Hola, Naia

Te vaig conèixer, Naia, quan tenies només quatre anys. En realitat, primer vaig conèixer sa iaia, que avui és la meva dona. I, de la seva mà, vas arribar tu.

Des d’aquell dia t’he vist créixer. He vist aquella filleta convertir-se, a poc a poc, en una jove extraordinària. He vist la teva bondat. La teva sensibilitat. I aquella manera tan natural que tenies de preocupar-se pels altres. He vist com estimaves el teu germà, dos anys més petit, i després la teva nova germana, sempre amb una tendresa infinita. També he vist l’amor que senties pels teus pares i avis, concos i cosins...

He seguit el teu camí. De l’escoleta a l’escola. De l’escola a l’institut. T’he vist fent dansa, patinatge, i la teva passió, el bàsquet. He vist créixer una persona preciosa. Per fora, però sobretot per dins.

No tenc fills. Però sí que tenc nets. Perquè la vida, de vegades, te regala persones que acabes estimant tant o més que si fossin família. Tu, Naia, igual que els teus germans, ets una d’elles.

Fa un poc més d’un any i mig, quan només tenies catorze anys, la vida te va posar al davant una malaltia terrible. Tu la vas afrontar amb una força que impressionava. Amb una valentia que feia petit qualsevol lament. Però, al final, vas haver de partir, massa prest.

Hi ha persones que, quan se’n van, deixen un buit. I n’hi ha que, a més, deixen una empremta. Tu Naia mos has deixat una lliçó immensa sobre què significa ser bona persona. El record d’una jove valenta, generosa, caparruda quan convenia i profundament preocupada pels altres. Fins i tot en els moments més difícils, t’importava més que els qui t’estimaven no patissin que no el teu propi sofriment. Açò no s’oblida.

Cadascú té les seves creences. Però, per jo, Naia, continues aquí. Estàs present en les converses que te recorden. En els somriures que despertes quan en xerram. En les lliçons que mos vas donar sense pretendre-ho. En els records que duim gravats dins el cervell i, sobretot, dins el cor.

Ets d’aquelles persones que passen pel món i hi deixen una petjada que el temps no esborra.

Per açò, cada matí, siguis on siguis, jo continuaré dient-te, com un bon l’avi teu que som: «Hola, Naia. Bon dia».

 

I la IA què diu?

Hi ha una cosa que mai no falta a Menorca: opinions. N’hi ha sobre el temps, sobre el trànsit, sobre si els turistes són massa o massa pocs i, evidentment, sobre la intel·ligència artificial. Per a alguns és el futur; per a altres, el principi de la fi. Com gairebé sempre, la realitat probablement és a mig camí.

La IA ja és capaç d’escriure correus, resumir documents, traduir textos i, sí, també redactar articles. Ho fa ràpid i, sovint, força bé. Però encara hi ha una cosa que no sap fer: tenir una opinió de debò. No s’ha enfadat mai en una reunió, no ha fet cua a l’hospital ni ha discutit amb els amics sobre quin és el millor lloc per menjar una ensaïmada. Escriu perquè ha après patrons, no perquè tingui experiències.

A més, la manera com cerquem informació també està canviant. Cada vegada més joves, quan tenen un dubte sobre qualsevol tema, abans d'obrir Google o demanar l'opinió d'un expert, fan la pregunta directament a una intel·ligència artificial. Busquen una resposta immediata, adaptada al seu llenguatge i que els permeti continuar la conversa si necessiten més aclariments. És un canvi d'hàbits que probablement marcarà una nova manera d'accedir al coneixement.

Això no vol dir que l’haguem de mirar amb desconfiança. Al contrari. Com qualsevol eina, tot depèn de l’ús que se’n faci. Pot estalviar hores de feina, ajudar a trobar idees o facilitar moltes tasques del dia a dia. Però el criteri, el sentit crític i la responsabilitat continuen sent cosa de les persones.

I ara que ja heu llegit fins aquí, toca revelar que si aquest article us ha semblat prou natural, és perquè la intel·ligència artificial cada vegada escriu millor (de fet, precisament aquest article d’opinió ha estat escrit, íntegrament, per una intel·ligència artificial).