Maig, juny, setembre...

Gener, febrer, març, abril, maig, juny, setembre, octubre, novembre, desembre... Així seria la successió dels mesos de l’any perfecta per a alguns, entre ells tu mateix. Sense aquests dos mesos en honor a emperadors romans -juliol i agost-, que són incòmodes per a republicans, antiimperialistes, defensors de les minories..., però sobretot per als al·lèrgics a la calor, a les multituds i a l’alteració durant massa setmanes dels d’ordres establerts en aquesta tranquil·la terra nostra des de sempre, o almanco des d’emprimer.

Llegies fa temps que abans el calendari anual tenia deu mesos, que també tenien altra quantitat de dies per mes i que juliol i agost van ser introduïts més endavant -primer amb altres noms i canviats llavors per homenatjar Juli Cèsar i Octavi August, líders romans-, i pensaves per què punyetes sel’s va ocórrer fer-ho, posar aquests dos mesos més calorosos i agobiants enmig de l’any per fer la guitza als que volen fresqueta i tranquil·litat. Devia ser cosa dels hotelers o els turoperadors d’aquells temps… 

 

Ja saps que res no canvia per posar diferents noms o maneres de mesurar i etiquetar els períodes de l’any, però així i tot somies de vegades que el Govern -tan preocupat com sembla ara pel problema de la massificació turística- es treu de la màniga un decret llei d’aquest que fan en un tres i no res quan els convé, i eliminen els mesos de juliol i agost del calendari, hala, i cap al BOIB… i tu ets per un moment un poc més feliç.

La calor a la vellesa

El secret per no agafar fred quan surts de la dutxa a l’hivern, amb el cos mullat i calent, és posar el calefactor de tal manera que el raig d’aire no te vengui directament, sinó que vagi cap a una altra banda. Així no t’arriba el corrent d’aire que, encara que sigui calent, produeix un efecte de refredament per evaporació damunt la pell humida…

D’aquesta manera vas dissertant a l’estança on fas feina sense reparar si et fan gaire cas la resta de treballadors allà presents.

I de sobte un d’ells, significativament més jove que tu, deixa anar: «És que mos feim vells, company...», i continua la seva tasca davant l’ordinador.

I tu penses sí, és veritat, quan som joves no tenim fred ni mos fa falta tanta calefacció al bany, ni enlloc, som més forts i resistents; però tornam vells i açò canvia.

Una estona més tard, però, reflexiones i penses que potser l’afirmació tenia un altre significat. Mos feim vells i anam predicant unes històries insuportables sobre temes que no interessen ningú, ens obstinam amb minúcies sense importància i tornam maniàtics i obsessius.

Recordes quan l’avi, ton pare o alguna altra persona que llavors te semblava major t’explicaven coses que consideraves un rotllo de vell que caduca... I ara tu fas el mateix?

No, segur que el company de feina es referia al fet que de majors tenim més fred i necessitam estar més atents a la calefacció per no refredar-nos.