Pots arrossegar uns quants problemes, preocupacions i maldecaps tota la vida, és normal, li passa a tothom, i així i tot anar tirant. També pots patir durant una temporada una major acumulació de desgràcies i conflictes i no defallir, i sortint-ne més o manco sa i estalvi. El que no creus que poguessis resistir -ni tu ni ningú- és anar per la vida carregat permanentment amb una quantitat insuportable d’angoixes, adversitats i temors. No trobes que cap persona ho pugui aguantar molt de temps i allò que sol passar és que acaba col·lapsant, esfondrant-se, paralitzada i sense arreglar res.
La solució no seràs tu qui la tengui, però hi ha coses que són lògiques i que no veim quan esteim ficats a l’ull de la tempesta o al fons del pou, on hem acabat després d’anar acumulant situacions negatives.
El que maldes de fer és frenar, reaccionar davant la muntanya que trobes que tens damunt i establir prioritats, identificar allò que és realment important i solucionar-ho, o procurar oblidar-ho dintre del que sigui possible si no té remei. No prendre’s la teva vida ni la dels altres tan seriosament. No deixar que tot t’afecti tan profundament, passar un poc del que no és vital.
Frenar per no col·lapsar, cosa que també s'hauria d'aplicar a la nostra illa, que és com un organisme sensible i fràgil, amenaçada per l'augment de turisme, població, construcció, trànsit, amb uns recursos limitats que comencen a faltar. Frenar també l'escalada de crispació política que acompanya cada esdeveniment, cada tema, local, estatal o mundial, i centrar-se en avançar en acords per aconseguir millores, que és la seva feina.
Però bé, allò que dèiem, tu pitges el fre, abaixes el ritme i te dius: Problemes, preocupacions, maldecaps, en fila aquí, al rebedor, d’un en un. Que passi el primer. I així anar fent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada