Hi ha dies que no saps qui és més ase. Si el de quatre potes o el de dues. I en es jaleo -per dir-li colque cosa- d’ases, els equins no en tenen cap culpa. Ells no organitzen res. Només caminen resignats, pacientment, mentre uns humans els munten i s’entretenen fent una paròdia d’una de les tradicions més emblemàtiques de Menorca.
No és una qüestió de maltractament. No sembla que els animals pateixin més del compte. Però costa entendre què hi guanyen. Ells, res. Els assistents, fan una xalada. I brolla una pregunta: de ver açò fa falta?
Potser el nom no està tan mal posat. Només que mos hauríem de plantejar qui són en realitat els més ases.
Perquè un jaleo sense cavalls és com una caldereta de llagosta sense llagosta... menorquina, cantàbrica, caribenya o africana. I si, a més, el jocós esdeveniment es fa quan la calor fa cercar ombra fins i tot a les sargantanes, potser els únics que demostren tenir seny són els rucs.
Coses de la vida. Sempre acabam dient a qui fa ximpleries «ho ets ase!», i al final resultarà que els ases autèntics són els més sensats.
No és una qüestió de maltractament. No sembla que els animals pateixin més del compte. Però costa entendre què hi guanyen. Ells, res. Els assistents, fan una xalada. I brolla una pregunta: de ver açò fa falta?
Potser el nom no està tan mal posat. Només que mos hauríem de plantejar qui són en realitat els més ases.
Perquè un jaleo sense cavalls és com una caldereta de llagosta sense llagosta... menorquina, cantàbrica, caribenya o africana. I si, a més, el jocós esdeveniment es fa quan la calor fa cercar ombra fins i tot a les sargantanes, potser els únics que demostren tenir seny són els rucs.
Coses de la vida. Sempre acabam dient a qui fa ximpleries «ho ets ase!», i al final resultarà que els ases autèntics són els més sensats.
