Hi ha una espècie de zeladors de la virtut que ronda per les consultes mèdiques: els talibans de la salut. Tenen una missió sagrada: proclamar la tolerància zero.
Posem per cas una persona que, fins fa poc, s’empassava més de deu cerveses diàries, amb algun combinat afegit. Després d’un esforç prou important, ara només pren unes dues canyes de cervesa al dia. Una fita respectable, pensaria qualsevol amb una mica de sentit comú. Però el seu metge, amb posat sever, li recorda que l’ideal seria zero alcohol i que dues canyes també són dolentes. Ni un «molt bé», ni ànims, ni res.
M’ha fet pensar en quan, abans de deixar de fumar definitivament ja fa uns quants d’anys, vaig provar de reduir el paquet diari a només tres o quatre cigarrets. Un triomf que mereixeria, com a mínim, una felicitació. Però no. Un infermer o metge, ja no ho record, me va dir, seriós com un jutge, que «encara fuma massa» i que «continua exposat a greus malalties». Ganes me van agafar de tornar al paquet diari; total, si tenia assegurada la «greu penitència» igualment...
És cert que els riscos per a la salut no desapareixen del tot si un beu o fuma «només una mica». Però també és cert que el més ximple sap que deu no és igual a dues, ni vint és igual a quatre. I que les coses no són sempre o tot o res, o blanc o negre... A vegades, avançar, encara que sigui poc a poc, ja és una victòria. I encoratjar sol donar més fruits que renyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada