Per executar la peça vital que és la teva existència també segueixes un tempo, el teu. I cadascú deu seguir el seu, suposes.
Pero tendim a qualificar la resta de persones segons com de diferent del nostre ritme veim el dels altres, i així qualcú pot considerar que aquell executa adagios, és lent, sempre endormiscat i sense sang a les venes, i que per força ho ha de fer tot tard i malament.
Un altre pot trobar que aquella va a tempo prestissimo, accelerada, que sembla que no té temps per a res perquè ho vol fer tot, deveres i corrents, que sempre va atabalada i tot ho fa ràpid i malament.
I creus que cadascú ha de fer les coses respectant el seu tempo, ràpid o lent, per eficiència en les seves tasques i per mantenir una certa serenor, una tranquil·litat que ens mantengui sans física i mentalment.
Però les circumstàncies ens empenyen i no podem manejar sempre els nostres assumptes de la manera que voldríem, amb el ritme adequat.
La velocidad i els temps són magnituds relatives i tots les tenim i les feim nostres, que és com mos agrada actuar a la nostra existència i que és la que ens va bé.
I tu per poc que puguis, hauries de respectar el tempo en el pentagrama de la teva vida, no deixar que variï per pressions externes; és la manera perquè la simfonia, sonata o suite vital que executes en aquest món no grinyoli, no es descontroli, i soni més o manco com ets tu, allegro... ma non troppo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada