La vessa és un fenomen que ens marca en aquesta illa, com la tramuntana,
la humitat o la introversió. Potser és una manera d’estalviar energies a
un indret amb pocs recursos naturals.
La mandra ens domina i no som
capaços de fer allò que havíem projectat… acabar una carretera, invertir
en millores als nostres negocis -turístics o no-, decidir d’una vegada què,
on, a qui i quan es pot llogar, dur doblers propis a un dinar de
feina...
Sempre pensam en grans iniciatives i canvis, però, ai!, la vessa no ens deixa consumar els objectius.
La
síndrome del vessut la duim des de jovenets. Ens la passen les mares
amb la llet i els pares amb el passotisme manifest de la seva conducta.
De petit ja escoltes «bo!, si encara queda temps…», «ja ho miraré passat
festes», «quiet!, poc a poc, ja ho farem», «avui no, ja ho veurem
demà», «tranquil, no passa res, eh, no t’esvalotis»…
Però, per altra banda, segur que aquesta mandra ha evitat enfrontaments, baralles i ves a saber si fins i tot tragèdies.
I
gràcies a la vessa no tenim tota la costa formigonada, la desídia ha
fet que molts llocs només siguin insuportables certa temporada, i
segurament fa que la gent no sigui tan obsessiva com podria ser i no doni curs als actes passionals que té en ment, perquè a
tots la vessa mos fot.
I després d’aquest esgotador discurs, me’n vaig a jeure una estona...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada