Sempre has pensat que l’important és el que hi ha dins, l’essència. Que les apariències enganen i la bellesa més preuada és la interior.
La forma ens pot dur a anàlisis equivocades i tota cosa i persona té dret a ser valorada pel que és i no pel que sembla.
Però passam tant de temps en vestir-ho tot, en adornar-ho, que sembla que massa vegades perdem el sentit primordial i només ens dedicam al que és aparent i superficial.
Aquests complements que s’incorporen a la vida sempre t’han semblat prescindibles, farragosos i falsos, que distreuen del que és bàsic.
Però tu qui ets per opinar si quasi no has sortit de ca teva, poc temps, a pocs indrets i en mode turiste? Tu no pots tenir així un criteri vàlid.
I comences a pensar que tot allò que consideres que sobra deu tenir el seu valor, de vegades imprescindible, en certes circumstàncies i maneres de concebre la vida, i decideixes que miraràs d’entendre i de valorar, a part de l’essencial de les coses, la closca que ho cobreix.
I ara ja no saps si posar-te unes bambes daurades amb una americana estreta, si samarreta imperio amb uns texans aferrats, rapar-te el cap i dur una gorra o tenyir-te de ros, dur parka o caçadora vella, deixar-te barba o mostatxos, anorak The north face o Slam, perfum Eau sauvage, Antaeus, CK One o Light blue… I així passes hores i hores cercant l’embolcall que et defineixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada