Al teu darrer viatge encara gaudíem de la vella normalitat, però ja s’anava acabant. A finals de febrer ja es veia alguna mascareta i es sentia parlar del coronavirus a Europa, sobretot a Itàlia.
Aquells dies vas passar per tres aeroports d'anada i de tornada, vas agafar quatre avions i dos aves, un d’ells ple a vessar a causa d’un accident -amb mort inclòs entre Sevilla i Còrdova- que va fer que els passatgers de dos trens es concentressin en un. Vas pujar i baixar la Giralda i la Torre del Oro, acompanyat de cents de persones més, multituds que també trobares a la catedral de Sevilla i la mesquita de Còrdova, entre d’altres indrets. I sempre sense mascareta ni rentar-te les mans més de l’habitual.
Tot açò, sabent ara que el virus ja es passejava per aquelles terres, t’esgarrifa. De fet vas estar unes tres setmanes després del viatge esporuguit, mirant de detectar símptomes de la nova malaltia, comptant els dies d’incubació. Sabies que estaves en mans del destí i que podia passar qualsevol cosa.
A partir d’aquells moments la situació es va anar controlant. Mascaretes, quarantenes, guants, confinament, estat d’alarma, tancament de ports i aeroports i altres mesures semblava que aconseguien frenar un poc la pandèmia. Sense estar del tot tranquil, vas tornar a sentir una mica de seguretat. Sobretot residint a una illa on els casos de nous contagis van arribar durant un bon període a ser inexistents.
Però ara, amb la circulació massiva d’avions i vaixells amb mínims controls sanitaris i l’augment de casos actius i sospitosos a ca nostra, estàs més alarmat que mai. Quan acabarà el malson? Quan posarem d’una vegada la salut per damunt de qualsevol altre interès? Torna el cangueli.
Si la nueva normalidad tiene por finalidad tener a la población emocionalmente estresada de forma permanente, creo que se va por buen camino. Con tanto fogueo informativo, con cierto tufillo de intereses políticos, acabaremos todos zumbados y esto si que será luego lo normal, ir atontados como zombis y encima asustados.Conozco personas mayores que viven realmente asustadas que cuando salen de casa miran a todos lados antes de pisar la acera, como si temieran que las fueran a atracar o algo por parecido.Espero y deseo que esto se acabe pronto y como mínimo estas personas puedan regresar a su normalidad.
ResponEliminaAbrazos telematicos sinceros.