El menorquí es conserva emprant-lo

Hi ha qui diu que a Menorca mos han imposat el català de Catalunya. Que l’escola és la culpable que alguns joves diguin nen, ampolla, petó o vosaltres, en tost de les paraules que hem sentit sempre a ca nostra.

Però tal vegada el problema no és que hagin après català. Tal vegada és que no el rallen prou.

Perquè les llengües que es viuen s’empalten. Si vius entre gent que xerra menorquí, se t'aferren les paraules, les expressions i la pronúncia. Sense classes ni exàmens. Com passa amb tots els idiomes.

En canvi, qui només aprèn català a l’escola i després no el sent ni el fa servir gaire, és normal que es quedi amb l’estàndard. No perquè ningú li hagi prohibit es menorquí. Ni perquè tengui un mestre de Barcelona amagat davall el llit. Simplement perquè no l’ha tingut prou a prop.

L’escola ensenya llengües, no dialectes, encara que també pot explicar les particularitats de la varietat d’on es troba. Però no pot fer tota la feina. Una manera de rallar no es conserva dins un llibre de text, ni dins un decret. El menorquí es conserva xerrant-lo. A ca nostra. Amb els amics. A la feina. Pel carrer. I escrivint-lo si convé.

Cap decret, cap escola ni cap fundació el salvaran sense la nostra feina. Si volem que continuï viu, l’hem d’emprar.

I si no l’empram, tal vegada no hauríem de cercar sempre el culpable a fora. A vegades, les paraules no se les endú ningú, simplement deixam de dir-les.

L’eclipsi, un muntatge (digueu-me negacionista)

Aquest dimecres dia 12 d’agost mos diuen que la lluna taparà del tot el sol. I que des de Menorca veurem com desapareix durant uns minuts. Digueu-me negacionista o el que trobeu, però jo no m’ho puc creure.

I voltros? Vos ho creis tot açò? No heu pensat que qualcú ho deu haver organitzat? Just ara, amb guerres, crisis i problemes per tot, mos conviden a mirar cap al cel. Casualitat? No ho crec. 

Trump, Netanyahu, Xi Jinping, Putin i altres dirigents mundials tenen molt a guanyar si deixam de mirar què fan ells. També un tal Sánchez. I fins i tot un tal Héctor, que no vol que sapiguem d’on mos arriba l’aigua. 

Però una operació així necessita tecnologia. Qui hi deu haver darrere? Elon Musk? I qualcú ha de dirigir l’espectacle. Steven Spielberg? Ridley Scott? No deim que hi tenguin res a veure. No en tenim proves, com és normal. Però és sospitós que ningú ho hagi investigat. 

Mos diuen que és la lluna passant davant el sol. I no se crema? No trobau que tot és un muntatge? 

Aquest dimecres, mentre noltros miram cap amunt amb les ulleres posades, qualcú podria aprofitar per fer allò que no vol que mirem. 

Potser serà un eclipsi, si tal fenomen fos possible. O potser serà el major espectacle de distracció de la història. 

Obriu els ulls. I, sobretot, no mireu només el cel.

 

Ases en es jaleo d’ases

Hi ha dies que no saps qui és més ase. Si el de quatre potes o el de dues. I en es jaleo -per dir-li colque cosa- d’ases, els equins no en tenen cap culpa. Ells no organitzen res. Només caminen resignats, pacientment, mentre uns humans els munten i s’entretenen fent una paròdia d’una de les tradicions més emblemàtiques de Menorca.

No és una qüestió de maltractament. No sembla que els animals pateixin més del compte. Però costa entendre què hi guanyen. Ells, res. Els assistents, fan una xalada. I brolla una pregunta: de ver açò fa falta?

Potser el nom no està tan mal posat. Només que mos hauríem de plantejar qui són en realitat els més ases.

Perquè un jaleo sense cavalls és com una caldereta de llagosta sense llagosta...  menorquina, cantàbrica, caribenya o africana. I si, a més, el jocós esdeveniment es fa quan la calor fa cercar ombra fins i tot a les sargantanes, potser els únics que demostren tenir seny són els rucs.

Coses de la vida. Sempre acabam dient a qui fa ximpleries «ho ets ase!», i al final resultarà que els ases autèntics són els més sensats.

 

Hola, Naia

Te vaig conèixer, Naia, quan tenies només quatre anys. En realitat, primer vaig conèixer sa iaia, que avui és la meva dona. I, de la seva mà, vas arribar tu.

Des d’aquell dia t’he vist créixer. He vist aquella filleta convertir-se, a poc a poc, en una jove extraordinària. He vist la teva bondat. La teva sensibilitat. I aquella manera tan natural que tenies de preocupar-se pels altres. He vist com estimaves el teu germà, dos anys més petit, i després la teva nova germana, sempre amb una tendresa infinita. També he vist l’amor que senties pels teus pares i avis, concos i cosins...

He seguit el teu camí. De l’escoleta a l’escola. De l’escola a l’institut. T’he vist fent dansa, patinatge, i la teva passió, el bàsquet. He vist créixer una persona preciosa. Per fora, però sobretot per dins.

No tenc fills. Però sí que tenc nets. Perquè la vida, de vegades, te regala persones que acabes estimant tant o més que si fossin família. Tu, Naia, igual que els teus germans, ets una d’elles.

Fa un poc més d’un any i mig, quan només tenies catorze anys, la vida te va posar al davant una malaltia terrible. Tu la vas afrontar amb una força que impressionava. Amb una valentia que feia petit qualsevol lament. Però, al final, vas haver de partir, massa prest.

Hi ha persones que, quan se’n van, deixen un buit. I n’hi ha que, a més, deixen una empremta. Tu Naia mos has deixat una lliçó immensa sobre què significa ser bona persona. El record d’una jove valenta, generosa, caparruda quan convenia i profundament preocupada pels altres. Fins i tot en els moments més difícils, t’importava més que els qui t’estimaven no patissin que no el teu propi sofriment. Açò no s’oblida.

Cadascú té les seves creences. Però, per jo, Naia, continues aquí. Estàs present en les converses que te recorden. En els somriures que despertes quan en xerram. En les lliçons que mos vas donar sense pretendre-ho. En els records que duim gravats dins el cervell i, sobretot, dins el cor.

Ets d’aquelles persones que passen pel món i hi deixen una petjada que el temps no esborra.

Per açò, cada matí, siguis on siguis, jo continuaré dient-te, com un bon l’avi teu que som: «Hola, Naia. Bon dia».

 

I la IA què diu?

Hi ha una cosa que mai no falta a Menorca: opinions. N’hi ha sobre el temps, sobre el trànsit, sobre si els turistes són massa o massa pocs i, evidentment, sobre la intel·ligència artificial. Per a alguns és el futur; per a altres, el principi de la fi. Com gairebé sempre, la realitat probablement és a mig camí.

La IA ja és capaç d’escriure correus, resumir documents, traduir textos i, sí, també redactar articles. Ho fa ràpid i, sovint, força bé. Però encara hi ha una cosa que no sap fer: tenir una opinió de debò. No s’ha enfadat mai en una reunió, no ha fet cua a l’hospital ni ha discutit amb els amics sobre quin és el millor lloc per menjar una ensaïmada. Escriu perquè ha après patrons, no perquè tingui experiències.

A més, la manera com cerquem informació també està canviant. Cada vegada més joves, quan tenen un dubte sobre qualsevol tema, abans d'obrir Google o demanar l'opinió d'un expert, fan la pregunta directament a una intel·ligència artificial. Busquen una resposta immediata, adaptada al seu llenguatge i que els permeti continuar la conversa si necessiten més aclariments. És un canvi d'hàbits que probablement marcarà una nova manera d'accedir al coneixement.

Això no vol dir que l’haguem de mirar amb desconfiança. Al contrari. Com qualsevol eina, tot depèn de l’ús que se’n faci. Pot estalviar hores de feina, ajudar a trobar idees o facilitar moltes tasques del dia a dia. Però el criteri, el sentit crític i la responsabilitat continuen sent cosa de les persones.

I ara que ja heu llegit fins aquí, toca revelar que si aquest article us ha semblat prou natural, és perquè la intel·ligència artificial cada vegada escriu millor (de fet, precisament aquest article d’opinió ha estat escrit, íntegrament, per una intel·ligència artificial).

 

Ja mos deim cosa...

Tornant al tema de la diferència entre el que es diu i el que realment es fa o es pensa fer, hi ha una escena que es repeteix amb gran freqüència. Et trobes qualcú pel carrer, xerrau un parell de minuts, «com estàs, què fas, a veure si mos veim més» i, quan ja toca despedir-se, apareix la frase obligatòria: «ja mos deim cosa, ja quedarem». Tothom somriu, tothom assenteix, i cadascú se’n va amb la sensació d’haver complit i quedat per un altre dia. 

 

Però la veritat és que no és cap pla ni res que s’assembli a una cita futura. És només una frase de cortesia per acabar bé la conversa, una espècie de protocol social mínim per semblar interessats sense haver d’arribar a estar-ho massa.

El més curiós és que funciona perfectament. Passa el temps —dies, mesos o anys— i, quan vos tornau a trobar, el guió és exactament el mateix. Mateixes paraules, mateix somriure. «Ja quedarem. Ja mos deim cosa». I evidentment, no es concreta res. Però tampoc passa res perquè quedi tot en l’aire.

Al final, aquestes frases es diuen per comoditat. Serveixen per no complicar la vida, per deixar-ho tot pendent de manera elegant i per mantenir la il·lusió que la relació té continuïtat, encara que sigui en mode indefinit. 

 

I aquesta és la intenció: «Ja mos deim cosa», una manera molt educada de dir «bé, segurament no mos veurem més fins que mos tornem a trobar per casualitat i acabem dient exactament el mateix».

 

La mort moderna

Cada vegada feim més enfora la mort de la vida quotidiana. No l’hem eliminada, però l’hem amagada de la vista, com una cosa incòmoda que hem de gestionar discretament.

No fa tantes dècades, la mort formava part de la casa i de la vida familiar. Molta gent passava els darrers dies, setmanes o mesos, a casa, envoltada dels seus. No era fàcil ni agradable, però era real i compartit. Els al·lots també ho veien i aprenien, sense haver-ho d’explicar gaire, que la vida té un final i que acomiadar-se forma part de les relacions amb les persones estimades.

Avui, en canvi, quan algú està molt malament entra ràpidament en un circuit d’hospitals, màquines i protocols. Tot es fa amb la millor voluntat, d’evitar dolor i patiment, però també amb una certa necessitat d’allunyar la mort. Amb freqüència passa enfora de casa, lluny dels amics, de la família i quasi sempre apartat dels fillets.

El resultat és una societat que xerra molt de salut i benestar, però que cada vegada està manco acostumada a conviure amb la mort. I així desapareix la possibilitat d’integrar-la i entendre-la amb naturalitat.

Perquè la mort no és només un fet físic i mèdic; també és un moment humà que diu molt de la nostra manera de viure i de relacionar-nos.

 

Si has de menester res…

Hi ha una frase que sona amable i afectuosa: «Si necessites res, ja ho saps». L’escoltes en moltes ocasions quan passes un mal moment. I l’has pronunciat tu també amb freqüència. Però, sincerament, moltes vegades és una frase buida, una manera de complir sense implicar-se gaire.

Quan algú està malament de ver, no té forces ni per pensar què ha de menester ni per demanar-ho. El «ja ho saps» trasllada la responsabilitat a qui ja va carregat. I això cansa. Sobretot quan ve de gent que teòricament l’hauria de conèixer prou bé per fer qualque passa més.

En canvi, de vegades sorprèn qualcú menys proper amb propostes concretes: «Vols que quedem per xerrar?», «me deixau els fillets i descansau un poc?», «quin dia vols que vengui a fer-te companyia?», «vine a casa i queda a dinar i a allò que vulguis».

I penses «mira, això sí que és ajuda, no un eslògan benintencionat». Perquè concretar vol dir molestar-se, organitzar-se i, horror!, implicar-se un poc. Però també és l’única manera de fer sentir a qualcú que no està tot sol amb el seu desastre. No és tan complicat, encara que ho pugui semblar des del sofà.

Així que, si estàs en un mal moment i vos deixen anar el clàssic «ja ho saps...», sempre pots respondre amb un «sí, sí, gràcies» ben educat… mentre cerques ajuda per una altra banda, que segurament serà més efectiva. 

_____________________

NOTA DE L'AUTOR. Aquest escrit tracta sobre una qüestió en general i no és fruit de cap experiència personal en concret. Tampoc està dirigit a cap persona en particular. No m'agradaria que ningú, i manco encara gent que aprecii i que valor per sempre ser-hi i estar disposats a fer el que faci falta, es donessin per al·ludits per aquest article, que només pretén ser una reflexió com tots els altres sobre diferents aspectes de la vida i el comportament humà, basats en un poc de les experiències viscudes i molt de la teoria i l'elucubració. Gràcies.

Entre mòbils i turisme

A les Balears les notes dels estudiants sembla que són baixes. I a Menorca, encara més. La Primària va malament. L’ESO també. I a la selectivitat… bé, a la selectivitat els alumnes fan el que poden. Quan els deixen TikTok i Instagram, és clar.

Els mòbils manen. Les pantalles governen. El cervell de la majoria viu quasi permanentment allà dins. Estudiar? Només quan s’acaba la bateria. I encara.

A classe, la concentració dura menys que un vídeo de quinze segons. Els llibres semblen relíquies. Les llibretes, peces de museu. El professor ralla, però ells fan més cas a qualsevol algoritme. Difícil guanyar.

I després hi ha el futur. O el que en queda. Perquè, si més de la meitat acabarà al sector serveis, per què matar-se estudiant? La universitat és una opció secundària, un camí que duu massa vegades a l’exili laboral.

La realitat és una altra: temporada alta, temporada baixa i, entremig, un exèrcit d’adolescents que ja saben que el seu destí probable és servir taules i somriures. Amb sort, un sou acceptable i propines.

Així que el panorama és clar. Cap il·lusió. Pocs al·licients. Molt turisme. Molt mòbil. Notes baixes i expectatives modestes. Que ningú no s’estressi. Ni per aprendre. Ni per créixer. Ni per somiar. Ni, per descomptat, per treure bones notes.

 

Israel, el ‘Far East’

Els Estats Units tenen molts estats. Quaranta-vuit junts al continent. Un a dalt a l’esquerra: Alaska. Un altre, a la punyeta del Pacífic: Hawaii. I un bastant més enfora, al llunyà est: Israel.

No forma part de la Unió, però es comporta en molts aspectes com si ho fos.

Els colons europeus van arribar a terres americanes habitades per nadius. S’hi van establir. Per les bones o per la força, van anar expandint-se i apropiant-se de territoris que abans eren dels indígenes.

Van tancar els indis en reserves. Quan va fer falta, van eliminar tribus senceres. Un procés molt semblant a un genocidi.

Per açò als Estats Units, aquesta manera d’actuar que caracteritza des de fa ja un temps Israel no els sorprèn. És la que han seguit ells des del primer dia que els colons van posar els peus al continent americà. No van ser els únics. Espanyols, portuguesos i altres europeus també ho van fer. Però al nord, l’extermini va ser més exhaustiu i més efectiu.

Allà va ser més fàcil que no ara a Palestina. Els indis només tenien arcs i fletxes contra les armes de foc dels invasors. Avui, els resistents palestins —o terroristes, segons qui en parli— disposen d’armes modernes i estratègies ben planificades.

Aquests indis del Llunyà Est ho posen més difícil. I els dirigents israelians només veuen una sortida: la «solució final», és a dir, l’extermini de tota oposició als seus plans.

Per açò molts occidentals no entenen per què l’ONU els renya o per què part de l’opinió pública s’hi oposa. Si és, al capdavall, el que han fet sempre els europeus a les seves colònies. I molts encara ho fan, potser no tan obertament, però amb el mateix objectiu.

El gran Israel: el 51è estat dels EUA. El Far East.

La teva pitjor versió

La millor versió teva no te la donarà un suplement vitamínic, ni assistir a les conferències d’un coach de superació personal, ni llegir llibres d’autoajuda. Tampoc estar tot el dia pendent de la tecnologia, que t’omple d’informació, la majoria inútil i supèrflua. Et corregeix, fa i pensa per tu. Fins i tot et diu què has de fer.

Aquestes crosses semblen ajudar-nos a moure’ns millor pel món, però en realitat ens debiliten. Sense tants artificis, eines electròniques i pantalles, seríem millors persones.

Es tracta de rendir més o de ser millors? Quina és la nostra millor versió? La que produeix més o la que coneix i entén l’entorn?

Sense mòbils, sense pantalles, possiblement seríem millors. Ho comprovarem amb la pròxima generació. I la culpa serà nostra. Seríem persones menys informades però més formades, amb menys recursos però més humans.

Fa un caramull de segles hi havia un romà que deia que només necessitava un jardí i una biblioteca per ser feliç. Què et fa falta a tu?

Si la nostra millor versió necessita estar sempre connectats a màquines i pantalles, fer feines amb intel·ligències que decideixen per nosaltres, prendre vitamines per rendir més que els altres, ansiolítics per dormir i estimulants per produir, anar al gimnàs per compensar el sedentarisme… potser no seria tan dolent mostrar una versió pitjor. L’honesta. La sincera. La real.

Tu encara hi ets a temps? I els teus fills? I els teus nets?

Tot per culpa dels il·legals

Últimament, el lloguer turístic il·legal ha estat molt present als mitjans, en moltes ocasions acusat de responsable de la massificació, de l’encariment de l’habitatge i fins i tot de la pèrdua de veïnat als centres urbans. Però, què vol dir exactament que sigui «il·legal»? Pot ser per manca de llicència, per no declarar els ingressos, per incomplir requisits tècnics o per situar-se en zones on no està permès. De fet, fins i tot un permís caducat pot convertir un lloguer en irregular. 

Aquesta situació no és tan diferent d’altres pràctiques del sector: hotels que no declaren totes les habitacions, propietaris amb llicència que amaguen ingressos o negocis que operen al marge de la normativa. En aquest sentit, la frontera entre legal i il·legal sol ser més difusa del que sembla. 

I, encara que el lloguer turístic influeix sens dubte en el mercat immobiliari, no és l’únic culpable. Les polítiques urbanístiques, el monocultiu turístic i la manca d’habitatge assequible també pesen. 

I el fet de ser il·legal no implica necessàriament menys qualitat: en molts casos, l’allotjament és pràcticament idèntic a un de legal, i la diferència només és de compliment de la normativa i d’obligacions fiscals.

En definitiva, els problemes urbans actuals tenen múltiples causes i són més complexos del que es vol fer veure. El lloguer turístic, ja sigui legal o il·legal, és una part del problema, però encalçar els propietaris d’una caseta per llogar-la dos mesos sense permís no crec que ens solucioni gaire cosa.

 

Cap a la pau absoluta

Si una persona no existís, no passaria res. Ho notarien a ca seva, segurament alguns del seu poble, i tal vegada al seu país o potser fins i tot al món sencer si hagués estat prou rellevant en algun àmbit com l’economia, la política o la cultura. Però, en essència, per a l’espècie humana no canviaria res. Som milions i milions de persones a la Terra i no modificaria el rumb col·lectiu de l’espècie. 

I si la humanitat sencera no existís, tampoc no tindria gaire importància. De fet, seria una benedicció per al planeta: es lliuraria d’un virus que destrueix ecosistemes, extingeix espècies, esgota recursos i provoca un canvi climàtic accelerat.

I si la Terra mateixa no existís? Tampoc no passaria res. No és més que un petit punt en la perifèria d’una galàxia com tantes altres. L’univers seguiria igual. Hi ha bilions de galàxies, cadascuna amb milions d’estrelles i planetes.

I si l’univers deixés d’existir? Tampoc no passaria res. El no-res no pateix, no recorda, no desitja. És la tranquil·litat absoluta. Allò que va sorgir un dia, per pura casualitat, d’un gran pet, no té importància, ni objectiu, ni significat. Si no hi hagués res, simplement no passaria res.

I potser aquí hi ha l’essència de moltes religions i espiritualismes: aspirar a dissoldre’s en aquest no-res, en un estat sense dolor ni desig, en un oceà de pau. El nirvana.

I potser aquest és l’objectiu dels dirigents mundials que mos han duit on som ara mateix. Tal vegada cerquen amb una darrera guerra mundial la pau absoluta.

El motor econòmic?

El turisme bat rècords a moltes destinacions, amb xifres històriques d’arribades i d’ocupació hotelera, i d’altres modalitats més o manco legals -aquí, en aquesta illeta ara tan de moda entre famosos de tota casta, ho sabem molt bé-. Però aquest creixement no sempre se tradueix en benestar per als residents. Al contrari: molts illencs veuen com l’augment de la demanda turística encareix el cost de la vida i agreuja la manca d’habitatge.

La conversió, legal o no, de cases i pisos en allotjaments turístics i la nova construcció limitada a residències de luxe retalla l’oferta per al lloguer de tot l’any i dispara els preus, fent que famílies locals hagin de marxar o destinar una part creixent dels seus ingressos a l’habitatge. 

Paral·lelament, els sous del sector solen ser baixos i precaris, cosa que genera una paradoxa: l’economia en general sembla prosperar, però la població autòctona cada vegada té més dificultats per viure amb dignitat.

El resultat és una fractura social evident: el rècord en turistes i ocupació hotelera no equival a un rècord en riquesa per als residents. Se xerra de «riquesa compartida» i de «motor econòmic», però el que realment comparteixen els veïns -a part de gentada, calor, pocs aparcaments i moscards- són factures cada vegada més altes i la impossibilitat de viure al seu propi barri.

«Aquí tots vivim del turisme», diuen els que en saben. Sí, un monocultiu que a la majoria cada dia mos fa més pobres... fins i tot quan se baten rècords de visitants. 

Tants articles als mitjans, tants fòrums, tants 'experts' en el tema que venen a dir-nos com hem de fer les coses, i així i tot... pot ser que hi hagi colque cosa que falli?

 

Elogi del xafarderum

Aquí, com per tot, sempre hi ha hagut qui se mor per saber què fa el veí, si na Maria ha tornat amb en Joan, si en Pere ja no té feina o si la filla d’en Biel s’ha fet un tatuatge nou. Alguns ho menyspreuen o ho veuen com una pèrdua de temps. 

Però anam a veure. Per què ha de ser més admirable saber quin motor du una moto japonesa o quants caixers senyor hi ha hagut que saber si la botiguera del cap de cantó ha deixat el marit? Per què una dada tècnica, històrica, futbolística o rockera val més que una humana? Hi ha coses que simplement mos agraden, mos fan sentir part del món. I el xafarderum és un lligam amb allò que mos envolta, una manera de viure intensament la realitat.

No és enveja ni mala llet (o no sempre), sinó una curiositat natural. El cap, la ment, s’omple del que tenim a mà, d’allò que mos agrada o mos fa servei. De fet, mirar què fan els altres és, també, una forma d’entendre’ns a noltros mateixos. 

A no ser que siguis un místic dels que practiquen la meditació i cerquen tenir el cap buit per arribar a la felicitat, la majoria de mortals omplim el nostre temps i el nostre cap amb petites històries que mos fan sentir més connectats amb el món que mos envolta. I aquest món no consisteix només en dades científiques, tecnològiques o sobre grans esdeveniments: també està format de vides, d’emocions i de relacions humanes. 

Perquè al cap i a la fi, xafardejar és estimar el nostre entorn. És no viure d’esquena als altres. És, fins i tot, una forma domèstica i senzilla -i molt nostra- de fer sociologia.

La mare del jutge

Ja sabem —i és de sentit comú— que no totes les persones pendents de judici poden romandre a la presó. El principi de presumpció d’innocència i el respecte als drets fonamentals ho exigeixen. Però també és evident que no totes les situacions són iguals. No és el mateix algú enxampat amb una bossa de marihuana, o que ha robat quatre coses en un supermercat, o estafat uns doblers, que una persona que ha conduït sota els efectes de les drogues i ha deixat una filleta en estat greu a la UCI de Son Espases. Tampoc és comparable amb qui ha participat en una baralla amb ganivets, posant en perill la integritat física d’altres persones.

Costa molt d’entendre que aquestes persones —que representen, presumptament, un perill real i immediat per a la seguretat d’altres— puguin caminar pel carrer amb tota llibertat, amb el risc evident de reincidir. En casos així, com a mínim, s’hauria d’aplicar un arrest domiciliari estricte o una mesura de presó preventiva per protegir la societat i evitar que es repeteixin fets greus.

Dos casos recents apareguts en mitjans de la nostra terra ho il·lustren clarament:

«Libertad provisional para el conductor que huyó tras atropellar a una niña en Cala en Bosc» (i que, a més, va donar positiu en drogues).

«Libertad provisional al acusado de apuñalamiento en Es Mercadal».

Ens demanam com és possible que en aquestes circumstàncies les mesures cautelars siguin tan febles. Quina l’ha de fer colcú perquè l’enviïn a presó preventiva i no l’amollin als cinc minuts de sortir del jutjat? Hauria de matar la mare del jutge? I encara així, sincerament, no sabem què decidirien.

No creis que les lleis, o almanco la seva aplicació, s’haurien de revisar? O interpretar-les d’una manera més coherent amb la realitat i el seny? Perquè casos com aquests no només generen una alarma social comprensible, sinó també una profunda (encara més) desconfiança en la justícia que, com a societat, no ens mereixem ni hauríem d’acceptar resignadament. Potser els que decideixen aquestes coses necessiten menys anys a la facultat de Dret i més sentit comú.

 

Els talibans de la salut

Hi ha una espècie de zeladors de la virtut que ronda per les consultes mèdiques: els talibans de la salut. Tenen una missió sagrada: proclamar la tolerància zero. 

Posem per cas una persona que, fins fa poc, s’empassava més de deu cerveses diàries, amb algun combinat afegit. Després d’un esforç prou important, ara només pren unes dues canyes de cervesa al dia. Una fita respectable, pensaria qualsevol amb una mica de sentit comú. Però el seu metge, amb posat sever, li recorda que l’ideal seria zero alcohol i que dues canyes també són dolentes. Ni un «molt bé», ni ànims, ni res.

M’ha fet pensar en quan, abans de deixar de fumar definitivament ja fa uns quants d’anys, vaig provar de reduir el paquet diari a només tres o quatre cigarrets. Un triomf que mereixeria, com a mínim, una felicitació. Però no. Un infermer o metge, ja no ho record, me va dir, seriós com un jutge, que «encara fuma massa» i que «continua exposat a greus malalties». Ganes me van agafar de tornar al paquet diari; total, si tenia assegurada la «greu penitència» igualment...

És cert que els riscos per a la salut no desapareixen del tot si un beu o fuma «només una mica». Però també és cert que el més ximple sap que deu no és igual a dues, ni vint és igual a quatre. I que les coses no són sempre o tot o res, o blanc o negre... A vegades, avançar, encara que sigui poc a poc, ja és una victòria. I encoratjar sol donar més fruits que renyar. 

 

Intel·ligència artificial / estupidesa natural

Sembla que vivim una època daurada. Hem aconseguit allò que cap civilització anterior ha pogut ni tan sols imaginar: emprar màquines increïblement complexes i sofisticades per generar i consumir... bestieses monumentals. Tenim telèfons amb més potència que els ordinadors que van dur l’home a la Lluna, i què hi feim? Selfies amb filtres ridículs. O vídeos d'individus, cans o moixos fent bajanades.

I és que el nivell de qualitat que exigim als productes culturals que consumim és ínfim. Volem llibres curts, cançons amb tres frases i una mica d’autotune, mos conformam amb sèries que podrien haver escrit perfectament quatre aficionats en un parell d’hores i amb pel·lícules que tenen arguments simples i recurrents. I mos sembla bé. Mos emocionam amb vídeos i frases emmarcades que mos recorden que «viure el present» és important. Com si fos un descobriment nou.

Intel·ligència artificial de darrera generació per divulgar la nostra estupidesa natural de sempre. Ara podem generar imatges absurdes, textos buits i efectes digitals superflus amb una qualitat tècnica impressionant i amb una difusió que ni podíem imaginar fa unes dècades. Però no hem elevat el nivell d’absolutament res, només l’hem fet més eficient.

La mediocritat mai no havia estat tan a l’abast de tothom.

 

Menorca a les fosques

Ningú no vol una presó, un dipòsit de gas, un abocador de deixalles o una central elèctrica a prop de casa. Però quan hi ha problemes reals, potser no és mala cosa disposar de sistemes propis de generar energia.

Ara per ara l’Illa depèn en gran mesura de l’electricitat que li arriba des de fora, mitjançant un cable submarí que la connecta amb Mallorca. I si aquest cable falla?

Actualment, la generació elèctrica pròpia de Menorca només cobreix una petita part del consum total. L’estació de Maó –de combustibles fòssils– pot donar una resposta limitada, i el seu ús intensiu suposa una emissió elevada de contaminants que enfosquirien el cel de l’Illa amb una bona quantitat de fum.

O omplim l’Illa de molins de vent i plaques fotovoltaiques, o l’omplim de fum. I si no volem fums, els parcs eòlics i solars hauran de passar a formar part essencial del nostre paisatge. Agradi o no.

No podem estar sense els serveis que facilita l'electricitat, d’alguna manera l’haurem d’obtenir sense dependre sempre de l’exterior.

 

Un país no és una empresa

En un món on la majoria de la població forma part de les classes mitjanes i populars, una qüestió et sorprèn: per què tants voten perquè els governin multimilionaris? Si som més els modestos, per què de vegades acabem cedint el poder polític —i per tant, el poder sobre les nostres vides— a una minoria que acumula una riquesa inimaginable i viu en una realitat allunyada de la vida quotidiana de la gran majoria?

Una paradoxa desconcertant... És realment creïble pensar que els qui han aixecat imperis econòmics (Donald Trump, Elon Musk, Daniel Noboa i tants altres...) treballaran per distribuir la riquesa de forma més justa? Que promouran polítiques socials equitatives, o prendran decisions pensant en les necessitats dels qui viuen amb el salari mínim? Sembla que no sol ser així. Quan multimilionaris arriben al poder, acostumen a governar afavorint els seus interessos i els dels seus cercles privilegiats: retallades d’impostos a les grans fortunes, desregulació econòmica, privatització de serveis essencials i reducció de programes socials. Més que fomentar la prosperitat col·lectiva, el seu govern serveix per reforçar encara més els privilegis d’una elit econòmica que ja viu en una bombolla separada de la realitat més habitual.

Segurament passa que molta gent associa aquests emprenedors triomfadors amb eficiència, lideratge i èxit econòmic. Però administrar una empresa no és el mateix que governar un país. El primer cerca maximitzar beneficis; el segon hauria de cercar el benestar de la ciutadania, més enllà d’obtenir guanys a qualsevol preu.

Abans de votar, tal vegada s’hauria de pensar a qui beneficiaran realment les polítiques d’un candidat. És una qüestió de sentit comú. Perquè un país no és una empresa, i governar no hauria de ser un negoci.