Dessalats... i un poc estrets

L’aigua dolça escasseja aquest estiu i hi ha qui planteja noves dessaladores. Si també hi manca territori per excés de visitants, podem afegir formigó al mar o envoltar-nos d’illes artificials estil Dubai. Tot per tal de créixer... en quantitat sobretot. Sempre una fugida cap endavant. Les conseqüències ja se les trobaran les generacions venideres.

Al pas que anam, idò, mos dessalaran l’aigua. Com també dessalam la nostra parla per donar pas a una modalitat més universal amb els que arriben de fora; servilisme diran uns, cultura diran altres... Però sembla que prest ja no s’exigirà cap nivell B o C, que tant enerva alguns, sinó domini del castellà castís i  d’altres idiomes que duguin els nous conqueridors a la recerca de terres verges i indígenes ximples. La colonització ara arriba amb jet privat i talonari, però és tan agressiva i traumàtica com sempre i mos desposseeix d’allò que és més nostro.

El consum s’ha disparat en tots els àmbits i ja veurem fins quan resistim. La demanda desorbitada d’aigua, electricitat i places turístiques, l’ocupació al límit de carreteres, aparcaments, bars i restaurants, i la proliferació mai no vista d’esdevenimens més o manco culturals omplen aquest estiu d’una pressió que ja se veurà si paga la pena per als qui som aquí tot l’any i rebem els danys col·laterals. Esperem que no sigui allò que venen de fora, munten la paradeta, l’espremen tot el que poden, se’n van amb els beneficis a altra banda i aquí mos deixen la merda.

Però no passeu pena, ara toca absorbir tot el que arriba, sigui com sigui, de qualsevol manera. Dels problemes que se generin a llarg termini, ja s’encarregaran els nostros nets.