més coherent amb la realitat i el seny? Perquè casos com aquests no només generen una alarma social comprensible, sinó també una profunda (encara més) desconfiança en la justícia que, com a societat, no ens mereixem ni hauríem d’acceptar resignadament. Potser els que decideixen aquestes coses necessiten menys anys a la facultat de Dret i més sentit comú.

 

Els talibans de la salut

Hi ha una espècie de zeladors de la virtut que ronda per les consultes mèdiques: els talibans de la salut. Tenen una missió sagrada: proclamar la tolerància zero. 

Posem per cas una persona que, fins fa poc, s’empassava més de deu cerveses diàries, amb algun combinat afegit. Després d’un esforç prou important, ara només pren unes dues canyes de cervesa al dia. Una fita respectable, pensaria qualsevol amb una mica de sentit comú. Però el seu metge, amb posat sever, li recorda que l’ideal seria zero alcohol i que dues canyes també són dolentes. Ni un «molt bé», ni ànims, ni res.

M’ha fet pensar en quan, abans de deixar de fumar definitivament ja fa uns quants d’anys, vaig provar de reduir el paquet diari a només tres o quatre cigarrets. Un triomf que mereixeria, com a mínim, una felicitació. Però no. Un infermer o metge, ja no ho record, me va dir, seriós com un jutge, que «encara fuma massa» i que «continua exposat a greus malalties». Ganes me van agafar de tornar al paquet diari; total, si tenia assegurada la «greu penitència» igualment...

És cert que els riscos per a la salut no desapareixen del tot si un beu o fuma «només una mica». Però també és cert que el més ximple sap que deu no és igual a dues, ni vint és igual a quatre. I que les coses no són sempre o tot o res, o blanc o negre... A vegades, avançar, encara que sigui poc a poc, ja és una victòria. I encoratjar sol donar més fruits que renyar. 

 

Intel·ligència artificial / estupidesa natural

Sembla que vivim una època daurada. Hem aconseguit allò que cap civilització anterior ha pogut ni tan sols imaginar: emprar màquines increïblement complexes i sofisticades per generar i consumir... bestieses monumentals. Tenim telèfons amb més potència que els ordinadors que van dur l’home a la Lluna, i què hi feim? Selfies amb filtres ridículs. O vídeos d'individus, cans o moixos fent bajanades.

I és que el nivell de qualitat que exigim als productes culturals que consumim és ínfim. Volem llibres curts, cançons amb tres frases i una mica d’autotune, mos conformam amb sèries que podrien haver escrit perfectament quatre aficionats en un parell d’hores i amb pel·lícules que tenen arguments simples i recurrents. I mos sembla bé. Mos emocionam amb vídeos i frases emmarcades que mos recorden que «viure el present» és important. Com si fos un descobriment nou.

Intel·ligència artificial de darrera generació per divulgar la nostra estupidesa natural de sempre. Ara podem generar imatges absurdes, textos buits i efectes digitals superflus amb una qualitat tècnica impressionant i amb una difusió que ni podíem imaginar fa unes dècades. Però no hem elevat el nivell d’absolutament res, només l’hem fet més eficient.

La mediocritat mai no havia estat tan a l’abast de tothom.

 

Menorca a les fosques

Ningú no vol una presó, un dipòsit de gas, un abocador de deixalles o una central elèctrica a prop de casa. Però quan hi ha problemes reals, potser no és mala cosa disposar de sistemes propis de generar energia.

Ara per ara l’Illa depèn en gran mesura de l’electricitat que li arriba des de fora, mitjançant un cable submarí que la connecta amb Mallorca. I si aquest cable falla?

Actualment, la generació elèctrica pròpia de Menorca només cobreix una petita part del consum total. L’estació de Maó –de combustibles fòssils– pot donar una resposta limitada, i el seu ús intensiu suposa una emissió elevada de contaminants que enfosquirien el cel de l’Illa amb una bona quantitat de fum.

O omplim l’Illa de molins de vent i plaques fotovoltaiques, o l’omplim de fum. I si no volem fums, els parcs eòlics i solars hauran de passar a formar part essencial del nostre paisatge. Agradi o no.

No podem estar sense els serveis que facilita l'electricitat, d’alguna manera l’haurem d’obtenir sense dependre sempre de l’exterior.

 

Un país no és una empresa

En un món on la majoria de la població forma part de les classes mitjanes i populars, una qüestió et sorprèn: per què tants voten perquè els governin multimilionaris? Si som més els modestos, per què de vegades acabem cedint el poder polític —i per tant, el poder sobre les nostres vides— a una minoria que acumula una riquesa inimaginable i viu en una realitat allunyada de la vida quotidiana de la gran majoria?

Una paradoxa desconcertant... És realment creïble pensar que els qui han aixecat imperis econòmics (Donald Trump, Elon Musk, Daniel Noboa i tants altres...) treballaran per distribuir la riquesa de forma més justa? Que promouran polítiques socials equitatives, o prendran decisions pensant en les necessitats dels qui viuen amb el salari mínim? Sembla que no sol ser així. Quan multimilionaris arriben al poder, acostumen a governar afavorint els seus interessos i els dels seus cercles privilegiats: retallades d’impostos a les grans fortunes, desregulació econòmica, privatització de serveis essencials i reducció de programes socials. Més que fomentar la prosperitat col·lectiva, el seu govern serveix per reforçar encara més els privilegis d’una elit econòmica que ja viu en una bombolla separada de la realitat més habitual.

Segurament passa que molta gent associa aquests emprenedors triomfadors amb eficiència, lideratge i èxit econòmic. Però administrar una empresa no és el mateix que governar un país. El primer cerca maximitzar beneficis; el segon hauria de cercar el benestar de la ciutadania, més enllà d’obtenir guanys a qualsevol preu.

Abans de votar, tal vegada s’hauria de pensar a qui beneficiaran realment les polítiques d’un candidat. És una qüestió de sentit comú. Perquè un país no és una empresa, i governar no hauria de ser un negoci.

Allò que sé dels vampirs

Els vampirs existeixen. Xuclen la teva energia i et deixen esgotat, sense que ni tan sols te n’adonis. Aquella amiga que sempre arriba tard, aquell conegut que t’atura per explicar-te històries eternes sense substància, o aquell familiar que et cerca només quan necessita colque cosa.

Hi ha el nosferatu que mai no arriba a hora. Et fa esperar faci fred o un bon sol, després que tu hagis deixat assumptes a mitges per ser-hi a temps. I quan arriba, no demana disculpes, sinó que ho justifica, «ja me coneixes, no tenc remei!».

Hi ha el vampir que t’atura en veure’t passar, tant se val si tens frissera, per explicar-te una anècdota que no t’aporta res o fer-te un interrogatori minuciós. Li falta el sentit de la brevetat, i tu, atrapat, somrius mentre busques una escapatòria.

Hi ha el dràcula que sempre vol de tu colque cosa, però dissenya uns plans poc definits, amb canvis constants fins a l’última hora. I ets tu qui s’ha d’adaptar a la seva falta de planificació.

I també hi ha criatures que només parlen de problemes i mai de solucions, vampirs emocionals que absorbeixen la teva energia amb la seva negativitat.

Els vampirs sempre existiran. Tu has de decidir si et xuclen l’energia i et roben el temps, o si els esquives amb elegància... o sense.

 

Breu història universal

L’origen de l’univers, la Terra, la vida, l’ésser humà... s’explica de diverses maneres. Fa falta bastant de fe i credulitat, saber que es tracta de teories difícilment comprovables i que és necessari una bona dosi d’ingenuïtat... per acceptar allò que ens conta la ciència. I per a d’altres, com les explicacions que donen les religions, també.

Bé, posem que ja som aquí, els homes i les dones, la humanitat, i mentre som pocs, cadascú va a la seva bolla, créixer, reproduir-se, i anar voltant pel món menjant procurant no ser menjat. Quan ja som molts, fa falta organitzar-se. Quedar-se a llocs amables, conrear la terra, criar animals; cadascú s’especialitza en alguna tasca. De la primera llei del més fort es passa a la comunitat que col·labora, o és a l’inrevés? Tot és de tots, o cada cosa té el seu propietari?

Poc a poc arriben les teories i ideologies. Uns troben que cadascú val allò que té i ha aconseguit, i que té dret a conservar-ho, i altres diuen que hi ha d’haver més igualtat i compensar les diferències a base de disminuir la llibertat. Però aquesta igualtat no pot ser per baix, i tothom pobre, sinó amb certa riquesa. Però per repartir riquesa primer s’ha de crear, i no se crea si no se dona llibertat per tenir iniciatives i... 

Unes comunitat imposen més llibertat i manco igualtat i d’altres a l’inrevés. I per raons territorials, econòmiques, religioses, racials. ideològiques..., s’acaba moltes vegades amb bregues violentes, i així les guerres abunden a la història.

A la fi sembla que s’imposa el seny i es crea una organització de les nacions per posar ordre i pau. Però es xerra molt i no es fa gaire cosa. Sempre s’opina de totes les qüestions manco quan fa falta de veritat, i quan hi ha que pronunciar-se, ser valent i emprar si és necessari la força per imposar la pau i la justícia... amaga el cap sota l’ala. D’altres conflictes sense interès econòmic o estratègic ni se’n xerra. 

És la història de la humanitat, xerrar molt i fer poc. Imaginam massa i no actuam gaire. I si miram l’actualitat més immediata, sembla que no hem progressat gaire en aquests milers, quasi milions d’anys.

Però totes aquests temes a molta gent no interessen, perquè tenen problemes més seriosos i urgents: uns poder menjar cada dia o aconseguir un habitatge mínimament digne... i altres decidir si la setmana que ve van a veure el Perito Moreno o la badia de Ha-Long.

I així és la vida, o almanco així mos sembla a noltros i així vos la contam.

Frenar per no col·lapsar

Pots arrossegar uns quants problemes, preocupacions i maldecaps tota la vida, és normal, li passa a tothom, i així i tot anar tirant. També pots patir durant una temporada una major acumulació de desgràcies i conflictes i no defallir, i sortint-ne més o manco sa i estalvi. El que no creus que poguessis resistir -ni tu ni ningú- és anar per la vida carregat permanentment amb una quantitat insuportable d’angoixes, adversitats i temors. No trobes que cap persona ho pugui aguantar molt de temps i allò que sol passar és que acaba col·lapsant, esfondrant-se, paralitzada i sense arreglar res.

La solució no seràs tu qui la tengui, però hi ha coses que són lògiques i que no veim quan esteim ficats a l’ull de la tempesta o al fons del pou, on hem acabat després d’anar acumulant situacions negatives.

El que maldes de fer és frenar, reaccionar davant la muntanya que trobes que tens damunt i establir prioritats, identificar allò que és realment important i solucionar-ho, o procurar oblidar-ho dintre del que sigui possible si no té remei. No prendre’s la teva vida ni la dels altres tan seriosament. No deixar que tot t’afecti tan profundament, passar un poc del que no és vital.

Frenar per no col·lapsar, cosa que també s'hauria d'aplicar a la nostra illa, que és com un organisme sensible i fràgil, amenaçada per l'augment de turisme, població, construcció, trànsit, amb uns recursos limitats que comencen a faltar. Frenar també l'escalada de crispació política que acompanya cada esdeveniment, cada tema, local, estatal o mundial, i centrar-se en avançar en acords per aconseguir millores, que és la seva feina.

Però bé, allò que dèiem, tu pitges el fre, abaixes el ritme i te dius: Problemes, preocupacions, maldecaps, en fila aquí, al rebedor, d’un en un. Que passi el primer. I així anar fent...

     

Xerrar i més xerrar de la DANA

No penses dedicar ni un segon més que aquests d’ara a comentar res de la DANA que ha sofert el País Valencià. 

Hi ha hagut una gota freda, pluges torrencials, inundacions, morts, desapareguts i molts danys materials. Te sap molt de greu. És una desgràcia que esgarrifa. Admires els voluntaris i les aportacions en doblers i productes. Tu mateix has fet una mínima contribució.

S’haurà de mirar si hi ha hagut responsabilitats polítiques i de diferents administracions i, sobretot, fer tot el possible per a la recuperació de la normalitat i procurar que no torni a passar res semblant enlloc. I punt.

A partir d’aquí, tot el que es digui ara sobra. L’oportunisme dels polítics per atacar-se mútuament, de les empreses i associacions per promocionar-se, d’articulistes desproveïts d’inventiva (com tu?) per omplir columnes a diaris, i de cunyats per donar les seves solucions miraculoses i tardanes que, ves per on, ningú no havia reparat. Sentir rallar contínuament a tothom dels danys de la DANA, les seves conseqüències i causes, fa oi i te causa indignació.

Ara és moment d’ajudar, si es vol o es pot, o almanco de callar i no molestar. Ja hi haurà temps per a la xerrameca, els remucs i les propostes a misses dites, tan típic en aquesta terra d’especialistes en tot i capdavanters en res. 

Hi ha gent per a tot

Hi ha qui surt en un vehicle a una via principal al seu ritme, perquè sí, tranquil·lament, i qui té preferència ha de frenar. I hi ha qui s’atura quan toca i espera.

Hi ha qui aparca al primer lloc que troba, on no es pot, fent nosa. I hi ha qui roda per carrers i places fins a un lloc permès, i passa deu minuts caminant a ca seva.

