Ja mos deim cosa...

Tornant al tema de la diferència entre el que es diu i el que realment es fa o es pensa fer, hi ha una escena que es repeteix amb gran freqüència. Et trobes qualcú pel carrer, xerrau un parell de minuts, «com estàs, què fas, a veure si mos veim més» i, quan ja toca despedir-se, apareix la frase obligatòria: «ja mos deim cosa, ja quedarem». Tothom somriu, tothom assenteix, i cadascú se’n va amb la sensació d’haver complit i quedat per un altre dia. 

 

Però la veritat és que no és cap pla ni res que s’assembli a una cita futura. És només una frase de cortesia per acabar bé la conversa, una espècie de protocol social mínim per semblar interessats sense haver d’arribar a estar-ho massa.

El més curiós és que funciona perfectament. Passa el temps —dies, mesos o anys— i, quan vos tornau a trobar, el guió és exactament el mateix. Mateixes paraules, mateix somriure. «Ja quedarem. Ja mos deim cosa». I evidentment, no es concreta res. Però tampoc passa res perquè quedi tot en l’aire.

Al final, aquestes frases es diuen per comoditat. Serveixen per no complicar la vida, per deixar-ho tot pendent de manera elegant i per mantenir la il·lusió que la relació té continuïtat, encara que sigui en mode indefinit. 

 

I aquesta és la intenció: «Ja mos deim cosa», una manera molt educada de dir «bé, segurament no mos veurem més fins que mos tornem a trobar per casualitat i acabem dient exactament el mateix».

 

La mort moderna

Cada vegada feim més enfora la mort de la vida quotidiana. No l’hem eliminada, però l’hem amagada de la vista, com una cosa incòmoda que hem de gestionar discretament.

No fa tantes dècades, la mort formava part de la casa i de la vida familiar. Molta gent passava els darrers dies, setmanes o mesos, a casa, envoltada dels seus. No era fàcil ni agradable, però era real i compartit. Els al·lots també ho veien i aprenien, sense haver-ho d’explicar gaire, que la vida té un final i que acomiadar-se forma part de les relacions amb les persones estimades.

Avui, en canvi, quan algú està molt malament entra ràpidament en un circuit d’hospitals, màquines i protocols. Tot es fa amb la millor voluntat, d’evitar dolor i patiment, però també amb una certa necessitat d’allunyar la mort de la vida quotidiana. Amb freqüència passa enfora de casa, lluny dels amics, de la família i quasi sempre apartat dels fillets.

El resultat és una societat que xerra molt de salut i benestar, però que cada vegada està manco acostumada a conviure amb la mort. I així desapareix la possibilitat d’integrar-la i entendre-la amb naturalitat.

Perquè la mort no és només un fet físic i mèdic; també és un moment humà que diu molt de la nostra manera de viure i de relacionar-nos.

 

Si has de menester res…

Hi ha una frase que sona amable i afectuosa: «Si necessites res, ja ho saps». L’escoltes en moltes ocasions quan passes un mal moment. I l’has pronunciat tu també amb freqüència. Però, sincerament, moltes vegades és una frase buida, una manera de complir sense implicar-se gaire.

Quan algú està malament de ver, no té forces ni per pensar què ha de menester ni per demanar-ho. El «ja ho saps» trasllada la responsabilitat a qui ja va carregat. I això cansa. Sobretot quan ve de gent que teòricament l’hauria de conèixer prou bé per fer qualque passa més.

En canvi, de vegades sorprèn qualcú menys proper amb propostes concretes: «Vols que quedem per xerrar?», «me deixau els fillets i descansau un poc?», «quin dia vols que vengui a fer-te companyia?», «vine a casa i queda a dinar i a allò que vulguis».

I penses «mira, això sí que és ajuda, no un eslògan benintencionat». Perquè concretar vol dir molestar-se, organitzar-se i, horror!, implicar-se un poc. Però també és l’única manera de fer sentir a qualcú que no està tot sol amb el seu desastre. No és tan complicat, encara que ho pugui semblar des del sofà.

Així que, si estàs en un mal moment i vos deixen anar el clàssic «ja ho saps...», sempre pots respondre amb un «sí, sí, gràcies» ben educat… mentre cerques ajuda per una altra banda, que segurament serà més efectiva. 

_____________________

NOTA DE L'AUTOR. Aquest escrit tracta sobre una qüestió en general i no és fruit de cap experiència personal en concret. Tampoc està dirigit a cap persona en particular. No m'agradaria que ningú, i manco encara gent que aprecii i que valor per sempre ser-hi i estar disposats a fer el que faci falta, es donessin per al·ludits per aquest article, que només pretén ser una reflexió com tots els altres sobre diferents aspectes de la vida i el comportament humà, basats en un poc de les experiències viscudes i molt de la teoria i l'elucubració. Gràcies.