El turisme bat rècords a moltes destinacions, amb xifres històriques d’arribades i d’ocupació hotelera, i d’altres modalitats més o manco legals -aquí, en aquesta illeta ara tan de moda entre famosos de tota casta, ho sabem molt bé-. Però aquest creixement no sempre se tradueix en benestar per als residents. Al contrari: molts illencs veuen com l’augment de la demanda turística encareix el cost de la vida i agreuja la manca d’habitatge.
La conversió, legal o no, de cases i pisos en allotjaments turístics i la nova construcció limitada a residències de luxe retalla l’oferta per al lloguer de tot l’any i dispara els preus, fent que famílies locals hagin de marxar o destinar una part creixent dels seus ingressos a l’habitatge.
Paral·lelament, els sous del sector solen ser baixos i precaris, cosa que genera una paradoxa: l’economia en general sembla prosperar, però la població autòctona cada vegada té més dificultats per viure amb dignitat.
El resultat és una fractura social evident: el rècord en turistes i ocupació hotelera no equival a un rècord en riquesa per als residents. Se xerra de «riquesa compartida» i de «motor econòmic», però el que realment comparteixen els veïns -a part de gentada, calor, pocs aparcaments i moscards- són factures cada vegada més altes i la impossibilitat de viure al seu propi barri.
«Aquí tots vivim del turisme», diuen els que en saben. Sí, un monocultiu que a la majoria cada dia mos fa més pobres... fins i tot quan se baten rècords de visitants.
Tants articles als mitjans, tants fòrums, tants 'experts' en el tema que venen a dir-nos com hem de fer les coses, i així i tot... pot ser que hi hagi colque cosa que falli?