Hi ha qui posa l’intermitent i després frena i gira. Hi ha qui gira i després posa l’intermitent. Hi ha qui gira i punt.

Hi ha motos que t’avancen per la dreta, altres que te passen a 180 per hora amb línia contínua i a un revolt. I n'hi ha d'altres que respecten les normes.

Hi ha bicicletes -els patinets donarien per un parell d’articles...- que van per on els correspon. Hi ha bicicletes a tota velocitat pel carril bici que quasi s’emporten els caminants i altres que van a pas de tortuga pel mig de carrers o, pitjor, carreteres.

Per què? No ho saps. També hi ha vianants que et saluden en passar pel costat encara que no t’hagin vist mai. I coneguts amb els que et creues cada dia que giren la cara i no fan ni un mínim gest de cortesia.

I aquestes diferències per què, pel caràcter, per la forma de ser de l’individu? Per l’educació rebuda, per l’exemple vist a casa? Per l’hàbitat on s’ha desenvolupat l’espècimen? Pel PH del medi on ha crescut?

Però allò que més t’intriga és com és que hi ha qui quan li duen un bocata a un bar, l’obre, observa el seu interior i investiga tots els seus components. Després procedeix a mossegar-lo delicadament. I hi ha qui, quan arriba el panet, l’arreplega i li fot queixalada sense passar cap pena. 

Hi ha gent per a tot.

 

Fatxa! Roig separatista!

Un pot ser de dretes i no ser fatxa, o ser d’esquerres i també espanyolista, per exemple. Hi ha feixistes independentistes. I hi ha anticonstitucionalistes que en canviar la conjuntura s’han fet defensors a mort de la Constitució. Un comunista difícilment pot ser nacionalista, però de vegades sí, i les dretes i esquerres -en principi opcions de models econòmics i socials- agafen altres significats, i si no penses com ell ets un fatxa o si no estàs d’acord ets un roig separatista, comunista que es menja els fillets. 

La gent de dretes és majoritàriament demòcrata, i n’hi ha d’esquerres que desitgen una dictadura… del proletariat o de qui sigui. I al contrari, també. Es poden defensar col·lectius discriminats i alhora una economia liberal. Es pot voler un Estat amb fort control per fomentar la igualtat i estar a la vegada en contra de la immigració.

Les ideologies polítiques en moltes ocasions es mesclen i evolucionen segons els contextos històrics, socials i culturals. Les dretes i les esquerres són grans categories que engloben múltiples corrents. L’espanyolisme i l’independentisme sorgeixen de debats territorials i de sobirania, però també tenen arrels ideològiques i es poden trobar tant a la dreta com a l’esquerra.

Les visions són diverses i complexes, i per açò les aliances i les lluites conflueixen moltes vegades en eixos ideològics aparentment contradictoris.

Però si haguéssim de tenir tot açò en compte, de què xerraríem al bar o a cal barber?

 

Paraules d’amor

La majoria de cançons en tota la història s’han dedicat a l’amor. I una part important a un amor perdut o no correspost, o al seu revers, el desamor, la traïció, la tristor en acabar la relació; o, en menor quantitat, a la felicitat d’un moment dolç d’un idil·li. 

Normalment només sabem la versió de qui interpreta la cançó, que explica com de malament està perquè s’estima algú que no el correspon, o perquè ha perdut la persona que ho va ser tot. Poques vegades es pregunta per què no va funcionar o per què la persona estimada no li fa cas. 

És per dir-li «has provat d’expressar quelcom intel·ligent i interessant, a part de les xorrades cursis i dramàtiques que cantes? Has provat de canviar, d’entendre l’altre? Vas fer tot el que vas poder? Explica’ns per què trobes que t’ha deixat. Ho vàreu xerrar, vau consultar un terapeuta de parelles? Tal vegada éreu un o els dos tòxics, o incompatibles, potser esteu millor separats que junts»…

La literatura és una cosa i la vida real, una altra. Les cançons duen una forta càrrega sentimental per captar l’atenció, exageren i menteixen; si cantes que sou una parella feliç des de fa quaranta anys, no interessarà a ningú.

Però només és art, ficció, i no es pot prendre com a model de la realitat. Hi ha qui va per la vida pensant que les relacions sentimentals són com les conten a les cançons, o a les pel·lícules… I després topen amb la veritat i les coses no els solen sortir gaire bé.

En fi, que diuen que un dels símptomes que confirmen que estàs enamorat és que entens les cançons que parlen d’amor. No sé si és gaire bon senyal...

 

Autoajuda’t; si vols, pots

Veus xerxes socials plenes de frases emmarcades, amb imatges de postes de sol i música new age. «Tot passa per una raó», «si vols, pots», «pensa en positiu i tot millorarà», «el teu èxit només depèn de tu», «sigues la millor versió de tu mateix»… Escoltes comentaris, «quina raó que tenen!», «quines veritats més grans!». Bé, penses, clar que és veritat el que prediquen i tenen tota la raó, si només diuen obvietats, reflexions i conclusions a les que qualsevol pot arribar amb una mica de sentit comú, però molt superficials… Són una visió simple de la realitat, que no té en compte les circumstàncies personals que condicionen cadascú. 

L’optimisme és important però no cura ni soluciona problemes complexos amb molts factors i causes. Com diu la mateixa paraula autoajuda, creu-t’ho i troba com resoldre la teva situació, i si no tens èxit, és que no has fet prou (com si fos fàcil sense l’ajut d’un professional que conegui totes les teves peculiaritats i que et proposi una gestió personalitzada per arribar a aconseguir-ho).

I cada dia en trobes més, de sentències de «superació personal», i cada vegada en veus més, de gent, que les llegeix, comparteix i creu que basten per anar a millor.

Jo ho saps, idò, si tens problemes, autoajuda’t, «tu tens el poder de canviar la teva vida», i si no ho arranges, serà culpa teva, perquè «si vols, pots»... o no és tan senzill? 

 

Maig, juny, setembre...

Gener, febrer, març, abril, maig, juny, setembre, octubre, novembre, desembre... Així seria la successió dels mesos de l’any perfecta per a alguns, entre ells tu mateix. Sense aquests dos mesos en honor a emperadors romans -juliol i agost-, que són incòmodes per a republicans, antiimperialistes, defensors de les minories..., però sobretot per als al·lèrgics a la calor, a les multituds i a l’alteració durant massa setmanes dels d’ordres establerts en aquesta tranquil·la terra nostra des de sempre, o almanco des d’emprimer.

Llegies fa temps que abans el calendari anual tenia deu mesos, que també tenien altra quantitat de dies per mes i que juliol i agost van ser introduïts més endavant -primer amb altres noms i canviats llavors per homenatjar Juli Cèsar i Octavi August, líders romans-, i pensaves per què punyetes sel’s va ocórrer fer-ho, posar aquests dos mesos més calorosos i agobiants enmig de l’any per fer la guitza als que volen fresqueta i tranquil·litat. Devia ser cosa dels hotelers o els turoperadors d’aquells temps… 

 

Ja saps que res no canvia per posar diferents noms o maneres de mesurar i etiquetar els períodes de l’any, però així i tot somies de vegades que el Govern -tan preocupat com sembla ara pel problema de la massificació turística- es treu de la màniga un decret llei d’aquest que fan en un tres i no res quan els convé, i eliminen els mesos de juliol i agost del calendari, hala, i cap al BOIB… i tu ets per un moment un poc més feliç.

La dificultat de ser objectiu

Els éssers humans som, per naturalesa, subjectius. Les nostres percepcions i judicis estan influenciats per una sèrie de factors personals, com les experiències prèvies, les emocions, els valors i les creences.

Aquestes influències inconscients poden afectar la nostra capacitat per ser objectius, fins i tot quan tenim la determinació de ser-ho.

Aquesta subjectivitat és comprensible i fins i tot graciosa quan es tracta de fanatisme esportiu inofensiu, per un club i uns colors, que fan que el teu equip sempre ho faci bé, mai cap error sigui fall seu, i sempre perdi per culpa de l’àrbitre o conxorxes vàries. O dins la política, quan el joc democràtic està acceptat, i el teu partit és el de les més bones idees, intencions, accions i resultats, per molt que la meitat dels seus membres siguin a la presó per corrupció, prevaricació, o coses encara pitjors.

Ja no és tan divertit si el fanatisme té conseqüències més greus i perilloses, com passa de vegades quan s’arriba a extremismes, dins de la política o la religió, entre d’altres temes, que provoquen la manca de llibertats i drets, les dictadures de tot signe, la violència, el terrorisme, guerres i morts.

Tu prova de ser objectiu, és primordial perquè es manifestin dos elements tan bàsics per a l’harmonia a la comunitat com són la justícia i la veritat. Tracta de ser equidistant, empàtic, veure les coses des de fora, posar-te en el lloc de l’altre. No ho aconseguiràs, però per provar-ho que no quedi.