A la nova normalitat serem un poc més susceptibles, quasi sempre amb mascareta i mans ben netes, sospitant de cada tossida. A poc a poc, ja una mica més relaxats però prudents, sembla que arribarem a ser millors persones.
Açò en teoria, perquè a la pràctica es veu que ara a la nova societat dominen, encara més, els interessos particulars damunt els comuns, els negocis i doblers per sobre de la salut, i la festa i la bulla per damunt de tot.
Un món amb bars i restaurants oberts i escoles tancades, amb carrers plens de terrasses i d’impediments per a la mobilitat, tant de vianants com de vehicles. I on toca viatjar per força, obrint tots els destins sense els mínims controls sanitaris. Sense feina i malvivint de la caritat de l’Estat.
I per acabar-ho d’adobar, quan es suspén una festa, i no surten cavalls per evitar gernacions, es continuen produint aglomeracions, sense mascaretes ni distància de seguretat. Encara que es tracti de la festa més festa de totes les festes, i sota la protecció del sant precursor, el virus no entén de tradicions i sort tindrem si no provocam un rebrot entre unes coses i altres.
Total, que si la vida són quatre dies i ja n’hem passat tres, en vista que açò de la covid-19 pot esclatar en qualsevol moment i veient els interessos reals de la munió de governs que mantenim, viatgem i beguem, omplim bars i restaurants, oblidem les escoles i la feina i anem a totes les festes de poble suspeses.
Açò sí, a peu o en bicicleta perquè la circulació motoritzada cada dia està més complicada. Si ens hem de morir d’un mal virus, que sigui amb els pulmons nets de contaminació i ben en forma de tant de caminar.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ciutadella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ciutadella. Mostrar tots els missatges
dimarts, 23 de juny del 2020
dimarts, 25 de juny del 2019
El darrer Sant Joan
De la darrera vegada que vaig anar a Ciutadella per Sant Joan en deu fer més de vint-i-cinc, d'anys. Vivia llavors a Barcelona i per diverses circumstàncies -primer per ser estudiant universitari i després en fer de mestre a una escola d’EGB-, feia bastants d’anys que no tenia l’oportunitat de ser a Menorca en aquelles dates.
La vegada que vaig poder escapar-m'hi uns dies, el meu pare me va deixar el seu cotxe (jo no en tenia llavors, a Barcelona no me feia falta) i a mitjan capvespre de dia 23 ja era a la ciutat de ponent, on havia quedat el dia anterior amb uns amics.
A partir d'aquí resumesc allò que record talment un dietari:
A uns quants quilòmetres de Ciutadella ja hi ha una bona cua de cotxes. Aparcar és impossible, després de voltar una hora, deix el cotxe als afores, al polígon, i camín una altra hora fins el centre.
Els amics, que se suposava que serien a una zona determinada, no apareixen. Me cans d’esperar i faig una volta. Calor. Molta gent. Xafogor. Me trepitgen i empenyen. Torn allà on havíem quedat. No hi són. Trob uns 'coneguts' i me duen a fer gins amb llimonada. Acab ben marejat.
Me trepitja tothom. M’empenyen i caic. Quan m’aixec ja no trob els coneguts. Rod per tot, es Born, ses Voltes. Calor, xafofor, una gernació... Me sembla que també hi havia cavalls. Una hora després decidesc anar-me’n.
Agaf un carrer secundari per no trobar tanta gent i me perd. Surt a una zona que no conec, enfora d'on volia anar (ara sé que vaig anar a parar per Santa Rita).
Se fa fosc i no veig el cotxe, el pare me matarà. Després d'una hora voltant i preguntant, trob el cotxe i partesc cap a casa.
Amb el cor a mil, pas per sa Naveta des Tudons, però la guàrdia civil no m’atura. La carretera es fa eterna i quan sembla que ja arrib, trob la policia a prop de Maó per un accident, m’aturen una bona estona, me miren a jo i a dins del vehicle, però no passa res i me deixen anar.
Arrib a Maó i quan ja estic més relaxat i tranquil, veig uns amics que van cap a un cotxe. Un me diu «bo, què fas aquí avorrit?, vine a Ciutadella de festa!».
La vegada que vaig poder escapar-m'hi uns dies, el meu pare me va deixar el seu cotxe (jo no en tenia llavors, a Barcelona no me feia falta) i a mitjan capvespre de dia 23 ja era a la ciutat de ponent, on havia quedat el dia anterior amb uns amics.
A partir d'aquí resumesc allò que record talment un dietari:
A uns quants quilòmetres de Ciutadella ja hi ha una bona cua de cotxes. Aparcar és impossible, després de voltar una hora, deix el cotxe als afores, al polígon, i camín una altra hora fins el centre.
Els amics, que se suposava que serien a una zona determinada, no apareixen. Me cans d’esperar i faig una volta. Calor. Molta gent. Xafogor. Me trepitgen i empenyen. Torn allà on havíem quedat. No hi són. Trob uns 'coneguts' i me duen a fer gins amb llimonada. Acab ben marejat.
Me trepitja tothom. M’empenyen i caic. Quan m’aixec ja no trob els coneguts. Rod per tot, es Born, ses Voltes. Calor, xafofor, una gernació... Me sembla que també hi havia cavalls. Una hora després decidesc anar-me’n.
Agaf un carrer secundari per no trobar tanta gent i me perd. Surt a una zona que no conec, enfora d'on volia anar (ara sé que vaig anar a parar per Santa Rita).
Se fa fosc i no veig el cotxe, el pare me matarà. Després d'una hora voltant i preguntant, trob el cotxe i partesc cap a casa.
Amb el cor a mil, pas per sa Naveta des Tudons, però la guàrdia civil no m’atura. La carretera es fa eterna i quan sembla que ja arrib, trob la policia a prop de Maó per un accident, m’aturen una bona estona, me miren a jo i a dins del vehicle, però no passa res i me deixen anar.
Arrib a Maó i quan ja estic més relaxat i tranquil, veig uns amics que van cap a un cotxe. Un me diu «bo, què fas aquí avorrit?, vine a Ciutadella de festa!».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)