Hi ha qui diu que a Menorca mos han imposat el català de Catalunya. Que l’escola és la culpable que alguns joves diguin nen, ampolla, petó o vosaltres, en tost de les paraules que hem sentit sempre a ca nostra.
Però tal vegada el problema no és que hagin après català. Tal vegada és que no el rallen prou.
Perquè les llengües que es viuen s’empalten. Si vius entre gent que xerra menorquí, se t'aferren les paraules, les expressions i la pronúncia. Sense classes ni exàmens. Com passa amb tots els idiomes.
En canvi, qui només aprèn català a l’escola i després no el sent ni el fa servir gaire, és normal que es quedi amb l’estàndard. No perquè ningú li hagi prohibit es menorquí. Ni perquè tengui un mestre de Barcelona amagat davall el llit. Simplement perquè no l’ha tingut prou a prop.
L’escola ensenya llengües, no dialectes, encara que també pot explicar les particularitats de la varietat d’on es troba. Però no pot fer tota la feina. Una manera de rallar no es conserva dins un llibre de text, ni dins un decret. El menorquí es conserva xerrant-lo. A ca nostra. Amb els amics. A la feina. Pel carrer. I escrivint-lo si convé.
Cap decret, cap escola ni cap fundació el salvaran sense la nostra feina. Si volem que continuï viu, l’hem d’emprar.
I si no l’empram, tal vegada no hauríem de cercar sempre el culpable a fora. A vegades, les paraules no se les endú ningú, simplement deixam de dir-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada