Fora panxa

Primer vas deixar de fumar, després vas deixar gairebé de beure, i ara quasi estàs sense menjar, i tot per viure millor (?), açò diuen, sobretot a una certa edat.

Deixar pràcticament de menjar és l’única manera efectiva que has trobat per perdre pes. De res serveix fer molt d’exercici, caminar o córrer, si ingereixes més calories de les que cremes. Només una petita concessió amb un producte prohibit, i no et bastarà el dia sencer d'activitat per eliminar l’aportació extra.

Abaixar de pes és evidentment un avantatge per a la salut, vas més lleuger, el cor no passa tanta pena, fas menys alens quan puges escales, et pots acotar a fermar les sabates sense ofegar-te, les articulacions no suporten tanta pressió, a la dutxa veus que el cos continua més avall de la panxa… També hi ha la part estètica, llueixes un poc més, la roba et cau millor, et diuen que et conserves molt bé...

Ho has provat moltes vegades i ho has aconseguit poques. Vas perdre vint quilos en uns set mesos, i en vas recuperar més de la meitat en un any, i ara ho tornes a intentar. 

Provar-ho està bé, teòricament tot són bondats -si lleves el mal humor, la buidor a la panxa i el cervell torbat-. I per a qui venera la cuina i creu el menjar és un dels grans plaers de la vida, per a qui considera que sense uns bons àpats no paga la pena l’existència, la dieta és un suplici. 

Però estalvies, açò sí, en restaurants, productes delicatessen i roba, per exemple, ja que la que tenies retirada perquè no te cabia te la pots tornar a posar.

Ara bé, l’experiència et recorda que a la vida tot són cicles i etapes, que res no és etern i que més val guardar la roba XXL per no haver-ne de cercar desesperadament als comerços locals o virtuals quan la panxa torni a aparèixer.

 

El virus muta, la Terra tremola

El virus que assola la Terra des de ja fa uns quants milions d'anys, ha sofert fa poc un bon atac en forma del SARS-CoV-2 per part de l'organisme que el pateix; semblava que es debilitaria, però prest tornarà a estar preparat per continuar amb la seva multiplicació i extensió. El virus humà muta i el seu hoste tremola.

La humanitat, atacada els darrers temps pel coronavirus, ja s'està vacunant massivament, falta poc perquè retorni a les seves activitats nefastes per al planeta. 

El virus humanitat mutat frisa per omplir de nou tots els cels del fum i renous de milers d'avions que connectin tots els punts possibles del món i que duguin gent per amunt i per avall, faci falta o no; torna a estar a punt per consumir més i més territori en detriment d'altres espècies animals i vegetals, comprar béns i serveis sense pausa i consumir més i més electricitat i combustibles fòssils fins que s'esgotin, llençar més i més plàstics al mar i mercuri a l'atmosfera o als rius...

Després d'una treva del maleït homo virus en què la Terra s'ha recuperat lleugerament de les conseqüències de les accions humanes -aquesta vegada per mor dels anticossos que ha llançat en forma de coronavirus, una de les tantes maneres en què Gaia prova de desempallegar-se d'aquesta malaltia que la destrossa, com ho ha intentar periòdicament amb erupcions volcàniques, glaciacions, terratrèmols o diverses epidèmies-, el virus humà tornarà prest a estar en forma i el planeta que el conté i nodreix tornarà a patir els seus catastròfics efectes en la seva màxima esplendor.

Benvinguda, nova normalitat!

 

Justícia o pau

És difícil fer justícia i aconseguir alhora la pau, per molt que sigui un objectiu més que loable i el lema d'una associació catalana de renom.

Si dones un regal o un dolç a un fillet, pel seu aniversari o per altre motiu justificat, en presència d'altres germans o amics, aquests consideraran que també n'han de rebre, per molt que en ocasions anteriors ja els hagi tocat a ells el present i ara correspongui a l'altre que encara no n'havia rebut.

La resta de fillets també en volen i si no en reparteixes a tothom es queixaran, s’enfadaran, ploraran i cridaran que no és just.

L'adult que vol fer justícia només hauria de donar un regal a qui no en van tenir abans, però l’adult experimentat el que farà és donar-ne a tots perquè hi hagi pau, encara que això pot provocar novament un sentiment d'injustícia en alguna de les parts implicades.

Açò passa amb els nens i també moltes vegades amb adults. Com per exemple amb un tema tan delicat com la guerra civil i les víctimes de cada bàndol, homenatges i memòria històrica. No voldria ser jo qui hagués de decidir què fer sobre aquest assumpte tan espinós. Facis el que facis, algú ho trobarà injust. Tant si ara compenses les víctimes del bàndol perdedor que no van tenir honors en el seu moment, com si fas homenatges a ambdós... o si no fas res a ningú.

A vegades s'aconsegueix la pau a base d'injustícies. A vegades les decisions de la justícia fan impossible que hi hagi pau. Es veu que és complicat aconseguir a la vegada la justícia i la pau.

 

Menorca fashion horse path, moda i camí de cavalls

La relació entre moda i cavalls no només la podem trobar en esdeveniments com les curses a Ascot i més modestament al Hats & Horses menorquí, sinó que també ha arribat al nostro nostrat Camí de Cavalls.

Darrerament realitzes petites incursions per aquesta via que volta l’illa, trams curts i senzills, i has vist de tot -manco cavalls, per cert-: gent a peu, en bicicleta, corrents, amb cans, en família, fins i tot un caminant amb una guiterra i una cussa coixa... i poques mascaretes.

Però una cosa bastant freqüent, diries que de cada vegada més, és la tendència a vestir-se minuciosament d'acord amb la disciplina que -més a la lleugera o més seriosament- s’està practicant, de manera que veus gent pel camí amb un equipament digne del circuit de l'Annapurna o de l'escalada del Kilimanjaro, o qui per fer una volteta en bici va vestit de cap a peus com en Contador.

A tu no te sembla malament aquesta moda. T’agrada que l’equipació acompanyi, forma part de la litúrgia. Tota la parafernàlia que envolta una activitat, la vestimenta, els estris i aparells de cada disciplina, fan que et sentis més professional i que et dediquis a la pràctica de la teva afició amb més entusiasme.

Sembla també que el propi Camí de Cavalls està més de moda que mai, aquest hivern suau i ara la primavera han propiciat que sobretot dies festius i de vacances s’ompli de caminants diversos, la majoria ben disfressats per a l’ocasió. 

Poca broma, que açò de la moda no és cosa nova ni passatgera i té tothom embolicat, vulgui o no vulgui.

No?

Idò qui estigui lliure d'influències de la moda, que llenci la primera sabatilla Salomon Speedcross 5...

 

Vells indòmits

Ens hem domesticat com a espècie i ens han domat com a individus per ser bones peces de la societat. Passam la infantesa i joventut ensinistrant-nos per comportar-nos com a ésser domats. Després a l'etapa adulta transitam servils tal com esperen que ho fem els que controlen, i així la majoria solem ser bones persones a la llar, a la feina i per tot.

Amb el temps, però, n'hi ha que els deixa d'importar l'opinió dels demés, comencen a passar de tot, ja no tenen sentit del ridícul, els importa un rave el que diran els altres i van més a la seva.

Sembla que n'hi ha que amb l'edat perden la domesticació i tornen a l'estat salvatge. I veus gent gran vestint o actuant de forma estrafolària, o sense arreglar, o negant-se a efectuar rutines que havien fet tota la vida.

Per una banda podem pensar que és perquè ja caduquen, que comença a fallar colque neurona, però tal vegada hi hagi un retorn als orígens, a la llibertat de la criatura sense domar.

Aquest anar a la seva i perdre part de la doma a la que els han sotmès tota la vida els pot fer més egoistes. O més idealistes. Els pot agafar per protestar, exposar les idees pròpies, potser sortir a una manifestació amb més de 60 anys, cosa que no haurien fet als 40 ni borratxos.

Però també els pot donar per dedicar-se més a ells i passar dels altres. Abans invertien en ajudes, estaven subscrits a diverses ONGs, però a partir d'ara l'ésser en perill d'extincio són ells, física i econòmicament, i són la seva pròpia oenegé.

Dels canvis físics que es van experimentant en complir anys, ja en xerrarem en una altra ocasió, o tal vegada millor no.

 

 

Bo i barat, car i flac

La relació entre qualitat i preu dels productes o serveis que compres, llogues o contractes -en definitiva, que pagues- pot variar molt.

Car i bo és un binomi lògic, els bons materials, la funcionalitat, gran inversió en I+D, elegància i bon disseny són aspectes que s’han de pagar. 

També és coherent un producte barat i dolent; si el preu és baix, totes les característiques mencionades anteriorment davallen i obtenim coses flaques, de baixa qualitat. 

Barat i bo és el que tothom cerca i és mal de trobar, quan consideres que et corresponen prou i de més pel preu pagat. 

Allò car i dolent és el súmmum de la infàmia i bastant freqüent; una marca  que té un nom i res més, perquè està de moda o té molta publicitat darrere, però que no correspon a les expectatives que tenim pel capital invertit. De vegades es pot considerar una autèntica presa de pèl, o una estafa.

S’ha de compensar la despesa en béns i serveis. Tant si es tracta d’un mòbil, un dentista, uns pantalons o un lampista. Però també han de ser satisfactoris els serveis públics pagats amb els teus impostos. 

Ha de compensar el que gastes en comprar un cotxe o anar a la perruqueria, l’advocat o el mecànic, pero també ha de ser un bon negoci pagar per la feina d’un diputat, regidor o conseller, o les despeses per unes bones carreteres o la neteja dels carrers. 

Per tant, seguint el mateix criteri que quan compres una cafetera, quina nota poses a la qualitat-preu dels serveis públics locals, autonòmics o estatals sufragats amb els teus doblers?

 

Pop amb peres

Quantes vegades no has menjat sípia amb pebres o perdiu amb cranca? No me diguis que ta mare no te feia de petit llengua amb figues, ratjada amb salsa d'ametlles o pilotes as forn amb patates. I segur que has cuinat per a la família o amics més d'una vegada caldera d'ànec, oliaigua amb fesols o sardines farcides as forn...

No, clar que no. A no ser que siguis una ànima inquieta, ésser extraordinàriament creatiu o fanàtic de la cuina i que estiguis bastant avorrit, no crec que se t'hagi acudit fer aquestes provatures.

Tanmateix, són plats possibles i no gaire extravagants, no és molt descabdellat fer combinacions com les anteriors, producte de la interacció de preparacions típiques de la cuina tradicional d'aquí o de prop, menjars comuns i habituals que es transformen en creacions mai no vistes si intercanviam els noms i llinatges, és a dir, el producte principal i mètode de cocció o acompanyament. Tan acostumats que estem a una manera de fer cada aliment tota la vida, sorprendria alguna variació.

No goses de fer-ne uns quants? Has de cuinar sempre el menjars com ho han fet els pares, avis i besavis, i així eternament? Tal vegada t'enduries colque petit disgust, uns quants fracassos, però segur que també més d'una alegria per haver parit noves creacions i donat a conèixer els productes de sempre amb tractaments innovadors.

Seran qualque dia al teu menú els carabassons en escabetx, la panadera de caragols, els calamars amb col o la llagosta amb tàperes? I el pop amb peres?