El menorquí es conserva emprant-lo

Hi ha qui diu que a Menorca mos han imposat el català de Catalunya. Que l’escola és la culpable que alguns joves diguin nen, ampolla, petó o vosaltres, en tost de les paraules que hem sentit sempre a ca nostra.

Però tal vegada el problema no és que hagin après català. Tal vegada és que no el rallen prou.

Perquè les llengües que es viuen s’empalten. Si vius entre gent que xerra menorquí, se t'aferren les paraules, les expressions i la pronúncia. Sense classes ni exàmens. Com passa amb tots els idiomes.

En canvi, qui només aprèn català a l’escola i després no el sent ni el fa servir gaire, és normal que es quedi amb l’estàndard. No perquè ningú li hagi prohibit es menorquí. Ni perquè tengui un mestre de Barcelona amagat davall el llit. Simplement perquè no l’ha tingut prou a prop.

L’escola ensenya llengües, no dialectes, encara que també pot explicar les particularitats de la varietat d’on es troba. Però no pot fer tota la feina. Una manera de rallar no es conserva dins un llibre de text, ni dins un decret. El menorquí es conserva xerrant-lo. A ca nostra. Amb els amics. A la feina. Pel carrer. I escrivint-lo si convé.

Cap decret, cap escola ni cap fundació el salvaran sense la nostra feina. Si volem que continuï viu, l’hem d’emprar.

I si no l’empram, tal vegada no hauríem de cercar sempre el culpable a fora. A vegades, les paraules no se les endú ningú, simplement deixam de dir-les.

L’eclipsi, un muntatge (digueu-me negacionista)

Aquest dimecres dia 12 d’agost mos diuen que la lluna taparà del tot el sol. I que des de Menorca veurem com desapareix durant uns minuts. Digueu-me negacionista o el que trobeu, però jo no m’ho puc creure.

I voltros? Vos ho creis tot açò? No heu pensat que qualcú ho deu haver organitzat? Just ara, amb guerres, crisis i problemes per tot, mos conviden a mirar cap al cel. Casualitat? No ho crec. 

Trump, Netanyahu, Xi Jinping, Putin i altres dirigents mundials tenen molt a guanyar si deixam de mirar què fan ells. També un tal Sánchez. I fins i tot un tal Héctor, que no vol que sapiguem d’on mos arriba l’aigua. 

Però una operació així necessita tecnologia. Qui hi deu haver darrere? Elon Musk? I qualcú ha de dirigir l’espectacle. Steven Spielberg? Ridley Scott? No deim que hi tenguin res a veure. No en tenim proves, com és normal. Però és sospitós que ningú ho hagi investigat. 

Mos diuen que és la lluna passant davant el sol. I no se crema? No trobau que tot és un muntatge? 

Aquest dimecres, mentre noltros miram cap amunt amb les ulleres posades, qualcú podria aprofitar per fer allò que no vol que mirem. 

Potser serà un eclipsi, si tal fenomen fos possible. O potser serà el major espectacle de distracció de la història. 

Obriu els ulls. I, sobretot, no mireu només el cel.

 

Ases en es jaleo d’ases

Hi ha dies que no saps qui és més ase. Si el de quatre potes o el de dues. I en es jaleo -per dir-li colque cosa- d’ases, els equins no en tenen cap culpa. Ells no organitzen res. Només caminen resignats, pacientment, mentre uns humans els munten i s’entretenen fent una paròdia d’una de les tradicions més emblemàtiques de Menorca.

No és una qüestió de maltractament. No sembla que els animals pateixin més del compte. Però costa entendre què hi guanyen. Ells, res. Els assistents, fan una xalada. I brolla una pregunta: de ver açò fa falta?

Potser el nom no està tan mal posat. Només que mos hauríem de plantejar qui són en realitat els més ases.

Perquè un jaleo sense cavalls és com una caldereta de llagosta sense llagosta...  menorquina, cantàbrica, caribenya o africana. I si, a més, el jocós esdeveniment es fa quan la calor fa cercar ombra fins i tot a les sargantanes, potser els únics que demostren tenir seny són els rucs.

Coses de la vida. Sempre acabam dient a qui fa ximpleries «ho ets ase!», i al final resultarà que els ases autèntics són els més sensats.