Els talibans de la salut

Hi ha una espècie de zeladors de la virtut que ronda per les consultes mèdiques: els talibans de la salut. Tenen una missió sagrada: proclamar la tolerància zero. 

Posem per cas una persona que, fins fa poc, s’empassava més de deu cerveses diàries, amb algun combinat afegit. Després d’un esforç prou important, ara només pren unes dues canyes de cervesa al dia. Una fita respectable, pensaria qualsevol amb una mica de sentit comú. Però el seu metge, amb posat sever, li recorda que l’ideal seria zero alcohol i que dues canyes també són dolentes. Ni un «molt bé», ni ànims, ni res.

M’ha fet pensar en quan, abans de deixar de fumar definitivament ja fa uns quants d’anys, vaig provar de reduir el paquet diari a només tres o quatre cigarrets. Un triomf que mereixeria, com a mínim, una felicitació. Però no. Un infermer o metge, ja no ho record, me va dir, seriós com un jutge, que «encara fuma massa» i que «continua exposat a greus malalties». Ganes me van agafar de tornar al paquet diari; total, si tenia assegurada la «greu penitència» igualment...

És cert que els riscos per a la salut no desapareixen del tot si un beu o fuma «només una mica». Però també és cert que el més ximple sap que deu no és igual a dues, ni vint és igual a quatre. I que les coses no són sempre o tot o res, o blanc o negre... A vegades, avançar, encara que sigui poc a poc, ja és una victòria. I encoratjar sol donar més fruits que renyar. 

 

Viatgem i beguem

A la nova normalitat serem un poc més susceptibles, quasi sempre amb mascareta i mans ben netes, sospitant de cada tossida. A poc a poc, ja una mica més relaxats però prudents, sembla que arribarem a ser millors persones.

Açò en teoria, perquè a la pràctica es veu que ara a la nova societat dominen, encara més, els interessos particulars damunt els comuns, els negocis i doblers per sobre de la salut, i la festa i la bulla per damunt de tot.

Un món amb bars i restaurants oberts i escoles tancades, amb carrers plens de terrasses i d’impediments per a la mobilitat, tant de vianants com de vehicles. I on toca viatjar per força, obrint tots els destins sense els mínims controls sanitaris. Sense feina i malvivint de la caritat de l’Estat.

I per acabar-ho d’adobar, quan es suspén una festa, i no surten cavalls per evitar gernacions, es continuen produint aglomeracions, sense mascaretes ni distància de seguretat. Encara que es tracti de la festa més festa de totes les festes, i sota la protecció del sant precursor, el virus no entén de tradicions i sort tindrem si no provocam un rebrot entre unes coses i altres.

Total, que si la vida són quatre dies i ja n’hem passat tres, en vista que açò de la covid-19 pot esclatar en qualsevol moment i veient els interessos reals de la munió de governs que mantenim, viatgem i beguem, omplim bars i restaurants, oblidem les escoles i la feina i anem a totes les festes de poble suspeses.

Açò sí, a peu o en bicicleta perquè la circulació motoritzada cada dia està més complicada. Si ens hem de morir d’un mal virus, que sigui amb els pulmons nets de contaminació i ben en forma de tant de caminar.