Molta gent, tal vegada la majoria, fa feina perquè no té altre remei. I d’aquesta gent, molta fa el que no li agrada per doblers, per obligació o per no morir-se de gana. Té una feina i procura fer-la bé.
Però hi ha alguns oficis que consisteixen en incomodar la gent, treure el pitjor de l’ésser humà, posar en evidència les seves debilitats i misèries, o fins i tot martiritzar i destrossar amb ganes els altres.
I quantes vegades no hem sentit aquests professionals -es veu que molt zelosos del seu treball- justificar els seus abusos i molèsties dient “perdona, però jo només faig la meva feina”, com si aquesta fórmula els eximís de tota responsabilitat.
La majoria d’aquestes tasques es fan per vocació, i si a algú no li agraden les conseqüències de les seves accions, pot canviar simplement d’ocupació. Si moral o èticament no està d’acord amb allò que se li encomana, que no ho faci. I si li entusiasma o excita la seva dedicació, que ho reconegui i ja està; hi ha gent per a tot. O que expliqui que si no ho fa l’acomiaden…
El que és lamentable és que davant reprovacions per una conducta, una persona, que com tothom hauria de ser conseqüent amb els seus actes, només pugui donar l’excusa, com si fos el seu destí, la seva missió a la terra, que ho fa perquè és la seva feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada