Sembla que vivim una època daurada. Hem aconseguit allò que cap civilització anterior ha pogut ni tan sols imaginar: emprar màquines increïblement complexes i sofisticades per generar i consumir... bestieses monumentals. Tenim telèfons amb més potència que els ordinadors que van dur l’home a la Lluna, i què hi feim? Selfies amb filtres ridículs. O vídeos d'individus, cans o moixos fent bajanades.
I és que el nivell de qualitat que exigim als productes culturals que consumim és ínfim. Volem llibres curts, cançons amb tres frases i una mica d’autotune, mos conformam amb sèries que podrien haver escrit perfectament quatre aficionats en un parell d’hores i amb pel·lícules que tenen arguments simples i recurrents. I mos sembla bé. Mos emocionam amb vídeos i frases emmarcades que mos recorden que «viure el present» és important. Com si fos un descobriment nou.
Intel·ligència artificial de darrera generació per divulgar la nostra estupidesa natural de sempre. Ara podem generar imatges absurdes, textos buits i efectes digitals superflus amb una qualitat tècnica impressionant i amb una difusió que ni podíem imaginar fa unes dècades. Però no hem elevat el nivell d’absolutament res, només l’hem fet més eficient.
La mediocritat mai no havia estat tan a l’abast de tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada