La cussa que comparteix casa amb tu és petita i té les potes curtes. Quan la treus al carrer, normalment davalla l’escala poc a poc, escaló a escaló, com si li costés. Quan puja després del passeig, encara ho fa amb més parsimònia.
Però de vegades, perquè té gana o plou, perquè considera que ja n’ha tingut prou, o perquè està cansada o fa massa calor, puja els esgraons de dos en dos i sense cap símptoma de fatiga.
La cussa que et té a casa, quan vol estar amb tu al sofà o damunt el llit, et demana amb rebufos o lleugers lladrucs que l’alcis, que l’ajudis a pujar. És petita i de potes curtes i, clar, sembla que li costi.
Ara, quan té algun interès especial en ser-hi, perquè tu menges o tens qualque cosa amb què li agrada jugar, fot un bot i puja sense problema.
I la conclusió que treus de tot açò és, primera: que la llei del mínim esforç predomina per damunt de totes les coses, i, segona: que si l’objectiu paga la pena es treuen forces d’allà on faci falta per aconseguir-lo.
I al món dels humans passa el mateix? Clar que sí. Tothom és capaç d’esforçar-se, gastar temps, energia, doblers, el que sigui, en allò que l’interessa.
La qüestió seria veure si allò en què se sol esforçar la gent serveix per millorar l’estat en el qual estan les coses.
Sembla que no, en vista de com va el món. I si no va pitjor és per pura casualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada